"Cèlia Viñas i Olivella neix a Lleida el 1915.

Catedràtica de Llengua i Literatura, durant tota la seva vida sent una gran passió per les lletres. Escriu poesia —també amb una dedicació molt intensa a la poesia per a infants—, narrativa i teatre, a més d'articles i textos memorialístics. De molt petita es trasllada a Mallorca, on transcorre la seva infantesa i joventut, i on aviat prendrà contacte amb els ambients intel·lectuals de les Illes. Més tard estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es mou dins els ambients teatrals. La seva activitat durant aquests anys és incessant. Participa de la vida literària i teatral mentre obté un lloc de becària al Centre Superior d'Investigacions Científiques i fa amistat amb escriptors com Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar.

El 1943, arran d'aconseguir la seva càtedra, s'instal·la a Almeria, on exerceix de professora fins a la seva mort. És en aquesta ciutat andalusa on escriu el gruix de la seva obra literària, en bona mesura —molt obligada també per la situació de l'Estat Espanyol a la primera postguerra— en llengua castellana. Però aquesta manca d'oportunitats per a la seva obra en català no li impedeix de participar, ja durant la dècada de 1950, en l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), ni de publicar a Mallorca, a l'editorial Moll, el seu únic llibre de poemes en català: Del foc i la cendra (1953). Aquest recull, amb poemes escrits entre 1935 i 1939 i entre 1949 i 1953. Aquest llibre és reeditat el 2006, amb un pròleg de Cèlia Ribas.

Exerceix un veritable magisteri cultural a Almeria: participa i organitza tertúlies literàries i escriu teatre a quatre mans amb la seva alumna Tadea Fuentes, sobretot l'obra Plaza de la Virgen del Mar, estrenada el 1949. També fa muntatges teatrals amb els seus alumnes de l'Institut i du a terme una intensa tasca pedagògica. En castellà escriu poemaris com Trigo del corazón (1943) o Palabra sin voz (1953).

Cèlia Viñas mor a Almeria el 21 de juny de 1954.

Durant l'última dècada del segle XX tenen lloc diversos homenatges al voltant de la seva persona, com ara el de la revista Lluc, de Mallorca, el 1994. L'Instituto de Estudios Almerienses ha publicat diversos llibres de recopilació de la seva obra, com ara els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i un estudi molt complet de Francisco Galera Nogales, Vida y obra de Cèlia Viñas (1991).

Cèlia Viñas va tenir unes idees sobre la docència molt avançades per a la seva època que han merescut articles i estudis, com ara el llibre de M. A. Naranjo Díaz, Cèlia Viñas: personalidad y actividad pedagógico-cultural en Almería (1943-1954). El 2006 apareix el volum col·lectiu Cèlia Viñas. Entre el record i l'esperança, a cura de Felip Munar i editat per Documenta Balear."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vinasc/biografia-vinas

"Farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l'expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d'una obra de creació breu, però pionera i d'una gran qualitat. Cal destacar Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D'altra banda no es pot oblidar la seva tasca d'estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d'activista cultural.

L'any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d'una tradició literària, o fins i tot d'una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vidalitomasb/bernat-vidal-i-tomas

Metge cirurgià i traumatòleg. Membre de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma.

Font i més informació: https://www.comib.com/wp-content/uploads/2019/11/pdf-VALDES-GUZMAN.pdf

"Advocat de l'Estat i polític espanyol d'orientació falangista que va ocupar importants càrrecs polítics cap al final de la dictadura franquista. Va ser cap de l'Estat espanyol entre el 20 i el 22 de novembre de 1975 com a president del Consell de Regència.

Fou nomenat el 28 de novembre de 1946, en substitució de Manuel Yllera García-Lago. En col·laboració i coordinació amb la Institució Provincial burgalesa, va realitzar una intensa labor en favor dels pobles dotant-los de serveis, vies de comunicació, noves escoles i centres benèfics i culturals.

El novembre de 1948, sota la presidència de Honorato Martín-Cobos Lagüera la Comissió gestora Provincial li concedeix la Medalla d'Or de la Província de Burgos a petició dels Ajuntaments que la Diputació Provincial representa,[3] i després de conèixer-se el seu nomenament com a governador civil de les Illes Balears, el febrer de 1952, va rebre diverses condecoracions (Comanda de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi) i nomenaments (Cerezo de Río Tirón el va distingir com a Alcalde Honorari).

Va ocupar els càrrecs de Secretari Nacional de l'Institut Nacional de l'Habitatge, Vicepresident de l'Institut Nacional de Previsió, Director d'Afers Socials de l'Institut Nacional d'Indústria, i Vicepresident del Consell Nacional del Movimiento (1965-1969) amb el ministre José Solís Ruiz.

Des del 21 de novembre de 1969 fins al 25 de novembre de 1975 va ser el tercer president de les Corts designat per Franco, després d'Esteban de Bilbao Eguía i Antonio Iturmendi Bañales.

Com a president del Consell de Regència va ser responsable del traspàs de poders entre Francisco Franco i l'actual monarca Joan Carles I."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Rodr%C3%ADguez_de_Valc%C3%A1rcel

"Àngel Terron i Homar neix a Palma el 1953. Doctorat en Ciències Químiques, se'l pot considerar un científic poeta o un poeta científic ja que ha combinat ambdues passions al llarg de la seva trajectòria vital i professional.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. Els poemes d'Àngel Terron, d'estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l'espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

En poesia s'estrena amb Iniciació a la Química el 1977, a la qual han seguit d'altres com Llibre del Mercuri (1982), Ternari (1986), premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó, Sons nets (2004), À Mon Seu Désir (2007), i Els noms del cervell (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums Al·lotropies (1996) i, més recentment, Paraula de Poeta (2002) i Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

Però la relació d'Àngel Terron amb la poesia no es limita a la composició, sinó que també ha estat editor de la revista Blanc d'ou del 1977 al 1987, i coeditor de Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

Com a articulista col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, tan de premsa diària, com Ultima hora, Diari de Mallorca i Diari de Balears, com de publicacions internacionals, especialment de química inorgànica. També ha realitzat estudis sobre la història de la química a les Illes Balears.

L'obra d'Àngel Terron es caracteritza per haver aconseguit una peculiar, polièdrica, sensible i apassionant forma poètica. Actualment compagina l'escriptura amb la seva tasca com a catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/terrona/biografia

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

"Escriptor.

Funcionari públic, publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). Col·laborà a La Nostra Terra i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/elvir-sans-i-rossello
Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elvir_Sans_Rossell%C3%B3

"Fou un metge mallorquí. Fill de Josep Sureda Lliteres (apotecari) i Rosa Blanes Mestre, i germà gran de Francesc Sureda i Blanes (teòleg i lul·lista), Rosa, Maria i Josep Sureda i Blanes (químic i escriptor). És el pare del metge, pintor i escriptor Josep-Francesc Sureda i Blanes, i cosí germà del pintor Pedro Blanes Viale.

Va ser un conegut metge de família, de gran preparació científica i recta personalitat. Cursà la carrera de Medicina a Barcelona, ocupà diversos càrrecs de les juntes del Col·legi de Metges de Balears i fundà, el 1914, l'Institut Antirràbic de Palma. Dia 12 de juny de 1915 va participar, com a pèrit mèdic, en el reconeixement de les restes de Ramon Llull, al convent de Sant Francesc de Palma, juntament amb el metge Bartomeu Vanrell, i davant el notari pontifici de la Diòcesi de Mallorca Salvador Galmés Sanxo.

Va ser Vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Palma. L'any 1932 va participar, juntament amb altres facultatius, com Gaspar Reynés Font (1884-1964), en la creació de l'Associació dels Sants Metges Cosme i Damià, germandat de caràcter mèdic i farmacèutic, de la que fou membre de la Junta de Govern.

Membre fundador i primer President del Museu Regional d'Artà, càrrec que ostentà durant 14 anys. Va intervenir en la instal·lació del Museu del Castell de Bellver i participà en nombroses excavacions arqueològiques.

El juny de l'any 1936 signà, juntament amb diferents intel·lectuals mallorquins, la Resposta al Missatge dels Catalans, una triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura amb Catalunya, un document moderat i de caràcter cultural que s'aprovà en una sessió extraordinària de la Societat Arqueològica Lul·liana (de la qual fou membre destacat) i que es publicà a la premsa de Mallorca el 10 de juny. Dels cent cinquanta-tres signants gairebé vint-i-cinc n'eren metges i odontòlegs; a més n'hi havia advocats, veterinaris i apotecaris.

Va escriure diversos treballs sobre medicina, va freqüentar els ambients artístics i culturals de la seva època, i va ser un gran aficionat a la pintura.

Té un carrer dedicat a Establiments (Palma)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Sureda_i_Blanes

Des del 1894 estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Mallorca, i fou ordenat sacerdot el 1904; per aquell mateix temps cursà estudis lliures a la facultat de dret de Barcelona, on es llicencià el 1907. Cap al 1911, per influència d’Antoni M. Alcover, començà a treballar per a la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, i aviat n'assumí tota la responsabilitat, cosa que li costà un llarg i enutjós plet amb Alcover (1919-23). Lul·lista http://goo.gl/SCQyI8

"Poetessa.

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-antonia-salva-i-ripoll

"Escritor, filólogo, y profesor, como poeta forma parte de la Generación del 27.

Matriculado en Derecho, no concluye estos estudios, y dos años después inicia la carrera de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid, doctorándose en 1917 con una tesis sobre ilustraciones del «Quijote».

Con 20 años, interesado en la poesía, busca una libertad formal en el ritmo y rima que le haría destacar entre sus contemporáneos, publicando en la revista «Prometeo» sus primeros versos. En 1913, recién licenciado, es nombrado secretario de la Sección de Literatura del Ateneo de Madrid, y trabaja como lector de español en la Sorbona de París, hasta 1917, que vuelve a España tras ganar la cátedra de Literatura española en la Universidad de Sevilla. Estos años en París, recién casado con Margarita Bonmatí, le permitieron traducir los primeros volúmenes de «En busca del tiempo perdido» de Marcel Proust.

Vive en Sevilla hasta 1929, donde conoció a otro gran poeta de la Generación del 27, Luis Cernuda, y durante el curso académico 1922-1923, realizará un lectorado de español en Cambridge.

Publica su primer libro de poemas «Presagios» en 1924, y ya trasladado en Madrid, a finales de los años 20, trabaja en el Centro de Estudios Históricos junto a Ramón Menéndez Pidal. Desde 1933 fue director de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo en Santander.

