Nacido en Madrid en enero de 1921, cursó la primera enseñanza en el Colegio Eduardo Benot, del que era director su padre. Estudió el bachillerato en los institutos San Isidro, Velázquez y Cardenal Cisneros. Durante la Guerra civil, en el verano de 1936, su padre le envió junto a otros niños expedicionarios -hijos de maestros- a Francia, estancia que se prolongó hasta acabar la guerra. El retorno a España dio paso a la ilusión por ser médico y de la Armada “para poder surcar mares exóticos”. Tras licenciarse en la facultad madrileña de San Carlos (1945) ingresó en el Cuerpo de Sanidad de la Armada, en 1946. Al año siguiente embarcó como médico del minador Marte (1947-49), del que pasó al buque escuela Juan S. de Elcano (1949-52). Al desembarcar fue nombrado médico del Colegio de Huérfanos de la Armada de Madrid, el “Cha”, donde vivió un largo y fascinante encuentro con el príncipe Juan Carlos de Borbón, recién llegado a la capital. Siguieron tres fructíferos cursos en el Hospital militar de Carabanchel (1955-58) para especializarse en cirugía y traumatología y sus destinos en la Clínica naval de Baleares (1958-64), Destacamento Naval de Sóller (1965-66) y en la Escuela naval de Marín (1967). En 1962 se había doctorado en Madrid con la tesis “La medicina medieval en Mallorca”.
En Mallorca desarrolló una fecunda labor como cirujano-traumatólogo de la Seguridad Social, de las mutuas laborales y del Instituto Social de la Marina, que compaginó con la dirección de cursos monográficos del doctorado entre 1974 y 1985. Con el discurso “La medicina en Mallorca a finales del siglo XVIII” ingresó en 1973 en la Real Academia de Medicina de Palma de Mallorca, de la que fue presidente entre 1978 y 1986. En ésta institución llevó a cabo una relevante labor social como conferenciante y divulgador de la historia de la medicina balear y como director (1992-2002) de la revista Medicina Balear. Su afición por los estudios históricos le llevó a publicar artículos, pronunciar conferencias y dictar cursos de historia de la medicina. Destacó por sus trabajos de divulgación médica y sus ensayos literarios. Es autor de “Historia de la medicina en Mallorca” (tres tomos 1981, 1984, 1986), “La medicina antigua en Mallorca” (1972) además de “Encanto y congoja de Mallorca” (1967), “Camilo José Cela y la medicina” (1974), “Nuevos ensayos sobre Camilo José Cela y la medicina” (1976), “Celiá. Maestros actuales de la pintura” (1980), “Vivir en Mallorca” (1990), “Silva de las sanguijuelas” (1996), entre otras obras.

http://www.medicinabalear.org/pdfs/Vol21n1.pdf

http://ibdigital.uib.es/greenstone/cgi-bin/library.cgi?e=d-10100-00---off-0medicinaBalear--00-2----0-10-0---0---0direct-10----4-------3-1l--10-ca-250---50-about---00-3-1-01-00--4--0--0-0-01-10-0utfZz-8-00&cl=CL3.15.10&d=Medicina_Balear_1989v4n2p136&x=1

Fou un metge, editor i escriptor mallorquí. Fou germà del canonge i expert en Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Torres Gost i de l'enginyer Gabriel Torres Gost.

Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona l'any 1923 i es doctorà l'any 1924 i el mateix any guanya oposicions a metge militar, l'any 1925 oposità per metge de l'Hospital del Rey (Madrid), aleshores en construcció,[1] més tard denominat Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, amb funcions d’hospital central especialitzat. Arran d'una epidèmia de poliomielitis, l’any 1929, s’especialitzà en aquesta malaltia.[2] Estigué pensionat a Alemanya on amplia els seus coneixements sobre malalties infeccioses,[3][4] la seva estada allí li va permetre traduir, de l’alemany al castellà, alguns llibres científics sobre la seva especialitat. Durant la Guerra Civil dirigí l’hospital, càrrec que tornà a ocupar a mitjans dels anys 50.[5]

Assolí un alt prestigi científic en l’experimentació del tractament amb antibiòtics en les malalties infeccioses, l'any 1953, introduí un innovador tractament sobre la meningitis tuberculosa que reduí la mortalitat del 60%, i un 20% de supervivència amb greus seqüeles, al 4% dels casos tractats.[6] en el mateix sentit experimentà amb èxit sobre les febres de Malta i la poliomielitis.

Al final de la seva vida escriví alguns textos literaris en català de caràcter costumista, referits a sa Pobla. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Torres_Gost

Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1949, i es doctorà a les universitats de Barcelona i de Pennsilvània, EUA (1962), de la qual fou també becari investigador especialitzat en patologia digestiva del 1959 al 1962.

Ha estat cap de servei de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona del 1963 al 1996, i director de l'Escola Professional de Patologia Digestiva de la UAB del 1969 al 1996. Ha estat director de planificació sanitària en el Ministeri de Sanitat d'Espanya del 1978 al 1981. També ha estat autor de nombrosos treballs sobre trastorns de la nutrició i patologies digestives.[1]

És doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (1974) i la Universitat de Saragossa (1990), ha estat secretari general i president de la Societat Europea d'Endoscòpia Digestiva (del 1970 al 1990) i de l'Organització Mundial de Gastroenterologia. En 1989-1995 fou president del Consell d'Organitzacions Internacionals de Ciències Mèdiques (CIOMS)i formà part de l'equip de metges que va atendre Joan Pau II quan va patir l'atemptat de Mehmet Ali Agca el 1981.

