https://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_Jim%C3%A9nez_D%C3%ADaz

El filòsof, poeta i teòleg Ramon Llull fundà el Col·legi de Miramar, que fou un dels primers centres d'estudi i de recerca de l'època.
És per això que la Universitat de les Illes Balears és hereva d'una llarga tradició que es remunta a Mallorca a l'any 1483, data en què fou creat l'Estudi General Lul·lià com a centre d'ensenyament superior, mitjançant un privilegi reial atorgat pel rei Ferran el Catòlic. El 1691, com a resultat de la reconversió de l'Estudi General Lul·lià, es crea la Universitat Lul·liana de Mallorca, els estatuts de la qual varen ser aprovats el 1697. El 1772 passarà a denominar-se Universitat Literària de Mallorca, i el 1829 queda adscrita a la Universitat Catalana de Cervera.
Però el 1951 reneix l'Estudi General per impulsar la cultura a Mallorca i restaurar els estudis universitaris. Al llarg de diversos anys s'hi varen realitzar cursos de Dret i de Filosofia i Lletres, suprimits per raons econòmiques. El 1959 es crea la Càtedra Ramon Llull, adscrita a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, que promou cursos per a l'obtenció del títol de doctor i uns cursos d'estiu altament apreciats en l'àmbit de la filologia, que posteriorment es varen estendre a altres branques científiques.
Finalment, el procés de transició a la democràcia a Espanya i l'impuls econòmic experimentat a les Balears de la mà del desenvolupament turístic, constitueixen les condicions idònies per a la creació, el 1978, de l'actual Universitat de les Illes Balears.

La Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears és una institució científica de dret públic, continuadora de les successives Academia Médico Práctica de Mallorca, creada el 1788, i de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma de Mallorca, fundada el 1831 sota els auspicis del rei Ferran VII. És la corporació científica més antiga de les Illes Balears.

Com a institució científica mèdica ha tingut operativitat científica ininterrompuda des de la seva fundació fins els nostres dies. L’any 1999 va passar a ser denominada, segons acord pres en sessió de govern, Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, i l’àmbit de la seva competència compren tot el territori de les Illes Balears. Té els objectius següents: 1) Potenciar el coneixement de les ciències de la salut entre els facultatius professionals de la salut en especial i la ciutadania en general; 2) Traslladar a la societat els avanços biomèdics; 3) Assessorar les administracions públiques de les Illes Balears sobre la prevenció, manteniment i millora de la salut de la ciutadania.

Les raons que justificaren la creació de la Academia Médico Práctica de Mallorca van ser, en primer lloc, les mateixes que expliquen la fundació de les acadèmies científiques a tot Europa a partir del segle XVII, quan el declivi de les universitats va convertir les acadèmies en el fòrum idoni per presentar les noves hipòtesis, per a discutir-les públicament i per aprovar-les segons els moderns criteris científics. La segona raó va ésser el creixent prestigi dels cirurgians, que havien sabut renovar els seus coneixements i les seves institucions docents: els metges van veure en les acadèmies l’ocasió de dur a cap un treball de renovació intel·lectual del seu ofici. El tercer factor, per ventura el més important, va ésser l’afany i la constància que la Real Sociedad de Amigos del País del Reino de Mallorca va aplicar en crear una institució que servís als metges per contrastar els seus coneixements, per donar a conèixer els principals problemes sanitaris i per proposar als poders públics les solucions més adients.

Així, el rector de la Universitat, a instàncies de la Real Sociedad Económica de Amigos del País del Reino de Mallorca, va dirigir el 1786 a tots els metges de Palma una convocatòria per a fundar una acadèmia mèdica. La proposta va aconseguir una ràpida i massiva adhesió. Dos anys després, l’11 de desembre de 1788, el rei Carles III signava la Reial Cèdula fundacional de l’Acadèmia.

