http://pendientedemigracion.ucm.es/BUCM/med/archivo/ficha_medico.php?id_medico=2051

Va ser un químic, apotecari, escriptor i historiador de la ciència mallorquí. Fill de l'apotecari Josep Sureda i Lliteras i germà del teòleg i lul·lista Francesc Sureda i Blanes i del metge Miquel Sureda i Blanes. És el pare de l'economista Josep Lluís Sureda Carrión i oncle del metge Josep-Francesc Sureda i Blanes.
Es llicencià en farmàcia a la Universitat de Barcelona (1911) i es doctorà a la de Madrid (1915). Fou director (1912) del Laboratori de Química General de la Residència d'Estudiants de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques. Estudià Química a la Universitat de Munic (1913-14) i a l'Escola Politècnica Federal de Zuric (1913-1914). A Mallorca dirigí la fàbrica d'adobs químics de Portopí, propietat de Joan March. Posteriorment anà a Astúries a treballar a la fàbrica d'amoníac de La Felguera. De 1933 a 1952 dirigí les Indústries Agrícoles de Mallorca. Va ser president de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1934-36) i col·laborà a La Nostra Terra. Signà la Resposta als catalans (1936). El 1966 es traslladà a Barcelona, on va escriure bona part de la seva obra històrica. Col·laborà a les revistes científiques "Anales de la Sociedad Española de Física y Química", "Chemiker-Zeitung" i "Ciència". Fou membre de l'Institut d'Estudis Asturians (1948), acadèmic numerari de la reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma (1953), soci fundador de la Societat Espanyola d'Història de la Medicina (1960) i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1962) i de l'Acadèmia de Farmàcia de Barcelona (1964). El 1983, fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Des de 1993 l'institut de Son Gotleu du el seu nom. Té un carrer dedicat a Palma. https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Sureda_i_Blanes

Químic orgànic.
"Estudià el batxillerat a l’Institut Ramon Llull i ciències químiques a la Universitat de València. S’inicia en la investigació sota la direcció del professor Antonio Madinaveitia a la Universitat Complutense de Madrid, on assoleix el grau de doctor.
Completa la seva formació a l’Institut Pasteur de París sota la direcció del professor E. Fourneau. El 1928 obté la càtedra de química orgànica a la Universitat de Salamanca, després a la de Santiago de Compostel·la, on resta fins a la seva jubilació l’any 1971. La seva tasca investigadora, de tota manera, continuà als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques fins al 1982, data de les seves tres darreres publicacions científiques al voltant de la síntesi d’anàlegs de l’hormona juvenil d’insectes. Morí a Santiago de Compostel·la el dia 31 de juliol de 1996.
Entre les distincions honorífiques concedides al professor Ribas Marquès hi figuren: Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, Medalla d’Or de la Universitat de Salamanca, Premi a la Ciència de l’Excma. Diputació Provincial de la Corunya, Premi de Ciències del Consell Superior d’Investigacions Científiques de 1972, fill adoptiu i Medalla d’Argent de la Ciutat de Santiago de Compostel·la, Premi Xunta de Galícia d’Investigació Científica de 1987, Medalla Castelao de la Xunta de Galícia de 1991. Ha estat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències d’Espanya i Acadèmic de número de la de Galícia, així com membre de l’American Chemical Society i de diverses societats científiques europees.
El professor Ribas realitzà una brillant tasca investigadora a l’àrea de la química de les substàncies naturals, en especial sobre la química dels alcoloides, que es va traduir en la direcció de 68 tesis doctorals, la publicació de 135 treballs científics originals i la creació de l’Escola Compostel·lana de Química de Substàncies Naturals, de gran prestigi internacional. La major part de la seva activitat científica la va realitzar a Santiago, al Departament de Química Orgànica de la Universitat i als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques. D’entre els seus nombrosos deixebles, vuit han arribat a ser catedràtics d’universitat, investigadors en centres científics a l’estranger, professors d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques, professors de batxillerat i professionals de la indústria."

Font: https://www.uib.cat/digitalAssets/271/271351_cv.pdf

"Va ser un pintor, ceramista i fotògraf. Com a pintor cultivà el paisatge, la natura morta i el retrat. Va ser professor de ceràmica a l'Escola de Belles Arts." Font: Bibiloni, 2012
Enllaç al reportatge que IB3TV va emetre l'agost de 2022 sobre la seva figura: "Josep Pons Frau, a plena llum".

https://ib3.org/documentals?pl=1&cont=caa215f7-2dda-11ed-a5ea-040300000000

Joan Miró i Ferrà va néixer a Barcelona el 20 d'abril de 1893. Fou un artista plàstic (pintor, escultor, gravador. ceramista...) i un dels màxims representants del surrealisme, encara que mai no es va alinear definitivament en el moviment. "Mont-roig, París, Mallorca i més tard Nova York i el Japó. Mont-roig, una petita població de la comarca del Baix Camp, serà el contrapunt de l’agitació intel·lectual que viu a París als anys vint al costat dels poetes surrealistes, i de l’estímul de l’expressionisme abstracte que descobreix a Nova York als anys quaranta." Va viure a París i després de la Guerra Mundial es traslladà definitivament a Palma, on morí el 25 de desembre de 1983. https://www.fmirobcn.org/ca/joan-miro/