Durante la guerra civil española, es invitado por el Wellesley College (Boston), donde dio clases hasta 1939, para luego pasar a la John Hopkins University de Baltimore. Consiguió reunir a su familia que vivía en el exilio entre Argel y Francia y ya instalados en EE.UU., sigue con sus clases en Baltimore, excepto un periodo de 3 años, 1943 a 1946, dando clases en la Universidad de Río Piedras, de Puerto Rico, lugar donde está enterrado tras morir en Baltimore en 1951. Jaime Salinas Bonmatí, narra estas vivencias en su autobiografía «Travesías» que es un fiel reflejo de la vida del poeta en el exilio americano.

La obra de Pedro Salinas destaca, en general, por ser un intento de defender ls valores ideológicos más altos y desinteresados de la cultura europea anterior a la Segunda Guerra Mundial. Su honda humanidad nos lo presenta preocupado por descubrir en el lado oscuro de las cosas, aquello que las explica y nos ayuda, de paso, a encontrar nuestro propio camino.

Su obra poética está dividida tres etapas: inicial o de poesía pura, de plenitud o amorosa y del exilio:

Primera etapa: «Presagios» (1924), «Seguro azar» (1928) y «Fábula y signo» (1931) con influencias del nicaragüense Rubén Darío, los españoles Miguel Unamuno y Juan Ramón Jiménez entre otros y los movimientos vanguardistas de la época.

Segunda etapa: «La voz a ti debida» (1933), «Razón de amor» (1936), y «Largo lamento» (1939)

Tercera etapa: «El contemplado (1946)», «Todo más claro y otros poemas» (1949), y «Confianza», título póstumo y sugerido por su amigo Jorge Guillén de sus poemas recogidos durante 1942-1944 y 1955.

En prosa destacan los cuentos recogidos en «Víspera del gozo» (1926), la novela «La bomba increíble» (1950) y ensayos como «Literatura española. Siglo XX» (1941), «Jorge Manrique o tradición y originalidad» (1947) y «La poesía de Rubén Darío» (1948).

Su obra dramática está influenciada por el teatro de vanguardia en títulos como: «La estratoesfera», «La fuente del arcángel», y «Los santos». También destacan las obras breves: «La isla del tesoro», «El chantajista», «El parecido» y «La bella durmiente», «Sobre seguro» y «Caín o una gloria científica», y obras más extensas: «Judit y el tirano», y «El director».

Pedro Salinas también destaca como editor literario y por editar una versificación moderna del Poema del Cid. Su obra ha sido traducida a italiano, inglés, alemán, coreano, croata y francés. La Residencia de Estudiantes guarda una copia microfilmada del archivo de Pedro Salinas, aunque la mayoría de archivo personal se encuentra en la Houghton Library en Harvard, la Universidad de Johns Hopkins en Baltimore y la Sala Zenobia de la Universidad de Puerto Rico."

Font: https://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/creadores/salinas_pedro.htm

Historiadora. La seva recerca gira al voltant de la Institució Lliure d'Ensenyança i la Residència d'Estudiants.

Font: https://www.lavozdigital.es/cadiz/20111202/sociedad/margarita-saenz-calzada-acerca-20111202.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

"Escriptor.

Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquim-ruyra-i-oms

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 - Barcelona, 1982), fou un eminent bibliotecari, professor, filòleg i historiador de la literatura catalana, remarcable pel paper fonamental que va tenir en la definició, organització i gestió de les biblioteques catalanes.

http://goo.gl/WBeif4

"Va ser un estudiós i acadèmic de la historiador del dret espanyol. Formà part del consell de direcció del diari El Norte de Castilla. Es va formar inicialment com a historiador al costat dels mestres alemanys dels primers decennis del segle xx. Va ser triat el 7 de desembre de 1984 membre de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 26 d'abril de 1987.

l pare de José era propietari d'una fàbrica de farines situada en la ribera del Duero. En Madrid estudia dret i conviu a l'espai cultural de la Residència d'Estudiants. Lloc en el qual coneix Federico García Lorca. Millorant els seus coneixements d'alemany es trasllada a Munich on realitza estudis d'Economia i Dret històric. El 1926 realitza el doctorat a la Universitat de Friburg de Brisgòvia. en arribar a Espanya s'incorpora al Centre d'Estudis Històrics que presideix Menéndez Pidal.

Separat de la càtedra per ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l'Estat el 24 de setembre de 1937. Reintegrat al servei "mitjançant depuració" per Ordre Ministerial el 20 de gener de 1944. Anys després obté per oposició la Càtedra d'història del dret en la Universitat de La Laguna i el 1931 es trasllada a la Universitat de Sevilla. Els afanys per investigar la Teoria Econòmica el porten a viure a la Universitat de Colúmbia, abandonant els corrents historicistes alemanys. Retorna a Espanya i treballa a la Universitat de Valladolid. Ingressa el 1984 a la Reial Acadèmia de la Història amb discurs titulat "Una Crisis en la Ciencia Histórica". Durant 14 anys fou degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Valladolid. El 1984 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Rubio_Sacrist%C3%A1n

"Cursà la carrera de filosofia i lletres a València entre els anys 1954 i 1959. Aviat s’especialitzà en geografia i restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia. Més tard, l’any 1967, esdevingué catedràtic de la universitat de Múrcia, i el 1969 de la de València. La seva obra és variada en camps, però sobretot ha tractat els temes mallorquins i valencians, en la seva especialitat, que és la geografia física. Destaquen: Mallorca, el sur y el sureste (1964), El litoral valencià (1969, tesi doctoral), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), Geografía general de España (1978), Cincuanta-cinc ciutats valencianes (1984), Geografía humana del País Valenciano (1990), Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles xv-xvii (1995), L’Albufera de València (1995), Geografia del País Valencià(1995), La cartografia catalana (2000), Diccionari de geografia física (2003), Les illes, redescobertes (2006), etc. Els seus articles han estat una aportació important a la toponímia (Toponímia, geografia i cartografia, 2004). Ha estat un dels principals impulsors dels estudis de toponímia al País Valencià, per la qual cosa se li ha dedicat una miscel·lània sobre estudis de toponímia valenciana."

Font: https://www.onomastica.cat/onomastica/estudiosos-onomastica/vicenc-rossello-verger/

"Metge i escriptor.

Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L’encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-roig-i-raventos

Nacido en Madrid en enero de 1921, cursó la primera enseñanza en el Colegio Eduardo Benot, del que era director su padre. Estudió el bachillerato en los institutos San Isidro, Velázquez y Cardenal Cisneros. Durante la Guerra civil, en el verano de 1936, su padre le envió junto a otros niños expedicionarios -hijos de maestros- a Francia, estancia que se prolongó hasta acabar la guerra. El retorno a España dio paso a la ilusión por ser médico y de la Armada “para poder surcar mares exóticos”. Tras licenciarse en la facultad madrileña de San Carlos (1945) ingresó en el Cuerpo de Sanidad de la Armada, en 1946. Al año siguiente embarcó como médico del minador Marte (1947-49), del que pasó al buque escuela Juan S. de Elcano (1949-52). Al desembarcar fue nombrado médico del Colegio de Huérfanos de la Armada de Madrid, el “Cha”, donde vivió un largo y fascinante encuentro con el príncipe Juan Carlos de Borbón, recién llegado a la capital. Siguieron tres fructíferos cursos en el Hospital militar de Carabanchel (1955-58) para especializarse en cirugía y traumatología y sus destinos en la Clínica naval de Baleares (1958-64), Destacamento Naval de Sóller (1965-66) y en la Escuela naval de Marín (1967). En 1962 se había doctorado en Madrid con la tesis “La medicina medieval en Mallorca”.
En Mallorca desarrolló una fecunda labor como cirujano-traumatólogo de la Seguridad Social, de las mutuas laborales y del Instituto Social de la Marina, que compaginó con la dirección de cursos monográficos del doctorado entre 1974 y 1985. Con el discurso “La medicina en Mallorca a finales del siglo XVIII” ingresó en 1973 en la Real Academia de Medicina de Palma de Mallorca, de la que fue presidente entre 1978 y 1986. En ésta institución llevó a cabo una relevante labor social como conferenciante y divulgador de la historia de la medicina balear y como director (1992-2002) de la revista Medicina Balear. Su afición por los estudios históricos le llevó a publicar artículos, pronunciar conferencias y dictar cursos de historia de la medicina. Destacó por sus trabajos de divulgación médica y sus ensayos literarios. Es autor de “Historia de la medicina en Mallorca” (tres tomos 1981, 1984, 1986), “La medicina antigua en Mallorca” (1972) además de “Encanto y congoja de Mallorca” (1967), “Camilo José Cela y la medicina” (1974), “Nuevos ensayos sobre Camilo José Cela y la medicina” (1976), “Celiá. Maestros actuales de la pintura” (1980), “Vivir en Mallorca” (1990), “Silva de las sanguijuelas” (1996), entre otras obras.

http://www.medicinabalear.org/pdfs/Vol21n1.pdf

"Médico, internista.

Hijo de médico y farmacéutico. Inició sus estudios primarios en Ilo-Ilo, pasando luego a Pau (Francia), y obtuvo el bachillerato en Barcelona. Licenciado en Barcelona, se doctoró con la tesis Divertículos del duodeno (1930). Amplió estudios en Francia, Gran Bretaña y Suiza. Profesor ayudante (1922), y profesor auxiliar en la Universidad Autónoma de Barcelona (1934-1936), fue director durante veinticinco años del Servicio de Gastroenterología del Hospital de la Cruz Roja, así como durante ocho años del Servicio de Medicina Interna de la Maternidad provincial. En 1953 sucedió a su maestro Francisco Esquerdo Redoreda como director del Servicio de Medicina Interna del Hospital de la Santa Cruz y de San Pablo. Académico numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña, donde ingresó en 1944 con el discurso Conceptos actuales sobre la dietética de los nefrópatas. En la misma entidad pronunció el discurso inaugural de curso La alimentación del anciano (1960). En 1967 presidió la Sociedad Española de Patología Digestiva. Fue también un gran virtuoso del violoncelo, y fue vicepresidente de la Asociación de Cultura Musical de Barcelona. Autor de más de un centenar de artículos sobre la especialidad digestiva, organizó y dirigió una veintena de cursos y asistió a numerosos congresos nacionales e internacionales."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/42477/alfredo-rocha-carlotta

"Periodista i escriptor.