Per part seva, els orígens de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma de Mallorca, successora de la Academia Médico-Práctica de Mallorca, coincideixen amb la reorganització mèdica que va intentar el metge liberal Pere Castelló quan Francisco Tadeo Calomarde ocupava el Ministeri de gràcia i justícia. El 1827 s’havia creat la Real Junta Superior Gubernativa de Medicina y Cirugía del Reino i el 28 d’agost de 1830 es va dividir el Regne en diversos districtes. En cada un d’ells va establir-se una acadèmia de medicina i cirurgia, sota la dependència de la Junta superior ja esmentada. Varen sorgir així les acadèmies de medicina i cirurgia de Madrid, Valladolid, La Corunya, Sevilla, Cadis, Granada, València, Barcelona, Saragossa i Palma de Mallorca.

Al llarg dels anys la Reial Acadèmia s’ha mantingut en contacte amb la realitat científica de la societat illenca, acollint debats científics i donant a conèixer els successius progressos i novetats mèdics i quirúrgics. La seva acció va ésser fonamental per a la formació, el 1882, del Colegio Médico Farmacèutico. Aquesta corporació científica, amb la participació activa dels acadèmics de la Reial Acadèmia, va crear la Revista Balear de Medicina, Farmacia y Veterinaria (1885-1912), sens dubte la publicació de més nivell de les editades a Balears i una de les millors de l’Espanya del seu temps.

Molts dels professionals de més prestigi de la sanitat balear dels darrers 180 anys han ocupat plaça com acadèmics. És el cas de Mateu J.B. Orfila, Fernando Weyler Laviña, Bernat Riera Alemany o Emili Darder Cànaves.

La corporació és acadèmia associada a l’Institut d’Espanya. Només tenen aquesta consideració "les de major antiguitat, major prestigi i activitats més permanents".

El 1994 va ésser transferida del Ministerio de Educación y Ciencia a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, tot i que els successius titulars de la Conselleria de Salut i Consum han jugat un paper decisiu en el sosteniment de la institució. L’any 2013 va ésser assignada a la Conselleria de Presidència, amb el propòsit d'assegurar el suport institucional necessari per afavorir l'estabilitat, la independència i la projecció de l'Acadèmia.

La Reial Acadèmia custodia un notable arxiu històric, que amplia amb regularitat amb adquisicions documentals d’interès mèdic, convoca anualment diversos premis d’investigació en ciències de la salut i, des de 1986, edita la revista científica Medicina Balear, amb periodicitat quadrimestral.

Els vigents estatuts, aprovats en sessió extraordinària de 19 de juny de 2001, van ésser publicats en el BOIB nº125 de 18 d’octubre de 2001.

Anualment la secretaria general elabora la memòria del curs acadèmic. La Reial Acadèmia té en vigor diversos convenis subscrits amb la Universitat de les Illes Balears (UIB), amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i amb la Societat Balear de Medicina Intensiva i Unitats Coronàries.

El 2013 la revista científica académica Medicina Balear va ésser incorporada a la plataforma de la Biblioteca Digital de les Illes Balears de la UIB. En pocs mesos ha passat a ser la publicació científica balear líder en descàrregues. Igualment, la Reial Acadèmia va acordar amb la Universitat de les Illes Balears la impartició d’activitats formatives dels programes de doctorat en medicina, que han començat el curs acadèmic 2015.

Al llarg de l’any acadèmic la corporació, conscient del seu paper com a entitat generadora de coneixement, celebra sessions científiques, organitza cursos i taules rodones, du a terme presentacions de llibres i gestiona diverses activitats docents, amb l’objectiu de contribuir a la transferència del coneixement científic a la societat.

Entre els propòsits actuals de la institució acadèmica destaca la voluntat d’aprofundir en la col·laboració amb la Universitat i amb altres institucions representatives, promoure un programa d’activitats científiques coherent i obert a les col·laboracions externes, augmentar el nivell i impacte de la revista científica Medicina Balear, avançar en la catalogació del fons arxivístic de la Reial Acadèmia i millorar els canals de comunicació social.