EL 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1997 fou nomenat soci emèrit de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i el 2005 va rebre el premi a l'excel·lència professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vilardell_i_Vi%C3%B1as

Doctor en medicina (1992) y especialista en medicina del trabajo, Matías Tomàs Salvà (Cartagena, Murcia, 1962) amplió estudios en el Institut Pasteur, de París (1995), y cursó el máster en administración sanitaria en la Escuela Nacional de Sanidad, de Madrid (1998). Es jefe del servicio de prevención de riesgos laborales de la Administración de las Islas Baleares, profesor de los máster de valoración del daño corporal y en los cursos de la Escola Professional de Medicina del Treball de la Universitat de Barcelona y tutor y miembro de la comisión de la Unidad docente de medicina del trabajo de las Islas Baleares (2005-2015). Ha dirigido hasta hoy ocho tesis doctorales.
Es investigador del Instituto Universitario de Investigación en Ciencias de la Salud de la Universidad de las Islas Baleares (IUNICS) y autor de trabajos sobre temas de su especialidad, de historia de la medicina y de pensamiento científico. Diplomado en seguridad en el trabajo, en ergonomía y psicosociología, ha recibido la Medalla de la Cruz Roja Española y la Cruz del Mérito Naval. Galardonado con cinco premios de investigación nacionales, en 1998 ingresó como académico de número en la Real Academia de Medicina de las Islas Baleares. Ha dirigido (2002-2015) la revista científica Medicina Balear.
Es autor de obras como El foc de sant Antoni a Mallorca. Medicina, història i societat (1996), Exposició laboral i carcinogènesi (1998), Exposició professional als virus transmissibles per sang i altres líquids corporals (2005), y coautor de Hacia el hombre responsable. Diálogos sobre evolución genética y cultural (edición catalana, 2005; edición castellana 2006), escrito con el Profesor Jean Dausset, Premio Nobel de Medicina 1980; asimismo, de Manual de procedimientos para la gestión preventiva en el ámbito sanitario (2011) y de artículos diversos, entre ellos:
-Tomás Salvá M. Muertes atribuibles al consumo de tabaco. Baleares, 1996. Medicina Balear 13, 2 (septiembre-diciembre 1999): 95-8
-Tomás Salvá M. Evaluación de la aptitud psicofísica en las Fuerzas Armadas, in: Medicina Evaluadora. Barcelona: Les Heures-Universitat de Barcelona; 1999: 9, 1-29
-Tomás Salvá M. Lluch Dubon FD. Sanitat a les Illes Balears, in: Miquel Alenyà Fuster, dir. Informe econòmic i social de les Illes Balears, 2000. Palma de Mallorca: Sa Nostra, Caixa de Balears; 2001: 707-20
-Castell Salvá, R, Tomás Salvá M. Profilaxis antirretroviral en una trabajadora hospitalaria gestante [carta]. Medicina Clínica 119, 2 (15 junio 2002): 76-7
-Tomás Salvá M., Lluc Dubon FD. Aproximació a la sanitat de les Illes Balears. Recursos assistencials i indicadors. Medicina Balear 18, 2 (mayo-agosto 2003): 79-92.
-López AA, Céspedes ML, Vicente T, Tomás Salvá M., Bennasar-Veny M, et al. (2012) Body Adiposity Index Utilization in a Spanish Mediterranean Population: Comparison with the Body Mass Index. PLoS ONE 7(4): e35281. doi:10.1371/journal.pone.0035281
-López González AA, Angullo Martínez E, Román Rodríguez M, Vicente-Herrero MT, Tomás Salvá M., Ricci-Cabello I. Prevalencia de factores de riesgo cardiovascular en trabajadores aparentemente sanos. Gaceta Médica de México 148, 5 (2012): 430-7
-Bennasar-Veny M, López-González AA, Tauler P, Cespedes Mei L, Vicente-Herrero MT, Yáñez A, Tomás Salvá M., Aguiló A (2013) Body Adiposity Index and Cardiovascular Health Risk factors in Caucasians: a comparison with the Body Mass Index and others. PLoS ONE 8 (5): e63999. doi: 10.1317/journal.pone.0063999
-Tomás Salvá M., López González AA, Martí Amengual G, Bernal Martí X. Valeurs borderline de risqué cardio-vasculaire en salaries méditérranéens et relation avec variables sociodemographiques et professionnelles (2013) Lavoro e Medicina 2013 (2183-89): 179-83
-Martí Amengual G, Bernal Martí X, Tomás Salvá M., López González AA. Étude et evaluation de l’exposition à l’amiante dans la population de Barcelone (2013) Lavoro e Medicina 2013 (3): 192-5
-Tauler P, López-González AA, Aguiló A, Vicente-Herrero MT, Tomás Salvá M.Effectiveness of the Heart Age tool for improving modifiable cardiovascular risk factors in a Southern European population: a randomized trial. European Journal of Preventive Cardiology 2014; 21 (2):
-Angel A. Lopez-Gonzalez; Miquel Bennasar-Veny; Pedro Tauler; Antoni Aguilo; Tomás Salvá M.; Aina Yañez. Desigualdades socioeconómicas y diferencias por género y edad en los factores de riesgo cardiovascular. Gaceta Sanitaria 2015, 29 (1): 27-36.
-Ángel Arturo López González, Yarianne Inalvis Rivero Ledo, M. Teófila Vicente Herrero, María Gil Llinás, Matías Tomás Salvá, Bartomeu Riutord Fe. Índices aterogénicos en trabajadores de diferentes sectores laborales del área mediterránea española. Clínica e investigación en Arteriosclerosis 23 dic. 2014; doi: 10.1016/j.arteri.2014.10.004.