Començà a col·laborar a La Roqueta amb quadres de costums i fou director de La Gaceta de Mallorca. Poeta dins la línia de l’anomenada Escola Mallorquina, publicà Clarianes (1917) i un altre recull a Lectura Popular."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-ramis-dayreflor-i-saura

"Escriptor.

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 començà a col·laborar en el Diario de Mallorca. Instal·lat a Barcelona el 1960, col·laborà a Serra d’Or, La Vanguardia i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. El centre de la seva obra és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana actual. Solnegre (1961, Premi Ciutat de Palma), La lluna i el “Cala Llamp” (1963) i Els escorpins (1965) reflecteixen el món balear, rural i mariner, amb influències de narradors italians contemporanis i nord-americans de la “generació perduda”.

Els argonautes (1968) inicià la seva maduresa i presentà l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la narrativa posterior, especialment les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi) i El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), i els relats Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Camins i ombres (1977).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra incorporà elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els contes El misteri de l’alzinar (1982). En les novel.les El divorci de Berta Barca (1989, a partir de l’original en castellà) i Lola i els peixos morts (1993), es decantà per la sàtira, centrada en els alts estrats de la societat espanyola en el primer cas i en el món intel·lectual català en el segon.

Ulisses a alta mar (1997, premi Prudenci Bertrana), constitueix l’exaltació d’un cert tipus d’individualisme i L’Ull del Vent (2001, premi Ramon Llull i premis Lletra d’Or, de la Crítica de Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment publicà les novel·les Olympia a mitjanit (2004, premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó) visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina, Cada castell i totes les ombres (2008, premi Sant Joan) i aplegà els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001 (2002).

La seva obra dramàtica (Els condemnats, premi Ciutat de Palma 1959, La simbomba fosca, 1962, El dolços murmuris de la mar , 1981 etc.) té un fort accent satíric i crític. Com a assagista publicà Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), Debat català (1973), Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), Punts Cardinals (1991), recull i traducció del castellà d’articles apareguts a La Vanguardia i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996) panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999). Cal destacar també la seva ingent producció com a articulista, tant en castellà com en català, en els diaris i revistes esmentats i altres.

És també autor de reportatges (Arran de mar, 1967; Viatge a les Balears menors, 1968; Les Illes encantades, 1984), d’entrevistes (Grans catalans d’ara , 1972; L’àguila daurada, 2003), de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d'El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta.

En castellà cal destacar China: una revolución en pie (1974), Los encuentros (1969, 1971), La revuelta permanente (1977), Personajes excitantes (1977) i Retrato de Julio Caro Baroja (1987). El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català. En 1988-2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).

Rebé, entre altres guardons, el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/baltasar-porcel-i-pujol

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques

"Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana (1997) per la Universitat de Barcelona i professor de literatura catalana contemporània a la UIB. És autor dels estudis d'història cultural i literària següents: El diari 'La Almudaina' en l'època de Miquel S. Oliver (1998), Ideologia i cultura a la Mallorca d'entre els dos segles. El grup regeneracionista de 'La Almudaina' (1887-1905) (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el Regeneracionisme d'esquerres (1998), Entre l'afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) (Premi de la Crítica Serra d'Or 2002), Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet: entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris. De Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). També ha publicat els volums L'educació, el repte de la complexitat (2005) i El jonc i l'aritja. País, cultura i política (2006). És membre del grup de recerca . Els seus treballs de recerca sobretot estan centrats en una sèrie d'escriptors (principalment Miquel S. Oliver, Joan Torrendell, Llorenç Riber i Joan Estelrich) i en determinats fets històrico-culturals (la modernització i la nacionalització a Mallorca entre els dos segles, la connexió entre la creació literària i el pensament polític, les institucions culturals civils) en el període 1880-1936. Ha publicat tres reculls de versos, recopilats sota el títol Els mapes del desig (2001).

Ha estat director de la revista Lluc (1994-1998 i 2004-2008) i membre de la Junta directiva de l'OCB (1984-1988). Del 1995 al 1999, va ser conseller-president de la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. Entre el 1999 i el 2003, fou el conseller d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. És Membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i també el responsable de la delegació de l'IEC a Palma. Iguament és membre del consell assessor de l'Obra Cultural Balear i de la revista L'Espill, del consell de redacció de la revista L'Avenç i del Patronat de la Fundació Mercè Rodoreda."

Font: https://www.uib.cat/personal/ABDUzNDE/

"Químic català fundador de la denominada Escola de Química Orgànica de Barcelona.

Cursà estudis secundaris al col·legi dels P. Escolapis de Mataró i es llicencià en Farmàcia (1916) i en Ciències Químiques (1917) a la Universitat de Barcelona (UB), les dues amb la qualificació de Premi Extraordinari. Sota la direcció del professor Antoni Garcia Banús, en els laboratoris de la UB, realitzà un treball sobre la tautomeria del clorur de bencilmagnesi amb el que obtingué el grau de doctor en Ciències Químiques per la Universitat Central de Madrid,1922. El 1926 va obtenir un doctorat en Farmàcia per la mateixa universitat amb una memòria sobre àcids biliars intitulada “Un procedimiento de deshidroxilación parcial de los ácidos colálicos”. Després, entre 1922 i 1923, es formà amb el Professor Heinrich Otto Wieland a Freiburg (Alemanya) estudiant els àcids biliars, tema pel que Wieland assolí el Premi Nobel de Química el 1927, i amb el Professor Fritz Pregl a Graz (Àustria) aprenent la tècnica del microanàlisi orgànic.

Va estudiar ciències i farmàcia a Barcelona. Posteriorment completà els estudis a Alemanya i Àustria. Va exercir de catedràtic a Salamanca i Sevilla (on fou vicerector), com també a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions se centraren en la química orgànica: l'homoserina, els hidroxiàcids ciclàmics i ortoèsters.

Va ser director de l'Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1963) i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou membre de la Comissió Internacional de Nomenclatura Orgànica i va rebre la medalla d'or de la Diputació Provincial de Barcelona.

Els seus fills Pere Pascual de Sans i Ramon Pascual de Sans van ser catedràtics de física teòrica."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pascual_i_Vila
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/8043/jose-pascual-vila

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm

Nat a Binissalem. Instructor i cofundador dels Exploradors a Binissalem. Fou catedràtic i fundà una escola a Barcelona (a Sarrià), l'Institut Tècnic Eulàlia, centre en llengua catalana basat en l’ensenyança activa. Durant la Guerra civil espanyola es tras lladà a Veneçuela (a Caracas), on fou degà de la Universitat. I allà morí el 1972.
Obtingué el primer premi La Flor natural amb el poema "De ma terra", amb el lema "Vermadoret", del segon concurs regional o certamen escolta del març de 1917.
Fou col·laborador a la Fundació Bernat Metge

http://goo.gl/oguBwL

http://goo.gl/waeMzG

"Pintor.
Estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma, on va ser alumne de Llorenç Cerdà i Francesc Rosselló. Les seves primeres obres es caracteritzaren per un realisme lluminós. Més envant va ser deixeble de Francisco Bernareggi. Als tretze anys va fer la primera exposició individual al saló la Veda, de Palma. Va ser amic de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en va fer l'únic retrat.

En la postguerra es va convertir en un dels pintors joves de més anomenada. Va fer part del Grup Literari i Artístic Azul i el 1940 va ser un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Palma. L'obra d'aquest període es caracteritza per una construcció sòlida, un dibuix ferm i una evolució des dels colors sobris cap a un colorisme vibrant.

El 1941 exposà per primera vegada a Barcelona. El 1946 exposà al Cercle de Belles Arts de Palma, amb un gran èxit popular. D'aquesta època és Vista de Palma (1949), adquirida per l'Ajuntament de Palma. A partir de llavors va dur a terme moltes exposicions, amb una producció molt extensa. Els paisatges han tengut un lloc destacat en la seva obra. També va fer molts de retrats i natures mortes.

Pel que fa a l'enquadrament de la seva pintura, es considera que va passar de les influències de Cerdà i Rosselló a manifestar elements noucentistes, per acabar en un variat registre de ressons postimpressionistes. La seva obra ha estat classificada d'acord amb els colors dominants a cada període. A partir de 1942 predominaren els verds; unes marines de 1944-45 iniciaren el període blau fins que el 1956, un interior de la Seu de Mallorca marca l'inici del vermell. Van ser deixebles seus Miquel Llabrés, Antoni Nadal i Francesc Gaita.

El 1952 li fou atorgada la medalla d'honor del Cercle de Belles Arts de Palma. Des de 1964 és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Nadal_i_Horrach

"Folklorista.

Es dedicà a l’estudi dels balls mallorquins i a la recol·lecció d’indumentària tradicional, de ceràmica i d’objectes casolans, que reuní en una casa museu a Gènova (Mallorca) i que actualment es conserven al museu de Lluc. Entre altres treballs escriví El traje en Mallorca (1955) i El baile popular en Mallorca (1956). Fou també eficaç impulsor i president del Foment del Turisme de Mallorca, i col·laborà en diverses guies turístiques i en altres activitats de promoció en aquest camp."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/antoni-mulet-i-gomila

Advocat i escriptor, treballà al jutjat municipal de Palma (Mallorca). De família de parla castellana, inicià la seva obra literària en castellà —publicà la novel·la La tribu de la encina—, però molt aviat, influït per M.A.Salvà, G.Colom i M.Ferrà, es dedicà a la poesia en català. Publicà La bona terra (1949), encara dintre de l’estètica de l’escola mallorquina, però evolucionà cap un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953) iFlos Sanctorum (1956), i amb Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses (1956) introduí en la seva obra els mites clàssics amb finalitat de denúncia. Aquestes mateixes característiques presenten les seves obres teatrals Fàlaris (1962), El fogó dels jueus (1963), Una tragèdia i una farsa (1969) i el recull de tres entremesos sota el títol d'El ball de les baldufes (1981). Cal destacar també el recull de narracions A Robines també plou (1963). http://xurl.es/wxbwm

Activista política i cultural americana que des de Mallorca ajudà a refugiats que fugien de l'Alemanya nazi. També publicà alguns llibres relacionats amb Mallorca.