El 1918 es va crear, a partir del Real Decret de 15 de maig de 1915, el Colegio Médico Provincial Obligatorio, la col·legiació obligatòria per a tots els metges mallorquins que conviuria durant un temps amb el Colegio Médico-Farmacéutico, de caràcter privat. Un any després, ambdues entitats es fusionarien i naixeria d'aquesta manera el primer col·legi oficial de les Illes sota la direcció de la Diputació Provincial. La nova corporació heretaria la metodologia experimental i el positivisme empíric que caracteritzava la pràctica mèdica dels professionals del Colegio Médico-Farmaceutico, amb el prestigi que això suposava.
Entre 1918 i 1936 l'activitat científica i cultural del Col·legi va ser molt desigual. En el 1918, amb l'excepció dels estudis de la pandèmia gripal, es pot dir que va ser pràcticament nul·la. Els anys compresos entre 1920 i 1924 van ser de gran pobresa cultural. A partir de llavors, el ritme col·legial científic va experimentar una revifalla, que perduraria fins la dècada següent fins l'esclat de la Guerra.
Per a solucionar els problema de les mancances que caracteritzaven el sector, com la falta d'ajuda mutua entre professionals, l'escassa d'inversió material i econòmica i els incompliments freqüents de la legislació, es crearia, al 1918, la Unión Médica Balear, que permetria atorgar un ingrés considerable als associats. Poc després s'instituiria las Sociedades de socorros mutuos, per tal de millorar l'exercici professional i fixar nous reglaments que oferissin un servei metge de qualitat.
Els anys 20 i 30 de la nova centúria, l'activitat medicinal a la Província va estar encaminada a la lluita contra la tuberculosi, la promoció de bones pràctiques d'higiene, l'adquisició de nous locals socials, la participació al VII Congrés de Metges de Llengua Catalana i la creació de l'Academia de Ciencias Médicas, a la qual s'unirien com a membres tots els metges col·legiats.

Bibliografia:
• TOMÁS MONSERRAT, J.: El Colegio de Médicos de Baleares (1882-1982). Palma: Colegio Oficial de Médicos de Baleares, 1985
• TOMÁS MONSERRAT, J.: La organización Médica en Baleares. Los Presidentes (1882-1999). Palma: Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, 1999

Grup polític d'àmbit local creat com agrupació d'electors l'any 1979 per presentar-se a les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, posteriorment es va transformar en el partit polític Unió Independents d'Artà (UIA). Des de la seva fundació ha concorregut a totes les eleccions municipals celebrades al municipi d'Artà i ha format part del govern i detentat l'alcaldia durant 6 legislatures completes, entre 1979-2003, i part de 2 legislatures: 2003-2007 i 2011-2015, amb 5 batles i una batlessa presentats per les seves candidatures.

El Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB, a causa del seu primer nom: Grup d'Ornitologia Balear) és una associació no governamental fundada el 1973. S'estructura en quatre seccions insulars (GOB-Mallorca, GOB-Menorca, GOB-Eivissa (GEN) i GOB-Formentera).

El fundador va ser Josep Maria Casasayas Truyols, sense afany lucratiu i declarada d'Utilitat Pública, els objectius de la qual són la defensa, la divulgació i l'estudi de la natura i el medi ambient a les Illes Balears.[cal citació]

Les seves activitats, desenvolupades en bona part per persones voluntàries, es centren principalment en l'educació ambiental en escoles i a l'aire lliure, les campanyes per la protecció d'espais naturals de gran valor ecològic, la recuperació d'animals silvestres accidentats, la realització d'estudis sobre zoologia i botànica, el muntatge d'exposicions fixes i itinerants o en la recuperació de la finca de La Trapa, a Andratx (Mallorca).

És membre de la Unió Mundial per a la Conservació de la Natura (UICN) i de l'Oficina Europea de Medi Ambient (OEMA). Entre les seves actuacions, destaquen la recuperació d'espècies en perill d'extinció, la implantació de mesures ambientals com l'estalvi de recursos o el reciclatge, l'educació ambiental. Té una secció ornitològica de molta activitat des de la seva fundació.

"L'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó es troba en un edifici que dona a dos carrers i a la plaça Esplanada de dues plantes. Segueix un estil arquitectònic tradicional dels habitatges senyorials dels segles xviii i xix de Maó. Des del 1906 s'ha fet càrrec de la Revista de Menorca, que era publicada des del 1888.