http://www.ramib.org/index.php?option=com_k2&view=item&id=1:excm-sr-macia-tomas-salva&Itemid=145&lang=es

Llicenciat en farmàcia en 1975. Va ser líder del Partit Socialista Popular a les Balears al principi de la Transició. En fusionar-se aquest partit amb el PSOE l'any 1978, fou secretari d'organització, de propaganda, sotssecretari general i, entre 1991 i 1994, secretari general dels socialistes de les Illes. També fou diputat a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 1983 i 1987.[1]
Actualment està retirat de la vida política i es dedica a la investigació sobre la història de la ciència: s'ha doctorat amb una tesi sobre Mossèn Alcover i la creació del llenguatge científic català modern. És membre del Grup d'Investigació d'Història de la Salut (GIHS) de l'Institut Universitari d'Investigació de Ciències de la Salut (IUNICS) de la UIB.

Joan March Noguera. (2019, 8 de maig). Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure. Data de consulta: 19:01, maig 8, 2019 de //ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_March_Noguera&oldid=21092255. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_March_Noguera

Alfred Zerkowitz (Barcelona 1933- ?), fotògraf, continuà i modernitzà la tasca que havia començat el seu pare Adolf Zerkowitz (Viena, 1884 — Barcelona, 1972), la família del qual s'establí a Barcelona el 1914.
El pare, Adolf s'inicià en el negoci fotogràfic després de la primera guerra mundial. S'especialitzà en la realització i l’edició de postals de ciutats, paisatges i monuments,. Catalunya, Mallorca i Menorca foren algunes de les zones més retratades tant per Adolf com, posteriorment, pel fill Alfred.
Alfred Zerkowitz modernitzà i actualitzà la forma de reproduir les fotografies, passà de les plaques de vidre en blanc i negre, al negatiu de pel·lícula en color. També expandí el negoci arreu de l'estat espanyol, tot oferint les postals que deixaren ja la tècnica del bromur per adoptar la tipologia actual.

Segons hem pogut localitzar en la tesi doctoral "LA TARJETA POSTAL COMO DOCUMENTO" es tracta d'una empresa anomenada Ediciones Soberanas, situada a Saragossa. Mitjaçant el visionat de les seves postals impreses s'observa que n'editaren de Catalunya i també d'altres llocs de l'estat espanyol.

Nascut a Artà pel setembre de 1948. Casat amb Catalina Sancho Massanet. Tenen dues filles un fill . Regidor de l'Ajuntament d'Artà des de 1973, encapçalà la llista del Grup Independents d'Artà a les eleccions municipals d'abril de 1979. Dia 19 d'abril d'aquell any va ser elegit Batle d'Artà. I fou revalidat en el càrreg la següent legislatura fins l'any 1987
Es llicenciat en Filosofia i Lletres i ha exercit com a Professor a l'Institut Llorenç Garcías i Font d'Artà. També va ser Director General de la Conselleria d'Educació quan era conseller Damià Pons.

Premi Núvol de Contes 2017, per l'obra "El teu dialecte"
Premi Relats en Femení 2019, per l'obra "Salada i salvada"
Premi de narrativa en valencià, la nostra llengua, Alfons el Magnànim. Edició 2021, per l'obra “Els dies bons”

Climent Picornell va néixer a Sant Joan (Mallorca) el 1956 i morí jove el 2003, després d'una llarga malaltia. Com a fotògraf, escrigué el seu cosí i professor de la UIB Climent Picornell, «tengué una carrera intensa i deixà molts de llibres, revistes i altres publicacions, testimoni del seu mestratge. La seva especialitat fou la fotografia de natura, amb gran preferència pels ocells. Té fotografies editades, entre altres, a "Història natural dels Països Catalans", a "Els endemismes de les Balears", a "Les orquídies de les Balears", a "Les Balears abans dels humans", a Anuaris del GOB, als CD-Rom sobre s'Albufera i a "Atlas de les illes Balears" de la Universitat de les Illes Balears, a més del llibre "Quaderns d'usos, costums i oficis", il·lustrant textos de Biel Frontera. "Mallorca: Imatges per a la felicitat", amb textos de Carme Riera i nombroses fotos seves, és testimoni del seu acurat treball paisatgístic. Fou Premi de Flora del Jardí Botànic de Sóller, Premi Nacional de fotografia FUJI i Premi del Festival Internacional de San Sebastià».
Les fotografies de Climent Picornell són sobretot de Mallorca, de la Serra de Tramuntana, del litoral, del pla de Mallorca, d’on era originari, de la natura en general i molt especialment d’ocells (gran coneixedor i observador de l’Albufera).
Els seus col·legues parlaren del seu mestratge, en concret, la majoria d’integrants de l’ AFONIB (Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears): “Es convertí en un mestre inigualable a l’hora de treballar la llum, generós i humil… Caldria destacar el seu arrelat compromís en la conservació del nostre entorn”.
Climent Picornell tècnicament tenia un gran domini dels escenaris, dels instants, dels enquadraments, amb una certa visió poètica. I era extraordinàriament exigent amb el seu treball i un sedàs propi primmirat.
Gairebé després del seu traspàs, l'associació de fotògrafs de natura AFONIB organitza de forma periòdica el concurs fotogràfic Memorial Climent Picornell, del qual a hores d'ara ja se n'han celebrat tretze edicions.