Fonts: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2012/08/16/vecina-calvia-combatio-nazismo-3962399.html

https://laguitarrabalear.blogspot.com/2009/03/dina-moore-bowden.html

"Francesc de Borja Moll i Casanovas va néixer a Ciutadella (Menorca) el 10 d'octubre del 1903. Durant la seva infantesa s'ha de destacar el seu interès per les disciplines artístiques –música, dibuix- i també els estudis al Seminari de Menorca, on rep màximes qualificacions en les assignatures d'humanitats. El resultat d'aquells primers anys és un noi decidit i molt ben preparat que, amb 14 anys, estudia filosofia i piano mentre col·labora als diaris i coneix Antoni Ma. Alcover.

Serà a partir del 1921, després de deixar els estudis eclesiàstics i traslladar-se a Mallorca, quan comença a treballar al costat de mossèn Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear, del qual serà secretari permanent. Aquesta primera feina marca la seva trajectòria durant els primers anys. Així, el trobem col·laborant al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, publicant una Ortografia mallorquina (1931) o establint una profitosa relació amb l'Institut d'Estudis Catalans. Borja Moll afegirà rigor i profunditat als estudis lingüístics de l'època, sempre en l'estela dels seus mestres: Alcover, Bernhard Schädel i Wilhelm Meyer-Lübke.

El 1933, ja mort mossèn Alcover, dissol l'editorial Alcover i anuncia la fundació de la Biblioteca Les Illes d'Or, que continuarà sortint fins al 1997, i on es publiquen no sols clàssics sinó també a bona part dels nous escriptors que van donar les Illes en aquests anys. La publicació del Diccionari es va interrompre durant la Guerra Civil, mentrestant es dedica a l'ensenyament, enllestint mètodes per a l'aprenentatge de llengües modernes, com ara l'alemany i el francès.

Van passar més de deu anys fins que al 1949 es va reprendre l'elaboració del Diccionari, que veuria l'edició definitiva el 1962. Moltes de les iniciatives que va dur a terme en aquests anys es van trobar amb l'oposició administrativa. Funda la revista Raixa i la col·lecció de llibres d'aquest nom que va publicar més d'un centenar de títols. També comença a editar llibres en català d'autors que més tard seran prou significatius de la literatura mallorquina, com ara Miquel Dolç. El llibre d'en Dolç El somni encetat (1943) serà el primer d'un autor viu publicat després de la Guerra Civil.

L'any 1962 funda l'Obra Cultural Balear, que ha esdevingut un pilar de primer ordre per a la vida cultural de les Illes. La seva tasca com a conferenciant, mestre de lingüistes i gramàtic, el va dur a recórrer els Països Catalans. Ja a la dècada dels setanta va escriure també llibres de memòries, biografies –Un home de combat (Mossèn Alcover)- i les universitats i institucions van reconèixer la seva tasca amb el nomenament com a Doctor Honoris Causa: Universitats de Basilea, Barcelona, València, Balears. També va ser vicerector de l'Estudi General Lul·lià.

Li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1971, i el 1981 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 18 de febrer de 1991 amb el reconeixement cultural i social de tot l'àmbit lingüístic català."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/borjamoll/francesc-de-borja-moll-i-casanovas

"Químic i farmacòleg

Estudià farmàcia a Barcelona, on es graduà (1905), i es doctorà a Madrid amb la tesi Procedimientos de análisis de silicatos seguidos en el análisis cuantitativo de algunas micas españolas (1906). L’any 1908 es traslladà a Alemanya, i el 1910 es doctorà sota la direcció de Wilhelm Ostwald en química a la Universitat de Leipzig. Més tard, el 1916, sota la direcció de Guye es doctorà en física a Ginebra amb la tesi Contribution à la révision du poids atomique du brome... . Finalment, el 1922, de nou a Madrid es doctorà en ciències químiques.

Catedràtic de química inorgànica de la Universitat Central de Madrid (1927-36), l'any 1934 entrà com a membre a la Academia de Ciencias Exactas, Físicas i Naturales amb el discurs Del momento científico español (1785-1825) , molt important per conèixer l'evolució científica espanyola a principis del segle XIX. L'any 1931 fou nomenat cap de secció de química física en el Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigia Blas Cabrera Felipe.

Durant la Guerra Civil fou director general de pólvores i explosius del govern de la II República, i el 1939 s’exilià a París però retornà a Madrid el 1942, i fou empresonat fins el 1943, que sortí amb llibertat condicional. El 1944 s’incorporà a l’Institut de Biologia i Sueroteràpia (IBYS) de Madrid com assessor tècni de la secció de química farmacèutica.

Aconseguí els premis internacionals Cannizzaro, Van't Hoff i Solvay, fou membre de diverses acadèmies de ciències estrangeres i secretari de la Comissió de Pesos Atòmics de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).

Se'l considera l'introductor a Espanya de l'estudi de la química física. Les seves principals aportacions, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Blas Cabrera Felipe, tractaren sobre determinacions dels pesos atòmics del fluor i del brom utilitzant el mètode de les densitats límits dels gasos. També determinà volums moleculars i ideà mètodes per a la determinació de temperatures, pesos, volums i pressions. És l'autor de 262 publicacions, moltes d'elles en els "Anales de la Sociedad Española de Física y Química".

En els seus anys d’estudiant a Barcelona, Madrid o Ginebra, també desenvolupà una obra artística de certa qualitat."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/enric-moles-i-ormella

Joan Miralles, va néixer a Montuïri, és filòleg i folklorista. És catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears des de 1983. Es va llicenciar en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona (1969), el mateix 1969 va defensar la tesi de llicenciatura "Contribución al estudio de la onomástica mallorquina" i el 1978 obtingué el doctorat en Filologia Catalana amb la tesi "Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV. Introducció, transcripció i estudi lingüístic" (premi extraordinari de Filologia, Universitat de Barcelona, 1978). Ha impartit docència a la UIB des del curs 1970-71. Entre el 1980 i el 1998 va ser director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. És membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i de la comissió per a l'elaboració d'una proposta d'estàndard oral de l'IEC. Ha estat membre de la comissió redactora de l'avantprojecte de Llei de Normalització Lingüística per a la comunitat autònoma de les Illes Balears. Ha participat en el projecte finançat europeu PATROM (Patronymica Romanica), en el marc del qual prepara un "Diccionari històric de l'antroponímia romànica" i en el projecte del Ministeri d'Educació i Ciència Gramàtica del Català Antic. La seva recerca s'ha concretat en més d'una vintena de llibres publicats, com per exemple: "Un poble, un temps" (1974), "Els carrers de Montuïri" (1977), "Qüestionari sobre història i cultura popular de Mallorca" (1978), "La investigació de les fonts orals. Guia didàctica" (1980), "Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo)" (1980), "La festa de l’Estendard" (1981), "La història oral. Qüestionari i guia didàctica" (1985), "Receptari de cuina del segle XVIII del P. Jaume Nartí i Oliver", amb la col·laboració de Francesca Cantallops (1989), "Catàleg de noms propis de persona", amb la col·laboració d’Antoni Llull (1989), "Onomàstica i literatura" (1996) i "Història i cultura popular, tots dos aplecs de treballs apareguts anteriorment; Corpus d’antropònims mallorquins del segle XIV" (1997) i "Discursos per la llengua" (1999), recull de discursos pronunciats des del 1982. Col·laborà en el "Diccionari de la llengua catalana" (1995). Actualment (2014), és el president de la Comissió Tècnica d'Assessorament Lingüístic de la UIB (CTAL).

Més informació: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-miralles-i-monserrat

"Gregori Mir Mayol (11 d'abril de 1939, Campos - 28 de febrer de 2016) fou un advocat i historiador mallorquí.
Nascut a Campos el 1939. Doctorat en Dret i polític, ha publicat, entre altres obres, El mallorquinisme polític (París,1975), amb el pseudònim d'Anselm Llull; i diversos treballs sobre Miquel dels Sants Oliver. També són importants les seves col·laboracions en alguns estudis per a la recuperació de la figura de l'orientalista Joan Mascaró, de qui ha publicat Correspondència de Joan Mascaró 1998. Actiu en política, a les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit senador per Mallorca i a les eleccions generals espanyoles de 1982 fou elegit diputat al Congrés dels Diputats, ambdós cops pel PSIB-PSOE i ha estat ponent de l'avantprojecte d'estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983.
Va formar part del consell assessor del programa de TVE España en Guerra 1936-1939 de 30 h de durada, emès el 1986.
El 2000 cedí la seva biblioteca amb la signatura d'un conveni amb la Universitat de les Illes Balears. L'any 2007 es publiquen els llibres Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca i Aturar la Guerra."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gregori_Mir_Mayol
Més informació: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000244/00000005.pdf

"Josep Massot i Muntaner va néixer a la ciutat de Palma el 1941. Com molts altres estudiants de l'època va fer els seus estudis universitaris a Barcelona i s'hi va llicenciar en Filologia Romànica el 1963. De professors com en Miquel Batllori, Joaquim Molas o Ramon Aramon rep la metodologia que més tard l'ajudarà a convertir-se en un dels assagistes més lúcids i rigorosos de la seva generació.
Des del començament s'interessa pels estudis històrics sobre la llengua i la literatura catalanes. S'especialitza en l'edat mitjana, sobretot en els temes que giren al voltant de la cultura popular, tot i que també ha estudiat amb dedicació els períodes de la Guerra Civil i de la postguerra, sense oblidar els seus estudis en el camp de la història de l'Església. Massot i Muntaner és nomenat el 1971 com a director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat i, en una activitat que no ha tingut descans des d'aquell moment, dona un nou impuls a les col·leccions de llibres i a les revistes d'aquesta editorial, entre d'altres a la revista Serra d'Or que fa poc va complir cinquanta anys al servei de la cultura catalana. El 1972 és ordenat prevere i entra al Monestir de Montserrat.
Aquesta tasca s'ha vist complementada amb altres no menys importants. Entre 1970 i 1973 va ser professor a la universitat de Barcelona i a partir del 1973 exerceix com a secretari de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, càrrec del qual va cessar el 1993. La seva influència i suport han estat fonamentals a l'hora d'impulsar nombrosos treballs de recerca i homenatges sobre personatges històrics de la cultura catalana, però també d'estudis filològics. S'ha de recordar que és conservador del fons de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i fundador el 1987 de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, dins la qual ha estat president, fins al 1990, i vicepresident, des del 1995.
Dins dels seus camps d'estudi ha publicat un gran nombre d'obres, com ara L'Església catalana al segle XX (1975), La Guerra Civil a Mallorca (1976), Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), Cultura i vida a Mallorca entre la Guerra i la postguerra (1930-1950) (1978), Els escriptors i la Guerra Civil a les Balears (1990) i Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), entre molts d'altres. Així mateix s'han de ressenyar els seus articles i assaigs a publicacions periòdiques: a Els Marges, Serra d'Or, Lluc o Estudis Romànics, per citar-ne només algunes d'elles.
Premis com el de la Crítica Serra d'Or (1993), el Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya (1997) o la Creu de Sant Jordi, entre altres, venen a refermar la seva tasca d'home de lletres al servei de la cultura catalana. Més recentment ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, i des del 2002 també és membre, amb el càrrec de secretari, de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 2012 és guardonat amb el 44è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per una "trajectòria de 50 anys de treball sense vacances per la cultura catalana".
Josep Massot mor el 24 d'abril de 2022 a l'edat de vuitanta anys."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/massotj/biografia-josep-massot