A la primera planta s'hi troben el Saló d'Actes A. Victory Taltavull, el Museu d'Història Natural, la Sala Màrius Verdaguer, la Sala de Tertúlies Fernando Rubió i Tudurí, dues sales de biblioteca, la Sala Vives Llull, i altres dependències administratives. A la segona planta s'hi troben aules on s'imparteixen classes de pintura, dibuix, música i idiomes.

Fou constituït oficialment l'any 1905. En el seu s'hi crearen entitats com la Cambra de Comerç, la Cambra Agrícola, el Grup Filharmònic (1916), els primers centres illencs de puericultura i lluita antituberculosa, un orfeó i grups excursionistes i esportius, com la Unió Esportiva Maó."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Cient%C3%ADfic,_Literari_i_Art%C3%ADstic_de_Ma%C3%B3

"Editorial fundada el 1933, a Palma (Mallorca), per Francesc de B.Moll i Casasnovas, com a continuació de l’Editorial Alcover SL, fundada el 1930 i dissolta pel maig del 1933.

Les seves col·leccions més importants foren la ''Biblioteca Les Illes d'Or' i ''Els Treballs i els dies', de cultura baleàrica; la ''Biblioteca Raixa', de prosa, i “Balenguera”, de poesia, oberta a tots els Països Catalans. Ha publicat l’extens Diccionari català-valencià-balear i les Rondaies mallorquines d’Antoni M. Alcover. Dirigida per Francesc de B.Moll fins a la seva mort, en col·laboració amb els seus fills Aina i Francesc, i amb Josep M. Llompart, fou l’única editorial de les Illes que aconseguí una llarga continuïtat i un catàleg considerable. A més de les sèries en català, publicà nombroses edicions en castellà de llibres per a l’ensenyament d’idiomes, entre els quals el català de Mallorca, col·leccions de divulgació científica, etc. Afegí posteriorment les col·leccions “Scientia”, “Tomir”, “Biblioteca Bàsica de Mallorca”, “Poesia”, “Natura”, la reedició del Diccionari Català-Valencià-Balear i la publicació dels premis Ciutat de Palma de poesia i novel·la. Sotmès a greus dificultats econòmiques des de la segona dècada del 2000, l'octubre del 2014 l'empresa anuncià el tancament gradual. Al gener del 2016 fou creada la Institució Francesc de Borja Moll amb l’objectiu de promoure la figura i l’obra del lingüista i rescatar el fons de l'editorial. Presidida per l'exconseller de la Generalitat Francesc Homs i Ferret, la institució es proposava donar continuïtat al Diccionari català-valencià-balear, a l’edició de les Obres Completes d’Antoni Maria Alcover, Francesc de B. Moll i Gabriel Alomar; a les edicions crítica i popular de les Rondaies Mallorquines, i també a reeditar títols del catàleg adquirit."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/editorial-moll

"L'Institut Francès de Barcelona (IFB) és un institució educativa fundada a Barcelona el 1921 per Ernest Merimée, degà de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, a partir de l'Alliance Française à Barcelone i de les escoles franceses Ferdinand de Lesseps i grup escolar francès Carrer Sepúlveda, fundades el 1898. Es va posar en marxa el 1921. El 1922 l'historiador occità Jean-Jacques-Achille Bertrand es va convertir en el seu director.[2] El 1924 va posar en marxa cursos de secundària i organitzà conferències d'intel·lectuals francesos com Paul Valéry.