Mestre represaliat pel règim franquista

Nascut a Sant Joan, visqué gairebé tota la seva vida a S'Arenal, on fou sindicalista i defensor de la llengua catalana. Des del 1981 es va posar al capdavant de la revista quinzenal de nova creació "S'Arenal", que el 1993 canvià el nom a "L'Estel de Mallorca", la qual dirigí fins a la seva mort.

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques

"Escriptor i professor.

Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931) i es doctorà a Madrid. A Vilafranca, col·laborà a diverses revistes i diaris com Acció i Gaseta de Vilafranca, de la qual fou codirector. El 1932 va fer-se càrrec de la càtedra de literatura a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix” i col·laborador en diverses publicacions. Fou professor de llengua àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Exercí també com a advocat i, des de la proclamació de la República, fou secretari de Carles Pi i Sunyer, etapa en la qual ajudà a salvar, en plena guerra civil, un nombre considerable de persones. El 1936 s’exilià a França i l’any següent se n'anà a Veneçuela i s’establí a Caracas. Allà fou professor de l’Institut Pedagògic Nacional (1937-1946), i, més tard, catedràtic i fundador, el 1946, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, en revalorà la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957) i publicà nombrosos treballs i monografies sobre aquest personatge. És autor de nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolanes —Estudios bibliográficos (1961). Estudià altres personalitats de la cultura i de la independència llatinoamericanes, com Simón Bolívar. Col·laborà activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1976 donà la seva biblioteca particular (uns 65 000 volums) a la Universitat Metropolitana de Caracas, que construí un edifici que porta el seu nom. Pertangué a un gran nombre d’institucions acadèmiques americanes i europees, professà sobre temes hispànics en diverses universitats i rebé nombrosos honors i condecoracions, entre els quals el títol de doctor honoris causa de les universitats de Mérida, Santigo de Xile, San Marcos de Lima, Coral Gables de Miami i Barcelona. L’Amherst College de Massachusetts creà (1982) el Pedro Grases Prize per a estudiants de llengua i cultura hispàniques. Formà part de la Comissió Amèrica i Catalunya, 1992, a la qual donà l’idea de confeccionar el Diccionari dels Catalans d’Amèrica (1992), que codirigí, amb Prócoro Hernández i Albert Manent. Mantingué contacte permanent amb Catalunya, on desenvolupà una prolífica tasca cultural mitjançant conferències, publicacions, de la qual cal remarcar la seva recerca i divulgació sobre la nissaga de la família Canyes de Castellví, i esdevingué un veritable animador i promotor de diversos estudis de temàtica catalana. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938 d’una manera sistemàtica, en diversos volums sota el títol genèric de Pedro Grases."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/pere-grases-i-gonzalez
Més informació: https://fundacionpedrograses.com/vida-y-obra-de-pedro-grases/

"Fou director de la Residencia de Estudiantes i de la Institución Libre de Enseñanza.
Llicenciat en Dret en la Universitat de Màlaga i deixeble de Francisco Giner de los Ríos. Amb l'ajuda d'alguns amics com Miguel de Unamuno i José Moreno Villa, va fundar una revista intel·lectual i literària el 1906. Uns anys més tard, va arribar a ser el secretari de la Junta para Ampliación de Estudios.

Va viatjar diverses vegades a Anglaterra per a conèixer de prop l'esperit i l'administració de les seves modèlics colleges. Va ser convidat a dirigir el 1910 l'embrió de la Residencia de Estudiantes, que fou la gran obra de la seva vida. El "Col·legi dels Quinze", com l'anomenava al principi, tenia la missió següent com descrivia Fraud: :L'angoixantment urgent era formar una classe directora conscient, lleial i informada. Aquesta tasca responia plenament a la meva vocació, i em vaig lliurar completament a ella.

Amb l'expansió de l'interès públic i la seva ajuda financera, es va fundar la segona Residència que va ser batejada el 1915 per Juan Ramón Jiménez com "la Colina de los Chopos" (el Pujol dels Pollancres).

Entre els que van viure a la Residència es troben Federico García Lorca, Luis Buñuel, Salvador Dalí, José Moreno Villa i Miguel de Unamuno. Aquests homes compartien els seus talents variats amb el públic al Instituto Escuela i el Comité Hispano-Inglés. El seu matrimoni amb Natalia Cossío va segellar la seva relació amb la Institución Libre de Enseñanza.

Amb el cop militar de Miguel Primo de Rivera el 1923, van començar a haver-hi diversos problemes polítics a la Residència, com visites inesperades d'inspeccions i acusacions que les residents eren radicals. A pesar d'aquestes dificultats, la Residència va sobreviure i a més va augmentar a uns 500 socis. Contra aquesta adversitat política, van seguir publicant les seves idees.