"Joan Mascaró i Fornés va estudiar a l’Escola Superior de Comerç de Palma (1915) i fou secretari del Consolat britànic a Palma. A proposta del financer Joan March Ordinas acompanyà el seu fill Joan March Servera a estudiar a l’estranger. A Cambridge es va llicenciar en llengües modernes i orientals, especialitzant-se en sànscrit i en pali.
L’any 1930 fou lector a Oxford, els anys 1931 i 1932 fou vicerector del Parameshvara College de Jaffna (Sri Lanka). L’any 1935 es va instal·lar a Barcelona on va exercir de professor d’anglès a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya i de professor de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’any 1935 va publicar a “La Nostra Terra” la traducció del sànscrit al català del capítol XI del “Bhagavad-Gîtâ, episodi del poema èpic del segle VI ”Mahabhârata”.
Trobant-se a Mallorca, l’octubre de 1936 es va exiliar voluntariament, i s’establí a Cambridge on fou professor d’anglès a la Universitat i col·laborador en el “Bulletin of Spanish Studies”. L’any 1938 publicà la traducció del sànscrit a l’anglès dels textos religiosos hinduïstes “Upanishades”. L’any 1947 es celebraren a Westminter el Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels que va ser mantenidor.
L’any 1962 va traduir del sànscrit a l’anglès el “Bhagavad-Gîtâ”, el 1973 la traducció del pali a l’anglès del “Dhammapada” que ja estaven editades en castellà a Mèxic. El 1982 se’n va publicar la versió catalana i el 1983, la del “Bhagavad-Gîtâ”. L’any 1986 aparegué la versió catalana de “Lamps of Fire” que havia publicat l’any 1954.
Les seves obres han influït en l’augment de l’interès per la mística oriental. L’any 1983 la Universitat de les Illes Balears el nomenà Doctor Honoris Causa i el 1985 la Ajuntament de Santa Margalida, fill il·lustre. L’any 1990, Joan Maimó Vadell publicà la seva biografia."

Font: https://biblioteca.uib.cat/oferta/biblioteques/son_lledo/joan_mascaro/biografia/

"Pediatra y cronista.
Hizo sus primeros estudios en el Colegio de Santo Domingo, en Navia, y el bachillerato en el del Apóstol Santiago, regido por los padres jesuitas, en Pontevedra.
Comenzó los estudios de Medicina en 1941 en la Facultad de la Universidad de Santiago de Compostela.
En 1943, opositó a la plaza de alumno interno de Patología Médica y la obtuvo. En ese mismo año, recibió el Premio Carolina Díaz, otorgado al alumno que tuviese el mejor expediente académico de su promoción.
Se licenció en Medicina y Cirugía, con Premio Extraordinario, el 11 de junio de 1948. Siguió los cursos del doctorado y fue nombrado profesor ayudante de Patología Médica. En 1949, viajó a Madrid para especializarse en Puericultura y Pediatría en la Escuela Nacional de Puericultura, en el Hospital del Niño Jesús y en el Instituto Nacional de Puericultura.
Contrajo matrimonio en 1952 con Carmen Suárez Martínez. Tuvieron ocho hijos. En 1954, ingresó, por oposición, en el Cuerpo Nacional de Puericultores del Estado. En 1956, bajo el Patrocinio de la Fundación Manuel Suárez, fundó en Navia un Instituto de Puericultura.
Desarrolló en él una notabilísima actividad, que tuvo enseguida efectos en la disminución de la mortalidad infantil en el valle del Navia y en zonas aledañas. Por entonces, viajó a Francia, Italia, Suiza, Austria y Alemania para visitar centros asistenciales de pediatría con el fin de conocer sus métodos. En 1960, participó en el X Congreso Nacional de Pediatría, celebrado en Madrid. La Dirección General de Higiene Infantil le designó para que participase en las reuniones celebradas en París por el Centro Internacional de la Infancia. Por entonces, participó en el Simposio para el estudio del trastorno total respiratorio del lactante, celebrado en Valladolid. También asistió a la II Reunión de la Asociación de Pediatras Españoles, celebrado en Santiago de Compostela en 1962. Presentó en ella la ponencia Claumatografía: un procedimiento original para el estudio semiológico del llanto infantil, ampliado en el mismo año 1962. Expuso el contenido de la ponencia en la Facultad de Medicina de Valladolid, con el título Claumatografía en diversos estados y procesos patológicos del lactante.
Perteneció a la Sociedad de Pediatría de Madrid (1956); a la Academia Médico-Quirúrgica Asturiana; a la Sociedad Astur-Castellana Leonesa de Pediatría (1961); a la Asociación de Pediatras Españoles (1958); a la Asociación Española de Médicos Escritores y Artistas (1966) y a la Internationale Association de Pediatrie.
Desde 1950 hasta su fallecimiento, publicó unos cincuenta estudios monográficos, especialmente en el Acta Pediátrica Española. De entre sus publicaciones, destacan las dedicadas al llanto infantil, que llegaron a tener importante repercusión en el extranjero. Con ellas, consagró la denominación “claumatografía”, ya que acabó siendo de aceptación general para denominar la técnica que él descubrió.
Desde que terminó los estudios de Medicina en la Universidad, se interesó por la historia de la zona de Navia, en las distintas épocas del pasado. En 1968, descubrió el castro de Mohías e inició las excavaciones en él. Son de gran interés sus investigaciones de historia local, publicadas en el Boletín del Instituto de Estudios Asturianos, sus libros sobre Gaspar Casal y sobre Jovellanos. Fue elegido Académico Correspondiente de la Real Academia de la Historia en 1987. En 1976, fundó la Sociedad Literaria Amigos de Campoamor.
El 14 de julio de 1988, fue designado por el Ayuntamiento cronista oficial de la villa de Navia y su municipio.
El 30 de septiembre de 1940, le fue concedida la Insignia de oro y esmaltes del Concejo de Navia.
De entre sus publicaciones médicas, destacan El llanto infantil y el Breviario de Puericultura."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/129209/jesus-martinez-fernandez

"Antonio Madinaveitia era hijo del insigne médico Juan Madinaveitia. Finalizado el bachillerato en el Instituto Cardenal Cisneros de Madrid, en 1905 viajó a Suiza para estudiar Ingeniería Química en la Escuela Politécnica Federal de Zúrich. Comenzó su doctorado en 1910 dirigido por Richard Willstätter, presentando su tesis titulada Zur Kenntnis der Katalase en 1912.
Al regresar a España, en 1913 terminó su licenciatura en Farmacia en Barcelona, obtuvo el doctorado en Madrid con su tesis Estudio de los fermentos oxidantes, y se integró como auxiliar en el Laboratorio de Química Biológica de la JAE, adscrito a la cátedra de José Rodríguez Carracido. En abril de 1916 logró la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Granada, pero permaneció en Madrid como director del Laboratorio de Química Biológica de la Junta en la Residencia de Estudiantes.
Especializado en la química de los productos naturales y la síntesis de medicamentos orgánicos, en 1922 terminó la licenciatura y el doctorado en Químicas con la tesis Estudio de la micra del pino. En diciembre de 1925 obtuvo la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Madrid, y en noviembre de 1930, su Laboratorio de Química Orgánica y Biológica se integró —como Sección de Química Orgánica— en el Instituto Nacional de Física y Química.
Al estallar la guerra civil fue nombrado vocal de la JAE y decano de Farmacia, desarrollando su actividad durante la contienda desde la Casa de la Cultura de Valencia. Exiliado en Francia, trabajó durante unos meses en el Laboratoire de Chimie Organique de la Sorbona. En julio de 1939, y por mediación de la Casa de España, se trasladó definitivamente a México, donde, además de crear el Instituto de Química en la Universidad Nacional Autónoma de México, colaboró con diferentes industrias químicas hasta su fallecimiento."

Font: http://www.residencia.csic.es/jae/protagonistas/27.htm
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/18146/antonio-madinaveitia-y-tabuyo

"Escriptor.

Religiós caputxí, llicenciat en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma (1969). La seva forta personalitat, dins la línia de Teilhard de Chardin, és discutida a causa del seu pensament religiós, sempre en recerca, i amb hipòtesis agosarades, tenyides sovint d’un llenguatge poètic. Ha publicat els assaigs L’Església i l’estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans tanmateix (1973), Com entendre la Bíblia (1979), Jesús de Natzaret (1980) i Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Viure (1996) i La tolerància i els seus fonaments (1997). . Ha escrit, també, La noia de Cadaqués i altres històries (1970), recull de narracions. L’any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-llimona-i-barret

Químic i professor d'universitat alemany establert a Utrecht.

Font: https://de.wikipedia.org/wiki/Fritz_K%C3%B6gl

"Filósofo alemán. Hizo sus estudios de Ciencias Naturales y Filosofía en Alemania y luego en Austria. En 1920 fundó en Darmstadt (Alemania) la "Escuela de la Sabiduría", cerrada más tarde por el régimen nazi. Keyserling es la figura más notable de la filosofía alemana contemporánea no académica. Sus obras han tenido una difusión mundial, especialmente los libros de viaje, donde las observaciones sobre las costumbres y la psicología de los pueblos van acompañadas de consideraciones filosóficas.