Fou clausurat durant la guerra civil espanyola. El 1939 en fou nomenat director Pierre Deffontaines,[3] que ocupà el càrrec fins al 1964. Tot i ser amic personal d'Henri Philippe Pétain, Deffontaines es va posar de part de la França Lliure el 1943. Des del 1945 els efectius de l'Institut es multiplicaren i va comptar amb una gran biblioteca, el Cercle Maillol i diversos cercles i activitats de difusió de la cultura francesa (literatura, cinema, esport). Això va fer que fos un referent cultural per als intel·lectuals catalans de la postguerra fins a començaments del 1970. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi"

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_Franc%C3%A8s_de_Barcelona

Jeroni Juan Tous va néixer a Artà (Mallorca) el 1906 i morí a Felanitx (Mallorca) el 1983. Fou fotògraf i assagista. El 1919 s'instal·là a Palma. Estudià humanitats i filosofia al seminari de Sant Pere de Palma. Treballà com a delineant amb els arquitectes Gabriel Alomar i Josep Ferragut, fins que entrà a formar part del patronat de la Ciutat antiga de Palma com a fotògraf. Al llarg de la seva vida formà un dels més importants arxius fotogràfics sobre obres d'art i patrimoni de Mallorca i d'Eivissa del darrer terç del segle XIX i principis del XX, integrat per imatges seves i d'altres fotògrafs d'aquella època. L'arxiu fotogràfic que recollí conté més de 10.000 negatius de vidre i de plàstic, de gran utilitat per als estudiosos d'història, sobretot de l'art local, que el 1982 fou adquirit pel Museu de Mallorca. La biblioteca del Consell de Mallorca té imatges seves. Jeroni Juan col·laborà en la instal·lació d'exposicions d'art, com per exemple "Mallorca vista por los pintores" (1957). També és autor dels estudis d'art "Iconografía del venerable Pedro Borguny" (1956), "Los candelabros de la Catedral de Mallorca" (1957) i "Grabadores mallorquines (siglos XVI al XVIII)" (1972), inclòs en la "Historia de Mallorca", coordinada per Josep Mascaró Passarius. És autor d'una monografia sobre el pintor Guillerm Mesqida, editada el 1982 per l'Ajuntament de Palma

És llicenciada en Història de l'art (1982). Coordinadora de la Gran Enciclopèdia de Mallorca del 1988 al 1990. Des de 1989 és professora del departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears. Especialitzada en l'estudi de la història de la fotografia a les Balears. Actualment (2012) dirigeix el 'Màster universitari en Patrimoni cultural: investigació i gestió.
En referència al fons Jeroni Juan Tous és la persona que va fer l'estudi inicial d'aquest llegat fotogràfic.

Blauet de Lluc del 1927 al 1930 i deixeble de Miquel Ferrà i de Maria Antònia Salvà, publicà llibres de poesia adscrits a l’Escola Mallorquina: L’atzur il·luminat (1944), Breviari d’amor (1946), Ruta dels cims (1951), Poema de l’Ave Maria (1953) i Miratges del record (1975). Col·laborador assidu de la revista Lluch, el 1962 aconseguí d’introduir-hi una secció en català i, després de moltes dificultats, el 1968 la convertí en Lluc, redactada totalment en català; en fou secretari —i pràcticament director— fins el 1972. És autor d’un assaig sobre La poesia de Miquel Ferrà (1960), i edità una Contribució a l’epistolari de Miquel Costa i Llobera (1956), Contribució a l’epistolari de Joan Alcover (1964), L’intimisme poètic de Guillem Colom (1978), La lletra i l’esperit (1978),Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà (1998) i el volum autobiogràfic Històries i memòries (1986). Traduí Vuit poemes d’André Rivoire (1946). http://xurl.es/qnyms

Francesc Sureda i Blanes va néixer a Artà el 1888 i va morir a Palma el 1955. Teòleg i lul·lista. Es llicencià i doctorà en filosofia i teologia a la Universitat Gregoriana de Roma; també es llicencià en dret (1930) a València. S'ordenà el 1912. Fou promotor (1914) de la Confederació Catòlica Mallorquina, primera manifestació de l'escoltisme a Mallorca. Fou professor a les universitats de Santander i de Múrcia. El 1918 es convertí en capellà castrense i fou destinat a l'Àfrica, on s'interessà per l'arqueologia i el folklore del Marroc. Com a lul·lista fundà la "Maioricensis Schola Lullistica", de la qual fou el primer rector. El 1936 signà la "Resposta al missatge dels catalans"
Fou acusat de catalanista i desterrat a Extremadura (1936-1942). Quan retornà a Mallorca promogué vetlades literàries que serviren per produir 13 fulls anomenats "Confidencials" (1948-49) (http://arxiu-historic.uib.es/arxiu_fitxers/13400626_article_Sureda_Blanes_Randa9.pdf), on s'incloïen poemes de Josep M. Tous i Maroto, Llorenç Moyà, Miquel Gayà i Sitjar, Rafel Ginard...