El 1936, es va exiliar a França i posteriorment a Anglaterra on va exercir la docència a Cambridge i Oxford. El 1963, ja jubilat, torna a Madrid per poc temps per a anar després a Ginebra com traductor de l'ONU on morí al cap de poc."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alberto_Jim%C3%A9nez_Fraud
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/16634/alberto-jimenez-fraud http://todoslosnombres.org/biografias/alberto-jimenez-fraud/

"Antonio Madinaveitia era hijo del insigne médico Juan Madinaveitia. Finalizado el bachillerato en el Instituto Cardenal Cisneros de Madrid, en 1905 viajó a Suiza para estudiar Ingeniería Química en la Escuela Politécnica Federal de Zúrich. Comenzó su doctorado en 1910 dirigido por Richard Willstätter, presentando su tesis titulada Zur Kenntnis der Katalase en 1912.
Al regresar a España, en 1913 terminó su licenciatura en Farmacia en Barcelona, obtuvo el doctorado en Madrid con su tesis Estudio de los fermentos oxidantes, y se integró como auxiliar en el Laboratorio de Química Biológica de la JAE, adscrito a la cátedra de José Rodríguez Carracido. En abril de 1916 logró la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Granada, pero permaneció en Madrid como director del Laboratorio de Química Biológica de la Junta en la Residencia de Estudiantes.
Especializado en la química de los productos naturales y la síntesis de medicamentos orgánicos, en 1922 terminó la licenciatura y el doctorado en Químicas con la tesis Estudio de la micra del pino. En diciembre de 1925 obtuvo la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Madrid, y en noviembre de 1930, su Laboratorio de Química Orgánica y Biológica se integró —como Sección de Química Orgánica— en el Instituto Nacional de Física y Química.
Al estallar la guerra civil fue nombrado vocal de la JAE y decano de Farmacia, desarrollando su actividad durante la contienda desde la Casa de la Cultura de Valencia. Exiliado en Francia, trabajó durante unos meses en el Laboratoire de Chimie Organique de la Sorbona. En julio de 1939, y por mediación de la Casa de España, se trasladó definitivamente a México, donde, además de crear el Instituto de Química en la Universidad Nacional Autónoma de México, colaboró con diferentes industrias químicas hasta su fallecimiento."

Font: http://www.residencia.csic.es/jae/protagonistas/27.htm
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/18146/antonio-madinaveitia-y-tabuyo

"Josep Massot i Muntaner va néixer a la ciutat de Palma el 1941. Com molts altres estudiants de l'època va fer els seus estudis universitaris a Barcelona i s'hi va llicenciar en Filologia Romànica el 1963. De professors com en Miquel Batllori, Joaquim Molas o Ramon Aramon rep la metodologia que més tard l'ajudarà a convertir-se en un dels assagistes més lúcids i rigorosos de la seva generació.
Des del començament s'interessa pels estudis històrics sobre la llengua i la literatura catalanes. S'especialitza en l'edat mitjana, sobretot en els temes que giren al voltant de la cultura popular, tot i que també ha estudiat amb dedicació els períodes de la Guerra Civil i de la postguerra, sense oblidar els seus estudis en el camp de la història de l'Església. Massot i Muntaner és nomenat el 1971 com a director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat i, en una activitat que no ha tingut descans des d'aquell moment, dona un nou impuls a les col·leccions de llibres i a les revistes d'aquesta editorial, entre d'altres a la revista Serra d'Or que fa poc va complir cinquanta anys al servei de la cultura catalana. El 1972 és ordenat prevere i entra al Monestir de Montserrat.
Aquesta tasca s'ha vist complementada amb altres no menys importants. Entre 1970 i 1973 va ser professor a la universitat de Barcelona i a partir del 1973 exerceix com a secretari de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, càrrec del qual va cessar el 1993. La seva influència i suport han estat fonamentals a l'hora d'impulsar nombrosos treballs de recerca i homenatges sobre personatges històrics de la cultura catalana, però també d'estudis filològics. S'ha de recordar que és conservador del fons de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i fundador el 1987 de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, dins la qual ha estat president, fins al 1990, i vicepresident, des del 1995.
Dins dels seus camps d'estudi ha publicat un gran nombre d'obres, com ara L'Església catalana al segle XX (1975), La Guerra Civil a Mallorca (1976), Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), Cultura i vida a Mallorca entre la Guerra i la postguerra (1930-1950) (1978), Els escriptors i la Guerra Civil a les Balears (1990) i Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), entre molts d'altres. Així mateix s'han de ressenyar els seus articles i assaigs a publicacions periòdiques: a Els Marges, Serra d'Or, Lluc o Estudis Romànics, per citar-ne només algunes d'elles.
Premis com el de la Crítica Serra d'Or (1993), el Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya (1997) o la Creu de Sant Jordi, entre altres, venen a refermar la seva tasca d'home de lletres al servei de la cultura catalana. Més recentment ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, i des del 2002 també és membre, amb el càrrec de secretari, de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 2012 és guardonat amb el 44è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per una "trajectòria de 50 anys de treball sense vacances per la cultura catalana".
Josep Massot mor el 24 d'abril de 2022 a l'edat de vuitanta anys."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/massotj/biografia-josep-massot

"Gregori Mir Mayol (11 d'abril de 1939, Campos - 28 de febrer de 2016) fou un advocat i historiador mallorquí.
Nascut a Campos el 1939. Doctorat en Dret i polític, ha publicat, entre altres obres, El mallorquinisme polític (París,1975), amb el pseudònim d'Anselm Llull; i diversos treballs sobre Miquel dels Sants Oliver. També són importants les seves col·laboracions en alguns estudis per a la recuperació de la figura de l'orientalista Joan Mascaró, de qui ha publicat Correspondència de Joan Mascaró 1998. Actiu en política, a les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit senador per Mallorca i a les eleccions generals espanyoles de 1982 fou elegit diputat al Congrés dels Diputats, ambdós cops pel PSIB-PSOE i ha estat ponent de l'avantprojecte d'estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983.
Va formar part del consell assessor del programa de TVE España en Guerra 1936-1939 de 30 h de durada, emès el 1986.
El 2000 cedí la seva biblioteca amb la signatura d'un conveni amb la Universitat de les Illes Balears. L'any 2007 es publiquen els llibres Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca i Aturar la Guerra."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gregori_Mir_Mayol
Més informació: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000244/00000005.pdf

Activista política i cultural americana que des de Mallorca ajudà a refugiats que fugien de l'Alemanya nazi. També publicà alguns llibres relacionats amb Mallorca.