Su pensamiento filosófico gira en torno a una idea central: la filosofía no es una ciencia, saber dogmático o abstracto, sino que es la vida misma en forma de saber. Sólo con el renacimiento del espíritu antiguo de la sabiduría se comunicará al mundo un impulso espiritual nuevo, diferente del árido intelectualismo. Resuena en él el tema de la "filosofía de la vida", de Bergson, Simmel o Spengler. Sus escritos abarcan la ciencia: El conocimiento creador (1921); la religión: Inmortalidad (1920); el arte: La filosofía como arte (1920); la política: Presagios de un mundo nuevo (1926). Otras obras son: La filosofía del sentido, La vida íntima, Del sufrimiento a la plenitud, Diario de viaje de un filósofo y Norteamérica, libertada."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/keyserling.htm

Escriptor de família aristòcrata, d'origen irlandès-alemany. Impulsà la figura del filòsof Nietzsche i es relacionà amb els escriptors i artistes més importants de l'època. El 1935 es refugià a Mallorca fugint de l'Alemanya nazi, i allà hi preparà els seus diaris, que no foren trobats fins l'any 1985 en una sucursal bancària.

Fonts: https://en.wikipedia.org/wiki/Harry_Graf_Kessler
Moreno Claros, Luís Fernando, "El hombre que conoció a todo el mundo", El País, 09-04-2016. https://elpais.com/cultura/2016/04/01/babelia/1459510351_691045.html
Múñoz Molina, Antonio, "El testigo", El País, 24-05-2014. https://elpais.com/cultura/2014/05/21/babelia/1400686319_450455.html

"Fou director de la Residencia de Estudiantes i de la Institución Libre de Enseñanza.
Llicenciat en Dret en la Universitat de Màlaga i deixeble de Francisco Giner de los Ríos. Amb l'ajuda d'alguns amics com Miguel de Unamuno i José Moreno Villa, va fundar una revista intel·lectual i literària el 1906. Uns anys més tard, va arribar a ser el secretari de la Junta para Ampliación de Estudios.

Va viatjar diverses vegades a Anglaterra per a conèixer de prop l'esperit i l'administració de les seves modèlics colleges. Va ser convidat a dirigir el 1910 l'embrió de la Residencia de Estudiantes, que fou la gran obra de la seva vida. El "Col·legi dels Quinze", com l'anomenava al principi, tenia la missió següent com descrivia Fraud: :L'angoixantment urgent era formar una classe directora conscient, lleial i informada. Aquesta tasca responia plenament a la meva vocació, i em vaig lliurar completament a ella.

Amb l'expansió de l'interès públic i la seva ajuda financera, es va fundar la segona Residència que va ser batejada el 1915 per Juan Ramón Jiménez com "la Colina de los Chopos" (el Pujol dels Pollancres).

Entre els que van viure a la Residència es troben Federico García Lorca, Luis Buñuel, Salvador Dalí, José Moreno Villa i Miguel de Unamuno. Aquests homes compartien els seus talents variats amb el públic al Instituto Escuela i el Comité Hispano-Inglés. El seu matrimoni amb Natalia Cossío va segellar la seva relació amb la Institución Libre de Enseñanza.

Amb el cop militar de Miguel Primo de Rivera el 1923, van començar a haver-hi diversos problemes polítics a la Residència, com visites inesperades d'inspeccions i acusacions que les residents eren radicals. A pesar d'aquestes dificultats, la Residència va sobreviure i a més va augmentar a uns 500 socis. Contra aquesta adversitat política, van seguir publicant les seves idees.

El 1936, es va exiliar a França i posteriorment a Anglaterra on va exercir la docència a Cambridge i Oxford. El 1963, ja jubilat, torna a Madrid per poc temps per a anar després a Ginebra com traductor de l'ONU on morí al cap de poc."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alberto_Jim%C3%A9nez_Fraud
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/16634/alberto-jimenez-fraud http://todoslosnombres.org/biografias/alberto-jimenez-fraud/

"Catedrático, físico-químico y escritor.

Hijo del prestigioso catedrático y sociólogo Adolfo Álvarez Buylla y González Alegre y de María del Carmen Lozana y de la Concha, y hermano de Plácido Álvarez Buylla y Lozana, fue bautizado en la iglesia de San Isidro de Oviedo el 2 de marzo de 1879. Tras cursar estudios en Oviedo y Zaragoza, obtuvo la licenciatura de Ciencias Físicas y Químicas por la Universidad de Madrid en 1901, logrando seguidamente una beca del Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles en Bolonia (Italia) para el doctorado en Ciencias Químicas. Fue admitido como colegial el 3 de noviembre de 1902 y consta su estancia en el Colegio hasta el 31 de octubre de 1906. Sus cinco años en Italia contribuyeron a su formación intelectual y a su interés por la música, las artes plásticas y la literatura. A su regreso se incorporó a la Universidad de Oviedo como profesor auxiliar de Química General, posteriormente auxiliar de Ciencias y finalmente, por oposición, ganó la cátedra de Química Orgánica en 1917. Fue promotor del Instituto del Carbón en esta Universidad, donde realizó una magnífica labor de director.

En su faceta literaria, tanto en prosa como en verso, llegó a convertirse en uno de los escritores asturianos más premiados. Cofundador, con Ramón Pérez de Ayala y Román Álvarez, del periódico satírico Leño en 1901, destacó, además, por sus colaboraciones sobre temas musicales, artísticos y literarios en periódicos de Asturias, México, La Habana y Buenos Aires, así como en revistas nacionales, La Esfera y Nuevo Mundo, firmadas con el seudónimo de Silvio Itálico."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/117202/benito-alvarez-buylla-y-lozana

"Escriptor i professor.

Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931) i es doctorà a Madrid. A Vilafranca, col·laborà a diverses revistes i diaris com Acció i Gaseta de Vilafranca, de la qual fou codirector. El 1932 va fer-se càrrec de la càtedra de literatura a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix” i col·laborador en diverses publicacions. Fou professor de llengua àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Exercí també com a advocat i, des de la proclamació de la República, fou secretari de Carles Pi i Sunyer, etapa en la qual ajudà a salvar, en plena guerra civil, un nombre considerable de persones. El 1936 s’exilià a França i l’any següent se n'anà a Veneçuela i s’establí a Caracas. Allà fou professor de l’Institut Pedagògic Nacional (1937-1946), i, més tard, catedràtic i fundador, el 1946, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, en revalorà la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957) i publicà nombrosos treballs i monografies sobre aquest personatge. És autor de nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolanes —Estudios bibliográficos (1961). Estudià altres personalitats de la cultura i de la independència llatinoamericanes, com Simón Bolívar. Col·laborà activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1976 donà la seva biblioteca particular (uns 65 000 volums) a la Universitat Metropolitana de Caracas, que construí un edifici que porta el seu nom. Pertangué a un gran nombre d’institucions acadèmiques americanes i europees, professà sobre temes hispànics en diverses universitats i rebé nombrosos honors i condecoracions, entre els quals el títol de doctor honoris causa de les universitats de Mérida, Santigo de Xile, San Marcos de Lima, Coral Gables de Miami i Barcelona. L’Amherst College de Massachusetts creà (1982) el Pedro Grases Prize per a estudiants de llengua i cultura hispàniques. Formà part de la Comissió Amèrica i Catalunya, 1992, a la qual donà l’idea de confeccionar el Diccionari dels Catalans d’Amèrica (1992), que codirigí, amb Prócoro Hernández i Albert Manent. Mantingué contacte permanent amb Catalunya, on desenvolupà una prolífica tasca cultural mitjançant conferències, publicacions, de la qual cal remarcar la seva recerca i divulgació sobre la nissaga de la família Canyes de Castellví, i esdevingué un veritable animador i promotor de diversos estudis de temàtica catalana. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938 d’una manera sistemàtica, en diversos volums sota el títol genèric de Pedro Grases."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/pere-grases-i-gonzalez
Més informació: https://fundacionpedrograses.com/vida-y-obra-de-pedro-grases/

Va ser un químic, apotecari, escriptor i historiador de la ciència mallorquí. Fill de l'apotecari Josep Sureda i Lliteras i germà del teòleg i lul·lista Francesc Sureda i Blanes i del metge Miquel Sureda i Blanes. És el pare de l'economista Josep Lluís Sureda Carrión i oncle del metge Josep-Francesc Sureda i Blanes.
Es llicencià en farmàcia a la Universitat de Barcelona (1911) i es doctorà a la de Madrid (1915). Fou director (1912) del Laboratori de Química General de la Residència d'Estudiants de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques. Estudià Química a la Universitat de Munic (1913-14) i a l'Escola Politècnica Federal de Zuric (1913-1914). A Mallorca dirigí la fàbrica d'adobs químics de Portopí, propietat de Joan March. Posteriorment anà a Astúries a treballar a la fàbrica d'amoníac de La Felguera. De 1933 a 1952 dirigí les Indústries Agrícoles de Mallorca. Va ser president de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1934-36) i col·laborà a La Nostra Terra. Signà la Resposta als catalans (1936). El 1966 es traslladà a Barcelona, on va escriure bona part de la seva obra històrica. Col·laborà a les revistes científiques "Anales de la Sociedad Española de Física y Química", "Chemiker-Zeitung" i "Ciència". Fou membre de l'Institut d'Estudis Asturians (1948), acadèmic numerari de la reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma (1953), soci fundador de la Societat Espanyola d'Història de la Medicina (1960) i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1962) i de l'Acadèmia de Farmàcia de Barcelona (1964). El 1983, fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Des de 1993 l'institut de Son Gotleu du el seu nom. Té un carrer dedicat a Palma. https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Sureda_i_Blanes

Folklorista, escriptor i poeta. Va néixer a Sant Joan en el si d'una família pagesa i humil. De ben jovenet ingressà als franciscans d’Artà el 1913 i fou ordenat de sacerdot el 1924. Fou premiat diverses vegades als jocs florals i publicà, a més de poemes escadussers, el recull de prosa Croquis artanencs (1929) i El cançoner popular de Mallorca (1960), introducció a l’obra de la seva vida, els quatre volums del monumental Cançoner popular de Mallorca (1966-74). Escriví, encara, una introducció al Blanquerna per a les Obras literarias de Ramon Llull (1948) i el pròleg al volum XXI de les Obres de Ramon Llull, amb una nota necrològica sobre Salvador Galmés. http://xurl.es/jqe37
El Consell de Mallorca va adquirir la seva casa natal, la qual ha convertit en casa museu i forma part de la xarxa que ha creat aquesta insititució. El Consell l'ha convertida en un centre cultural i d'investigació de tot allò que envolta la cultura popular. http://xurl.es/ju8dl

El jesuïta P. Salvador Gil fou un dels principals responsables de portar endavant el modern Institut Químic de Sarrià entre els anys 1934-1957, encara que la seva tasca ha estat molt poc reconeguda fins al moment, tan sols amb la publicació d'un llibre per part del mateix IQS. Més informació sobre el llibre: https://www.iqs.edu/ca/p-salvador-gil-creador-del-iqs-moderno-1934-1957

Blauet de Lluc del 1927 al 1930 i deixeble de Miquel Ferrà i de Maria Antònia Salvà, publicà llibres de poesia adscrits a l’Escola Mallorquina: L’atzur il·luminat (1944), Breviari d’amor (1946), Ruta dels cims (1951), Poema de l’Ave Maria (1953) i Miratges del record (1975). Col·laborador assidu de la revista Lluch, el 1962 aconseguí d’introduir-hi una secció en català i, després de moltes dificultats, el 1968 la convertí en Lluc, redactada totalment en català; en fou secretari —i pràcticament director— fins el 1972. És autor d’un assaig sobre La poesia de Miquel Ferrà (1960), i edità una Contribució a l’epistolari de Miquel Costa i Llobera (1956), Contribució a l’epistolari de Joan Alcover (1964), L’intimisme poètic de Guillem Colom (1978), La lletra i l’esperit (1978),Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà (1998) i el volum autobiogràfic Històries i memòries (1986). Traduí Vuit poemes d’André Rivoire (1946). http://xurl.es/qnyms

"Pintor.