Advocat i escriptor, treballà al jutjat municipal de Palma (Mallorca). De família de parla castellana, inicià la seva obra literària en castellà —publicà la novel·la La tribu de la encina—, però molt aviat, influït per M.A.Salvà, G.Colom i M.Ferrà, es dedicà a la poesia en català. Publicà La bona terra (1949), encara dintre de l’estètica de l’escola mallorquina, però evolucionà cap un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953) iFlos Sanctorum (1956), i amb Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses (1956) introduí en la seva obra els mites clàssics amb finalitat de denúncia. Aquestes mateixes característiques presenten les seves obres teatrals Fàlaris (1962), El fogó dels jueus (1963), Una tragèdia i una farsa (1969) i el recull de tres entremesos sota el títol d'El ball de les baldufes (1981). Cal destacar també el recull de narracions A Robines també plou (1963). http://xurl.es/wxbwm

Bartomeu Guasp i Gelabert (Alaró, 1893 – Palma, 1976), fou un sacerdot, historiador, escriptor i poeta mallorquí. Ordenat sacerdot l'any 1920, publicà articles i llibres sobre història eclesiàstica de Mallorca, entre els quals destaca La vida ermitana a Mallorca des del segle XIII a l'actualitat (1946).
El 1924, quan era capellà de l'església de Pòrtol (Marratxí), recopilà una llista dels capellans encarregats, vicaris 'in capite', ecònoms i rectors de l'església de Pòrtol, en un quadern manuscrit intitulat Notes vàries (recollides dels llibres i papers d'aquest arxiu vicarial) que podran servir per una Monografia històrica de l'Església de Nostra Senyora del Carme de Pòrtol que serví posteriorment el 1975 a mn. Cristòfor Tries i Serra per fer-ne la llista completa, en la qual Guasp hi figura entre els anys 1922-26.
Col·laborà en la publicació quinzenal Documenta. Noticias históricas i documentales referentes a la villa de San Juan, que es va editar des de 1941 fins al desembre de 1947.
Deixeble i admirador de Llorenç Riber i de Miquel Costa i Llobera, la seva obra s'adscriu a la tradició de l'Escola mallorquina i mostra especial atenció pels temes religiosos i paisatgístics. http://xurl.es/pcjxy

http://xurl.es/juhjx

Va néixer a Valverde del Camino, Huelva (1834) i morí a Palma (1819), era numismata i historiador. Descendent d’una família de magistrats, es doctorà en lleis. Era fill del magistrat Antoni Àlvar Campaner Rosselló, mort el 15 de gener de 1868, i de Mercedes de Fuertes Delgado. Després d’esser destinat (1879-84) a diverses localitats espanyoles, fou nomenat fiscal de l’Audiència de Mallorca. Era propietari de Cal Jutge o Ca les Bernades (Ciutat), Son Campaner o Cal Jutge (Inca) i Son Sastre de la Geneta (Selva). Fundà i dirigí la revista Memorial Numismático Español i fou autor de les obres Nociones históricas del pueblo de Caimari (1732-1884), inèdita, transcrita per Pau Morro i complementada per Gabriel Melià, Numismática Balear (1879), Indicador manual de Numismática Española (1881), texts oficials a l’Escola Diplomàtica, Cronicón mayoricense (1881), recull de notícies sobre Mallorca ordenades cronològicament (1229-1800) i Bosquejo histórico de la dominación islamita en las islas Baleares (1888), elaborada a partir de fonts llatines i àrabs que confrontava amb les versions angleses i franceses del moment. L’obra és encara de consulta obligada per a l’estudi de la dominació islàmica a Mallorca, a excepció d’alguns judicis de valor motivats per les seves creences religioses i de concretes afirmacions que l’aparició posterior de noves fonts ha modificat. La seva afecció al col·leccionisme li permeté de desenvolupar amb precisió les seves investigacions sobre numismàtica i ceràmica, i participar en els debats que s’establiren sobre l’origen de la ceràmica medieval i moderna de producció atribuïda a Mallorca. En morir, la col·lecció numismàtica es dispersà, però la de ceràmica es conserva al Museu Diocesà de Mallorca.
Es casà amb Lluïsa Bennàsser Frontera, amb qui tengué una sola filla, Lluïsa Campaner Bennàsser. Morí el 20 d’abril de 1894, amb testament que havia ordenat el 13 de juny de 1890 davant el notari de Ciutat Gaietà Socies.