Fonts: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2012/08/16/vecina-calvia-combatio-nazismo-3962399.html

https://laguitarrabalear.blogspot.com/2009/03/dina-moore-bowden.html

"Pintor.
Estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma, on va ser alumne de Llorenç Cerdà i Francesc Rosselló. Les seves primeres obres es caracteritzaren per un realisme lluminós. Més envant va ser deixeble de Francisco Bernareggi. Als tretze anys va fer la primera exposició individual al saló la Veda, de Palma. Va ser amic de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en va fer l'únic retrat.

En la postguerra es va convertir en un dels pintors joves de més anomenada. Va fer part del Grup Literari i Artístic Azul i el 1940 va ser un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Palma. L'obra d'aquest període es caracteritza per una construcció sòlida, un dibuix ferm i una evolució des dels colors sobris cap a un colorisme vibrant.

El 1941 exposà per primera vegada a Barcelona. El 1946 exposà al Cercle de Belles Arts de Palma, amb un gran èxit popular. D'aquesta època és Vista de Palma (1949), adquirida per l'Ajuntament de Palma. A partir de llavors va dur a terme moltes exposicions, amb una producció molt extensa. Els paisatges han tengut un lloc destacat en la seva obra. També va fer molts de retrats i natures mortes.

Pel que fa a l'enquadrament de la seva pintura, es considera que va passar de les influències de Cerdà i Rosselló a manifestar elements noucentistes, per acabar en un variat registre de ressons postimpressionistes. La seva obra ha estat classificada d'acord amb els colors dominants a cada període. A partir de 1942 predominaren els verds; unes marines de 1944-45 iniciaren el període blau fins que el 1956, un interior de la Seu de Mallorca marca l'inici del vermell. Van ser deixebles seus Miquel Llabrés, Antoni Nadal i Francesc Gaita.

El 1952 li fou atorgada la medalla d'honor del Cercle de Belles Arts de Palma. Des de 1964 és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Nadal_i_Horrach

"Escriptor.

Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquim-ruyra-i-oms

"Eclesiàstic, polític i erudit mallorquí. Fou tresorer i canonge de la Seu de Mallorca, cronista del Regne de Mallorca (1807), diputat per les Balears pel bàndol dels afrancesats durant la Guerra de la Independència (1808) i Secretari d'Estat i Ministre d'Interior durant el regnat de Josep I Bonaparte, rei d'Espanya. Té un carrer dedicat a sa Pobla amb el nom de "Tresorer Cladera" i és fill il·lustre de sa Pobla. Sa Pobla també té una escola amb el seu nom.

Era cosí de Miquel Josep Cabanelles Cladera. Anomenat "El Tresorer Cladera", estudià a l'Escola de Gramàtica de Sa Pobla "capellà Pere Josep Serra". Ingressa molt jove a la Universitat Literària de Palma on sortirà amb deu anys per entrar al Seminari Conciliar de Múrcia on estudiarà teologia. En acabar estudià a Oriola i es doctorà a València en Dret civil i canònic. Va rebre la tonsura el 1776. Entre 1776 i 1785 estava sota el benefici de la Catedral de Sevilla, que li va donar permís per viure a Cadis. Es traslladà a viure a Madrid, on començaria a escriure llibres. Va estudiar idiomes estrangers i va traduir de l'anglès articles d'escriptors i de personatges europeus i americans del seu temps. Va viatjar a molts indrets. Fou tresorer (1792) i canonge de la Seu de Mallorca, i cronista del Regne (1807). Va ser diputat per Balears i figura entre els afrancesats que el 1808 juraren l'Estatut de Baiona. Durant el govern de Josep I, va ser prefecte de la tercera divisió del Ministeri de l'Interior i secretari del dit ministeri. S'enfrontà al rei quan intentà treure d'Espanya diversos objectes del patrimoni nacional.

El seu domini de diversos idiomes (francès, anglès, italià, grec, llatí, hebreu i àrab) li permeté traduir diverses obres, entre les quals destaca el Diccionario universal de Física de Brisson. Fundà a Madrid el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa (1785-1791). Era coneguda la seva enemistat literària amb Leandro Fernández de Moratín.

En acabar la Guerra del Francès s'exilià a França, d'on tornaria en 1814 a Mallorca per defensar la seva canongia, que el capítol de Mallorca volia deixar vacant. A Palma fou acusat d'afrancesat pel Tribunal Eclesiàstic de Mallorca. Els darrers moments de la seva vida visqué a la seva possessió de Son Fe (Alcúdia). Morí al convent dels carmelites de Palma el 1816.

Cristòfol Cladera inspirà el personatge caricaturesc de Don Hermógenes a "La Comedia Nueva" de Leandro Fernández de Moratín. També és citat a "La corte de Carlos IV" de Benito Pérez Galdós. Al segle xx es creà el "Certamen periodístic sobre la figura del Tresorer, D. Cristobal Cladera Company". Durant els anys 60 el certamen es feia durant les festes de Sant Antoni."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Crist%C3%B2fol_Cladera_Company

"Cèlia Viñas i Olivella neix a Lleida el 1915.