De família terratinent acomodada, estudià a l’Escola de Belles Arts de Palma i a la de San Fernando de Madrid. S'inicià dins els corrents epigònics del Modernisme amb paisatges d’un cromatisme decoratiu i efectista, però evolucionà, fins al punt que esdevingué la figura màxima el Noucentisme pictòric a Mallorca. Exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires. Les seves visions de la terra, de la ciutat i del món mariner són una admirable síntesi plàstica dels ideals del classicisme burgès de l’escola mallorquina."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-antoni-fuster-i-valiente
Més informació: http://fuster-valiente.es/biografia

"Escriptor palmesà, enginyer de camins de formació. Sense abandonar-ne l'estètica, fou un dels principals protagonistes de la renovació temàtica de l'Escola Mallorquina.
Formen la seva obra literària tres reculls de poesia (L'estela, 1919; L'íntim recer, 1935; Ressons, 1951) i tres llibres d'òpera: Nuredduna (1947), El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1955) i Santah (1955).
Traduí poesia estrangera (Oscar Wilde, Edgar A. Poe, etc.) a Rosa dels vents (1960). També traduí El cementerí marí de Paul Valéry (1947).
També resseguí els seus orígens famíliars a l'assaig Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), llibre que revifà el debat sobre la història dels xuetes mallorquins.
Entre 1962 i 1969 fou president de l'Obra Cultural Balear.
Pòstumament apareix Del meu temps (1998), les memòries autobiogràfiques de Forteza. "

Font: https://poeteca.cat/ca/autor/43
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-forteza/detall

"Meteoròleg, astrònom, sismòleg i doctor en ciències fisicomatemàtiques, Eduard Fontserè és el fundador de la meteorologia professional a Catalunya per la seva contribució com a promotor i director del servei Meteorològic de Catalunya entre 1921 i 1939.
Format com a doctor en Ciències Físiques especialitzat en astronomia, Fontserè va exercir la seva carrera docent a la Universitat de Barcelona en diverses etapes com a catedràtic de Geodèsia, Mecànica racional i Astronomia. Al llarg dels seus 100 anys de vida (Barcelona, 1870-1970), va assumir multitud de responsabilitats científiques a la Catalunya des de finals del segle XIX i fins d’adveniment de la dictadura franquista.
L’any 1893, a càrrec dels observatoris de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, organitza i presideix el Servei Horari Oficial de la ciutat. Des d’aquesta responsabilitat promou el projecte d’un observatori astronòmic al cim del Tibidabo que acabarà culminant en la construcció de l’Observatori Fabra l’any 1905.
Assignat al capdavant de la Granja Agrícola Experimental de la Diputació de Barcelona, al 1896 organitza la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears i inicia la publicació d’observacions meteorològiques regulars. Com a president de la Societat Astronòmica de Barcelona absorbeix la xarxa de 224 estacions meteorològiques de Catalunya.
Director des de 1912 de la secció meteorològica i sísmica de l’Observatori Fabra, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans crea l’any 1913 l’Estació Aerològica de Barcelona, la llavor del futur Servei Meteorològic de Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya aprova la creació del Servei Meteorològic de Catalunya al 1919 i nomena Fontserè president a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, responsabilitat que exerceix al llarg de tot el període d’existència la de la institució fins a 1939.
Més enllà de l’àmbit meteorològic, Fontserè participa activament en la vida científica del país. Forma part de la Societat Geogràfica de Catalunya, l’Acadèmia de Ciències i la Societat Catalana de Geografia, i presideix l’Ateneu Barcelonès, la Societat Astronòmica de Barcelona, la secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Així mateix, va publicar diversos treballs sobre astronomia al butlletí de la Societat Astronòmica de França i a les memòries de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Va ser admès com a membre de la Societat Sismològica Alemanya, de la Comissió per a l’Exploració de les Altes Capes de l’Atmosfera a Londres i de la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, la bibliografia de Fontserè es compon de 180 títols."

Font: https://recercaiuniversitats.gencat.cat/ca/03_ambits_dactuacio/commemoracions/eduard-fontsere-i-riba/

"Home polifacètic, té una llarga i exhaustiva trajectòria com a polític i com a investigador. Ha estat col·laborador de diverses publicacions i mitjans de comunicació com Lluc, Randa, Campanet, Estudis Baleàrics, Diario de Mallorca, Ultima Hora i Mallorca Socialista, on ha publicat articles sobre arts plàstiques, literatura, història i política, entre d’altres. Amb els anys, tanmateix, s’ha centrat en l’àmbit his­tòric, i més concretament en la història de la Guerra Civil al seu poble natal, Campanet. Així mateix, ha estat col·laborador i membre del Consell de Direcció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fruit de tots aquests anys de feina, ha publicat «Cultura i política a Mallorca» (Randa, 1976-78), «Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga» (Randa, 1983) i Escrits sobre Llorenç Villalonga (1994 i 1997), entre d’altres. És autor també de diversos estudis sobre la història i la cultura popular de Campanet, publicats parcialment a Gent de Campanet (1986 i 1997), Campanet. La Guerra Civil (1936-1939) (1987), Gent de Campanet. Veus d’un món perdut (2003) i Emigració dels campaneters a Europa (1871-1975) (2010). El 2010 publicà el primer volum de La Guerra Civil a Campanet. De la “Gloriosa” al “Glorioso”, que ara s’inclou en aquest llibre, juntament amb el segon volum que l’havia de seguir.

L’any 2012 Pere Antoni Pons l’entrevistà amb profunditat al llibre Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels, un volum que recull la trajectòria personal i professional de Damià Ferrà-Ponç."

Font: https://www.lleonardmuntanereditor.cat/autor/damia-ferra-pons/
Més informació: https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=1048

"Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) fou un escriptor, poeta, crític i bibliotecari. Fill d’una família menestral mallorquina, el seu pare, Bartomeu Ferrà i Perelló –que va exercir en ell una forta influència–. En poesia va tenir com a mestre Costa i Llobera i com a companya Maria Antònia Salvà, amb la qual mantingué una forta amistat. Amb 19 anys fou premiat als Jocs Florals de Barcelona i començà a tenir contacte amb intel·lectuals illencs i catalans adscrits al Noucentisme. Fruit d’aquests contactes fundà i dirigí la revista cultural Mitjorn l’any 1906. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1911 obté una plaça per oposició al cos d’Arxivers i Bibliotecaris.
Fou un gran defensor de Mallorca, del seu paisatge natural i urbà, de la literatura, pintura, música i del seu art en general. Tot això ho realitzà en innombrables articles escrits a la premsa diària o en revistes. Aquesta labor periodística fou bruscament interrompuda amb l’esclat de la guerra i la implantació de la Dictadura franquista que Ferrà va rebre en una actitud de militant silenci. A partir d’aquest moment va residir a Mallorca on ocupà la plaça de bibliotecari a la Biblioteca Pública Provincial."

Font: https://www.espaisescrits.cat/ca/qui-som/autors/miquel-ferra-i-juan
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-ferra/detall

"Escriptor i polític.

De família tradicionalista, cursà els primers estudis a Maó, on publicà les revistes Cruz y Espada i Gaceta de Menorca (1912) i col·laborà també amb Joan March. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. El 1917 fundà el periòdic regionalista La Veu de Mallorca. Afiliat a les Joventuts de la Lliga Regionalista, dirigí a Barcelona Quaderns d’Estudis (1918), la col·lecció “Minerva” i la Fundació Bernat Metge (1923-58), per a la qual traduí una part del volum primer dels Discursos de Ciceró (1923) i del segon de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). En els anys de la Dictadura s’encarregà de la campanya internacional de la Lliga per la difusió del problema català; fundà com a plataforma Expansió Catalana (1919) i actuà a Ginebra en els ambients de la Societat de Nacions; publicà La qüestió de les minories nacionals (1928) i La question des minorités et la Catalogne (1929). Estigué molt lligat a Francesc Cambó, del qual fou secretari i de qui articulà el pensament polític. Col·laborador assidu i editorialista de La Veu de Catalunya, el 1930 intentà, ensems amb Valls i Taberner, la revisió del pensament de Prat de la Riba, abandonà la identificació entre catalanisme i nacionalisme i defensà la reunió de nacionalitats lliures dins un estat complex (El moment polític, Catalunya endins, 1930). Fou elegit diputat a corts per Girona (1931-36) i formà part del consell de govern de Lliga Catalana a partir del 1933; fou redactor del setmanari Després (1934-36). Durant la guerra civil col·labora activament en l’Oficina de premsa i propaganda establerta a París per Cambó a favor de l’exèrcit sublevat i dirigí Occident, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publicà en diverses llengües l’al·legat La persecución religiosa en España, amb pròleg de Paul Claudel. Després de la guerra intentà mantenir una certa distància respecte a la dictadura i representà Espanya a la UNESCO des del 1952 fins a la mort. Com a assagista literari influït per Xènius, cal destacar la seva obra Entre la vida i els llibres (1926), conjunt de comentaris a diversos autors, com Maragall, Leopardi, Kierkegaard, etc., i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934). Després de la guerra publicà diversos volums d’assaig en castellà i col·laborà a Destino. L'any 2012 foren editats els seus Dietaris."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-estelrich-i-artigues

"Polític i home de finances.