http://xurl.es/4lycp

http://xurl.es/n0nls

Polígraf. Col·leccionà tota mena de documents, d’antiguitats i de notícies. Des del 1833 fou cronista general del regne de Mallorca. El 1837 fundà l’Academia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Lletres, i el 1840 fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia. Escriví obres sobre els temes més diversos. Excel·lí sobretot com a historiador, malgrat algunes ingenuïtats, errors i arbitrarietats. Cal remarcar l’edició de les històries de Mallorca de Joan Dameto i Vicenç Mut i l’extensa Biblioteca de escritores baleares (1868). Entre els seus escrits inèdits hi ha Diccionario manual mallorquín-castellano i diverses poesies en català antic, literari i dialectal. http://xurl.es/uoycq

Novel·lista francès. Després de publicar Les amoureuses (1858), poesies una mica afectades, es dedicà al periodisme durant deu anys. Lettres de mon moulin (1869), el seu primer recull de contes, assenyala el principi d’una carrera literària que produí Le Petit Chose (1868), Aventures prodigieuses de Tartarin de Tarascon (1872), Les contes du lundi (1873), entre les més famoses de les seves obres, i una obra de teatre, L’Arlésienne (1872). Classificat com a realista a causa de la seva temàtica regionalista provençal, fou un impressionista que presentava la realitat de manera poc objectiva. Manifestà una sensibilitat aguda, un cert desordre en la composició i un estil nerviós; la psicologia encertada i el viu sentit de la realitat pintoresca de la seva prosa produïren personatges immortals com Tartarin. Jack (1876), Le Nabab (1877), Numa Roumestan (1881) i Sapho (1884) són obres que tenen un gran valor com a quadres de costums. Ofereixen un interès sociohistòric les obres inspirades en la vida diària del món literari: Souvenirs d’un homme de lettres (1888), Trente ans de Paris (1888), À travers ma vie et mes oeuvres (1888). http://xurl.es/e53a4

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 - Barcelona, 1982), fou un eminent bibliotecari, professor, filòleg i historiador de la literatura catalana, remarcable pel paper fonamental que va tenir en la definició, organització i gestió de les biblioteques catalanes.

http://goo.gl/WBeif4

Doctor i conegut Liberal va signar una carta en la qual felicitava "las Cortes" per l'abolició de l'Inquisició. Va ser atacat en un tumult al crit de "Viva la Fé" l'any 1813.

Fiscal de la Reial Audiència de Palma de Mallorca, des de 1787 fins a 1796; a l'any següent se li va donar el càrrec d'alcalde de Casa i Cort i en 1798, sent ministre Jovellanos, va ser nomenat regent de la Reial Audiència d'Oviedo, encara que no n'arribaria a prendre possessió, ja que de seguida va acceptar la magistratura de fiscal togat del Consell Suprem de Guerra.
Juan Gregorio Felipe Ramón Pérez Villamil y Paredes (Puerto de Vega, Principat d'Astúries, 1 de maig de 1754 - Madrid, 20 de febrer de 1824) va ser un polític asturià del regnat de Carles IV d'Espanya i Ferran VII. Destaca per haver estat l'instigador i autor intel·lectual del cèlebre Ban d'Independència o Ban dels alcaldes de Móstoles, que ha transcendit històricament com el document que va iniciar Guerra del Francès. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_P%C3%A9rez_Villamil