Catedràtica de Llengua i Literatura, durant tota la seva vida sent una gran passió per les lletres. Escriu poesia —també amb una dedicació molt intensa a la poesia per a infants—, narrativa i teatre, a més d'articles i textos memorialístics. De molt petita es trasllada a Mallorca, on transcorre la seva infantesa i joventut, i on aviat prendrà contacte amb els ambients intel·lectuals de les Illes. Més tard estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es mou dins els ambients teatrals. La seva activitat durant aquests anys és incessant. Participa de la vida literària i teatral mentre obté un lloc de becària al Centre Superior d'Investigacions Científiques i fa amistat amb escriptors com Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar.

El 1943, arran d'aconseguir la seva càtedra, s'instal·la a Almeria, on exerceix de professora fins a la seva mort. És en aquesta ciutat andalusa on escriu el gruix de la seva obra literària, en bona mesura —molt obligada també per la situació de l'Estat Espanyol a la primera postguerra— en llengua castellana. Però aquesta manca d'oportunitats per a la seva obra en català no li impedeix de participar, ja durant la dècada de 1950, en l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), ni de publicar a Mallorca, a l'editorial Moll, el seu únic llibre de poemes en català: Del foc i la cendra (1953). Aquest recull, amb poemes escrits entre 1935 i 1939 i entre 1949 i 1953. Aquest llibre és reeditat el 2006, amb un pròleg de Cèlia Ribas.

Exerceix un veritable magisteri cultural a Almeria: participa i organitza tertúlies literàries i escriu teatre a quatre mans amb la seva alumna Tadea Fuentes, sobretot l'obra Plaza de la Virgen del Mar, estrenada el 1949. També fa muntatges teatrals amb els seus alumnes de l'Institut i du a terme una intensa tasca pedagògica. En castellà escriu poemaris com Trigo del corazón (1943) o Palabra sin voz (1953).

Cèlia Viñas mor a Almeria el 21 de juny de 1954.

Durant l'última dècada del segle XX tenen lloc diversos homenatges al voltant de la seva persona, com ara el de la revista Lluc, de Mallorca, el 1994. L'Instituto de Estudios Almerienses ha publicat diversos llibres de recopilació de la seva obra, com ara els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i un estudi molt complet de Francisco Galera Nogales, Vida y obra de Cèlia Viñas (1991).

Cèlia Viñas va tenir unes idees sobre la docència molt avançades per a la seva època que han merescut articles i estudis, com ara el llibre de M. A. Naranjo Díaz, Cèlia Viñas: personalidad y actividad pedagógico-cultural en Almería (1943-1954). El 2006 apareix el volum col·lectiu Cèlia Viñas. Entre el record i l'esperança, a cura de Felip Munar i editat per Documenta Balear."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vinasc/biografia-vinas

"Elizabeth du Gué Trapier (1893-1974) fou una experta en l'Art espanyol. Després de graduar-se en biblioteconomia, va formar part d'un selecte grup de dones escollides per Archer Milton Huntington, centrant el seu estudi en pintures i dibuixos.

Elizabeth du Gué Trapier va néixer el 5 d'abril de 1893 a Washington DC. Va morir el 15 d'octubre de 1974 a Hightstown, Nova Jersey. Miss Trapier va dedicar la major part del seu treball a la Hispanic Society of America. Durant quatre dècades, com a comissària de pintures a aquesta institució, va publicar diversos estudis sobre la història de l'art espanyol. La seva monografia sobre Velázquez, publicada l'any 1948, és un text bàsic, i els seus catàlegs, llibres i articles sobre Josep de Ribera, Goya, El Greco, Valdés Leal i altres artistes espanyols, són de gran importància en la Història de l'art. Miss Trapier va rebre l'Orde del Mèrit Civil l'any 1968, la Medal of Arts and Literature i la Medalla Mitre. A més, pels seus anys de treball a la Hispanic Society of America fou guardonada amb la Medalla Sorolla d'aquesta prestigiosa institució."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_du_Gu%C3%A9_Trapier

Joan O'Neill i Rossinyol (Palma, 1828 - Palma, 1907) fou un pintor mallorquí destacat pels seus paisatges i el seu Tratado del Paisaje.[1] Fou membre de número de la "Real Academia de Bellas Artes de Palma" (8-X-1858).

Biografia
Fill de Felix O'Neill i Gual (1808-1862) i de Ma. Antònia Rossinyol i Montaner, dona mallorquina acabalada, va contreure matrimoni amb Josepa Villalonga i Fortuny amb qui va tenir 10 fills. Home d'una gran sensibilitat artística, bon pintor i escriptor de certa qualitat va formar-se amb bons mestres com Carles de Haes i Agustí Buades, gràcies a la seva destacada situació social. La seva obra passa per diverses etapes: romàntica ("Castell de Durrestein"), ruptura amb el classicisme ("Estany amb arbreda"), realista ('Alzina") i finalment l'idealisme ("Pedregam de muntanya").