Col·laborà a la premsa mallorquina (“La Almudaina”, “El Correo de Mallorca”) i barcelonina (“La Veu de Catalunya”, “Hispània”, “Economia i Finances”). Participà en la tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant d’Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19), en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 febrer del 1936). Publicà alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i la Comissió Abat Oliba . Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/felix-escalas-i-chameni

"Poeta, crític, traductor i llatinista.

De família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l'Institut de Palma. El 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). L'obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l'autor. L'ombra que s'allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L'obra poètica de l'autor es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Té una gran importància la seva tasca com a traductor al català dels clàssics llatins i, així, tradueix l'obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d'Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l'any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d'Agustí d'Hipona, el Premi Crítica Serra d'Or de traducció en prosa del 1990. El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970)."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/dolcm/portic

"Francis de Miomandre es el seudónimo del escritor francés François Félicien Durand, nacido en Tours el 22 de mayo de 1880 y muerto en Saint-Brieuc el 1 de agosto de 1959, ganador del premio Goncourt en 1908 por la novela Écrit sur de l'eau.
n su juventud, fundó una sociedad secreta llamada Peacocks. Escribió su primer libro con 20 años, y ganó el premio Goncourt con 28 años por Écrit sur de l'eau... (Escrito en el agua), en 1908. Fue amigo del París literario (Gide, Suarès, Larbaud, Breton, Supervielle, Desnos, Milosz, Soupault, Claudel y muchos otros).
Durante un tiempo vivió en un pequeño apartamento de la calle La Bruyère, en París, que hacía servir de salón y de estudio. Formó parte de los clubs más reputados, el Jockey, el Épatant, el Régence, el Fouquet’s y el Flore. De pequeña estatura, llevaba monóculo y fumaba largos cigarrillos.
Escritor muy prolífico, es conocido también por sus traducciones del español al francés, entre otros, de Miguel Ángel Asturias, Miguel de Unamuno, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, Teresa de la Parra,1​ Lydia Cabrera y Emilio Lascano Tegui.
En 2013 Remi Rousselot publicó la biografía Francis de Miomandre, un Goncourt oublié, en la editorial Editions de la Différence.
Hay una traducción al español de Escrito en el agua, por Germán Gómez de la Mata, en Los premios Goncourt de Novela I, de Plaza y Janés, Barcelona, 1964, junto a otros ganadores del premio."

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Francis_de_Miomandre

Químic basc, professor de la Universitat d'Oviedo. Més informació: https://digital.csic.es/bitstream/10261/193857/1/Izaguirre%20Porset_Obra_Tasc%c3%b3n.pdf

"Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L'any 1906 passa a l'Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s'estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L'any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l'any 1933, l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l'any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L'any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l'autor. D'aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l'any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L'any 1962 és distingit amb la Corona d'Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l'any 1965 l'Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d'hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l'any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d'Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d'altres, de les Silves d'Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l'Escola Mallorquina.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/colomg/portic-guillem-colom

"Doctor en Farmacia. Catedrático de Técnica Física y Análisis Químico en las Facultades de Farmacia de las Universidades de Barcelona y Madrid. Decano y Decano Honorario de las Facultades de Farmacia de Madrid, Barcelona y Santiago de Compostela. Doctor honoris causa por las Universidades de Munich, Oporto y La Habana. Consejero de Sanidad, de Instrucción Pública y de Economía Nacional. Presidente del Consejo Directivo del Patronato “Alfonso el Sabio”, del CSIC. Presidente de la Real Sociedad Española de Física y Química y del Colegio Oficial de Farmacéuticos de Madrid. Director del Laboratorio Central de Aduanas. Diputado a Cortes y Senador del Reino por la Universidad de Santiago. Director de nuestra Institución en dos etapas (1923-28 y 1935-57), pasó a miembro Honorario en 1939 y volvió a ser Numerario en 1947. Académico de Número de las Reales Academias de Medicina y de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, de la que fue Presidente."

Font: https://ranf.com/academico/casares-gil-jose/
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/11120/jose-casares-gil

Enginyer basc afincat al poble asturià de La Felguera als anys 20. Té dedicat un carrer a aquest poble, pertanyent a l'Ajuntament de Langreo.

Font: https://www.lne.es/cartas-director/2008/01/20/morgal-rafael-belderrain-oteiza-21763732.html

"Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió, ingressà el mateix any a la Companyia de Jesús; dissolta aquesta dins l’Estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia i es llicencià el 1936; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat de sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico. Professor del Col·legi Monti-Sion a Palma del 1941 al 1947, aquest any anà a Roma i s’incorporà a l’Institut Històric de la Companyia de Jesús, que dirigí en 1954-58. Del 1952 al 1980 fou professor a la Facultat d’Història Eclesiàstica a la Pontíficia Universitat Gregoriana de Roma. Membre numerari de l’Academia de la Historia, de Madrid (1958), i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1951) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1942). Fou director de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu (1951-69 i 1974-81) i membre del Comitè Internacional de Ciències Històriques (1970-80). Autor d’una obra ingent, publicada en diverses llengües i que comprèn tant estudis com crítiques i recensions, se centrà en problemes d’història cultural i eclesiàstica, amb una especial dedicació als Països Catalans. Basada en una recerca sistemàtica de molts fons documentals d’Europa i d’Amèrica, assenyalà nous camins d’investigació i contribuí a reinterpretar personatges i èpoques i n'oferí síntesis molt reeixides. Estudià, entre d’altres, les figures d’Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948 —conjuntament amb Miquel Caldentey—, Obres essencials de Ramon Llull, 1957, col·laboració en la direcció de l’edició, de Baltasar Gracián (Obras completas, 1969), dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics, i de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959), els jesuïtes de la Il·lustració, especialment els de l’antiga corona catalanoaragonesa (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970), els jesuïtes en general (Cultura e finanze, Studi sulla storia dei gesuiti da S. Ignazio al Vaticano II, 1983), i l’humanisme als Països Catalans (el recull d’articles Vuit segles de cultura catalana a Europa , 1959, Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, en la Grande antologia filosofica, 1964, amb Ricardo García-Villoslada). Féu, encara, estudis sobre homes de Mallorca com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955, premi Costa i Llobera de l’IEC), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc. a més de Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979, Lletra d’Or). Cal assenyalar-ne, finalment, els estudis sobre Amèrica (El abate Viscardo. Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica, 1953, La primera misión pontificia a Hispanoamérica, 1963, etc). El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa. El 2000 edità Records de quasi un segle i el 2002 el primer volum de l’extens Diplomatari Borja. Doctor honoris causa per gairebé totes les universitats dels Països Catalans, rebé nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premio Nacional d’història (1988), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana (1991), Príncipe de Asturias (1995), la medalla de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998), la Medalla d’Or del govern Balear (1998), els premis de la Fundació Catalana per a la Recerca, Ciutat de Barcelona i Nacional de las Letras (2001)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/miquel-batllori-i-munne

"Antoni Badrinas i Escudé fou un pintor, moblista i decorador català. Fill d'una família important d'industrials del tèxtil, després de treballar un temps en les indústries familiars, va estudiar amb els pintors Pedro Viver i Joaquim Vancells. Més tard es traslladà a Dresden, per aprendre l'ofici de moblista a l'escola de Belles Arts (1908-14).

El 1915 fundà el Gremi d'Artistes de Terrassa, en representació del qual va exposar l'any 1916 a les Galeries Dalmau i a les Galeries Laietanes. En aquestes darreres, el mateix 1916 va exposar junt amb Joan Morales Mas i Rafael Benet, i hi va tornar el 1922 per exhibir pintures i el 1926 mobiliari.

S'establí a Barcelona obrint la Sala Badrinas, una botiga de mobles i sala d'exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36). Ell mateix hi va exposar aquarel·les l'any 1931. Abans de la Guerra Civil encara va exposar a la Sala Parés i a la Sala Renart.

Com a pintor, es dedicà preferentment al paisatge, tot i que també pintà figures i bodegons. Moblista notable, revaloritzà la marqueteria, col·laborant amb Josep Obiols i Palau. L'any 1925 fou premiat a l'exposició d'Arts Decoratives de París. L'any 1929 va guanyar el premi anual de l'Ajuntament de Barcelona pel disseny de l'interior de la botiga El Dique Flotante de Barcelona.

La seva obra es troba als museus de Barcelona, Terrassa i Tossa i a diverses col·leccions. El Museu del Disseny de Barcelona conserva el fons documental relacionat amb la seva activitat com a moblista i decorador.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Badrinas_i_Escud%C3%A9

"Médico e historiador. Hijo de Ricardo Isidoro Archila y de Ana Medina. Residenciado con sus padres en Ciudad Bolívar, realiza allí sus estudios secundarios en el liceo Fernando Peñalver, en donde se gradúa de bachiller en filosofía y letras (1926); en ese mismo año funda la revista Oriflama, órgano de publicidad de la Sociedad de Estudiantes del Colegio Federal de Ciudad Bolívar. A fines de 1927 se residencia en Caracas e inicia sus estudios de medicina en la Universidad Central de Venezuela, alcanzando en 1934 el título de doctor en ciencias médicas. Entre 1935 y 1939 ejerce como médico del hospital Luis Razetti en Tucupita y cirujano adjunto en el hospital Ruiz de Ciudad Bolívar. Cursa una maestría en salud pública en la Universidad Johns Hopkins (Baltimore, Estados Unidos, 1940). A su regreso, ingresa al Ministerio de Sanidad donde se desempeña como jefe de la División de Unidades Sanitarias (1941-1944; 1950-1957), jefe de la División de Educación Sanitaria (1946-1949), adjunto a la Dirección de Salud Pública (1957-1964). Fundador de Unidad Sanitaria y Ser (1944), revistas de divulgación sobre higiene pública y privada, se destaca como historiador de la medicina, tanto en sus libros como en artículos de prensa en El Luchador de Ciudad Bolívar y en El Universal de Caracas, donde publica su columna «Bisturí y pluma», a partir de 1949 y luego, su columna «Clío médica», a partir de 1957. Reactiva la Sociedad Venezolana de Historia de la Medicina (1952)"

Font: https://bibliofep.fundacionempresaspolar.org/dhv/entradas/a/archila-ricardo/

"Pau Casals ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.

Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.

El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell."

Font: https://www.paucasals.org/biografia/

No apareix més informació que el cognom d'aquest remitent.