A la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer es pot veure la seva obra Camps de Sineu. Els seus mèrits artístics foren reconeguts: Membre de número de la "Real Academia de Bellas Artes de Palma" (8-X- 1858), Acadèmic corresponent de la "Real de Bellas Artes de San Fernando" (29-1-1866), "Officier d'académie (França)" (1-1-1885).[1] De la primera fou endemés secretari general interí (23-XII-1858) i amb propietat des de 1874[2] Al 1886 es dedicà a impartir classes de Historia i Teoria de les Bellas Artes. Feina que compaginava amb altres nomenaments que li reportaven poc econòmicament però que ajudaven a la malmesa economia familiar.[1]

Com a escriptor és autor del "Tratado del paisaje" i fins i tot d'obres dramàtiques ("La solución", "La gitana") i encara de poesies ("Poesias". 1853). La seva ideologia es pot situar dins el carlisme i la defensa de la tradició, com succeí a algunes famílies de l'aristocràcia mallorquina. Així dirigí la revista La Almudaina on defensa aquestes idees i això se agermana bé amb la seva simpatia vers "L'Ignorància", puix consta que fou agraciat amb el títol de IGNORANTÍSSIM l'any 1882, distinció humorística que concedia l'esmentada publicació, el que és mostra del bon humor que imperava entra la colla dels seus amics lletraferits. Va morir el 1907 sense restablir la restauració econòmica i social de la família.[1]

Referències
«Joan O´neille "el impulsor"» (en castellà). La pintura en Mallorca. [Consulta: 31 desembre 2021].
«Joan O’Neill i Rossinyol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia
OSSORIO Y BERNARD, M. Galeria Biográfica de artistas españoles del siglo XIX [Madrid], Juny 1868, p.494.
FERRER FLOREZ, MIGUEL «Irlandesos a Mallorca (Els O'Ryan i els O'Neill)». Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics [Palma, 1999, p. 25-38.]

Pere Felip Monlau i Roca (castellà: Pedro Felipe Monlau y Roca) (Barcelona, 29 de juny de 1808 - Madrid, 16 de febrer de 1871), fou un doctor en medicina, higienista i humanista.[1]
Fill de Jaume Monlau i España, de Viella (Vall d'Aran) i de Maria Francesca Roca i Alavedra, d'Esparreguera (Baix Llobregat).
Monlau va estudiar humanitats al Seminari Conciliar, medicina al Col·legi de Cirurgia i es va doctorar el 1833. En les seves primeres experiències laborals ja va poder veure els problemes de salut i higiene, primer es del Cos de Sanitat Militar i després al barri Gòtic de Barcelona, des de la Junta de Salubritat Municipal.[2] Per això el 1833 des del diari El Vapor reclamava obrir banys públics, fer un escorxador porcí i atendre gratis als pobres.[2]

Va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada en 1837, a partir de 1849. Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica amb formació científica. Anteriorment, en 1844, havia exercit la docència a Madrid, en l'institut San Isidro i en l'Escuela Normal, com a catedràtic de Filosofia.

Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica que entenia que bona part dels mals de la societat tenien el seu origen en la ignorància.[1]

Persona de formació científica va escriure multitud d'obres de temes molt diversos: drames i comèdies, estudis sobre el daguerreotip (que havia conegut a París), sobre els vegetals o sobre l'idioma eslau. També va ser el director de "El Vapor".[3]

Activitat professional
Mèdicament va dedicar-se a la psiquiatria. Fou membre titular de la Societat Mèdico-Psicològica de París, i el 1840 va traduir l'estudi de Brierre de Boismont, la “Memòria per a l'establiment d'un hospital de bojos”. Poc després, va ser nomenat metge frenòpata a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona l'octubre de 1843, on fa treure les cadenes als bojos i que siguin considerats com a tal.

L'any 1841 va guanyar el concurs sobre els avantatges de l'enderrocament de la muralla medieval i moderna de Barcelona amb l'obra Abajo las murallas.

Deu anys després, el 1853 va ésser premiada i publicada en el Butlletí de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, la "Memoria sobre la creación de una casa de Locos extramuros de esta ciudad". Era set anys abans que altre gran higienista Emili Pi i Molist redactés el 1860 el seu "Projecte del Manicomi de la Santa Creu".

L'any 1848 col·laborà a la revista “La razón de la sinrazón” d'Antoni Pujadas i Mayans, propietari i director del manicomi de Sant Boi de Llobregat. També escriu a diaris progressistes de l'època com El Vapor, El Constitucional o El Popular.

Però la seva preocupació per la formació dels ciutadans, l'orientà també a exercir la docència. Fou catedràtic de literatura i història a la Universitat de Barcelona des del 1840 al 1844 en què fou separat del seu càrrec per motius polítics i exiliat al País Valencià. Catedràtic a l'Instituto de San Isidro a Madrid, el 1844. Guanyà la càtedra de Psicologia el 1847 que el portarà a establir-se definitivament a Madrid fins a la seva mort..

Professor de filosofia a l'Escuela Normal de Magisteri madrilenya. A partir de 1849, va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada el 1837.

Era membre de l'Academia de la Lengua i de la de Ciencias Morales y Políticas

Els Cabot Rei, procedents de Bunyola, s'establiren a Can Rei a partir de 1677, unes cases i terres de Santa Maria del Camí, prop del Camí de Sóller i del Camí del Raiguer, confronten amb Son Montserrat i es Serral. Rafel Cabot i Borràs fou el primer doctor en medicina de la família, com ho foren el seu fill Rafel Cabot i Mates, el seu nét Joan Cabot i Pascual i el seu renét Antoni Cabot i Coll, pare del missioner Francesc Miquel Cabot i Serra.