Llicenciat en Filosofia i Lletres amb Premi Extraordinari (1976) i doctor en Història (1988) per la Universitat de Barcelona, amb la tesi Els xuetes de Mallorca: espai, economia i societat a finals del s. XVII.[1]

Durant el període 1976-1989, fou professor del Departament de Geografia de la UIB. Especialitzat en història moderna, ha publicat nombrosos articles a revistes especialitzades, com Estudis Baleàrics, Randa, Revista de Catalunya i Treballs de Geografia, entre altres. Ha col·laborat en publicacions col·lectives, com Lectures Mallorquines, Atlas de les Illes Balears. Geogràfic, econòmic i històric, La Inquisición española. Nueva visión, nuevos horizontes, Cent anys d'història de les Illes Balears, Aportaciones para una guía de los archivos de Baleares, Perfiles jurídicos de la Inquisición española i Baleares, hoy.

Ha dirigit els treballs de catalogació dels arxius municipals d'Escorca, Bunyola i de la biblioteca de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma. Col·laborador habitual de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, en coordinà el volum Mallorca. En relació a Calvià, fou fundador, juntament amb Pere Orpí, de la revista Vora Mar. Obtingué diversos premis d'investigació als Premios Calvià en les convocatòries de 1971, 1972, 1973, 1975, 1976, 1977 i 1978. Del 1995 al 1999 fou tècnic de Patrimoni Històric de l'Ajuntament de Calvià. En relació amb el món de l'art, és coautor dels llibres de poemes Temptant l'equilibri i One mind, publicat al Japó (Tòquio, 1977). Fou un dels fundadors del grup plàstic Criada 74.

Com a editor, el 1989, fundà El Drac Editorial i el 1990, amb Josep Juan Vidal, El Tall editorial. Des del 1994 dirigeix Lleonard Muntaner, Editor, editorial especialitzada en el camp de les ciències socials. Des de fa cinc anys Lleonard Muntaner, Editor ha fet un gir en la seva línia editorial amb l'objectiu de donar-se a conèixer arreu de l'estat, amb col·leccions de tant renom com Traus (dirigida per Damià Pons), o Temps Obert (dirigida per Arnau Pons) on es publiquen traduccions al català d'obres d'assaig i de poesia d'autors de gran qualitat i prestigi com Sarah Kofman, Idith Zerthal, Hannah Arendt, Ales Debeljak, Max Jacob i Guillaume Apollinaire. El 2007 va rebre el Premi Ramon Llull.[2]

"Josep Coll Bardolet va néixer a Campdevànol (Girona) el 7 de novembre de l’any 1912. En aquest poble va passar la major part de la seva infància, i fou aquí on va entrar en contacte amb el paisatge, una constant a la seva obra, i es va interessar per la pintura. El 1927 va ingressar a l’Escola Municipal de Dibuix a Vic i posteriorment a l’Escola Superior de Paisatge d’Olot. A causa de la Guerra Civil va haver de fugir a Girona i creuà la frontera dirigint-se cap a França, on va viure quatre anys fins que el 1939 tornà a Catalunya.

El 1940 va viatjar a Mallorca on quedà fascinat pels colors, la llum i els balls populars de l’illa, fent que en els anys següents realitzés constants viatges a Mallorca fins que definitivament s’instal·là a Valldemossa el 1944. Valldemossa es convertirà en la seva residència on durà a terme una important activitat cultural mentre seguirà desenvolupant la seva obra pictòrica.

El 2005 es va constituir la Fundació Cultural Coll Bardolet i el 2007 s’inaugura la seva seu a Valldemossa. Aquest mateix any, el 30 de juliol l’artista morí als 90 anys.

La seva obra inclou una gran diversitat de temes com el paisatge, els balls, la llum, les flors i l’abstracció, on l’exaltació del color i l’alegria de viure es transmeten amb fluïdesa. Destaquen les obres realitzades en colors blancs i nombrosos dibuixos, que reflecteixen les seves vivències sobre el paper. Va saber captar la fugacitat dels intents màgics. La seva obra és un cant a la naturalesa, a la tradició i a l’amor per la vida."

Font: http://fccollbardolet.org/?page_id=14753

Pedro José Fornés Perelló neix a Inca el dia 7 de setembre de 1885. Fill de Francisco Fornés Pascual i de Maria Perelló Bibiloni. Els seu padrins per línia paterna foren Antonio Fornés
i Antonia Pascual i, per línia materna, Pedro Jerónimo Perelló i Jerónima Bibiloni, tots ells naturals d’Inca.
Igual que la seva família, començà a fer feina al camp, però ben prest decidí estudiar de mestre.
Home avançat al seu temps i de caràcter seriós. Tot el que va aconseguir fou gràcies al seu esforç.
Es casà amb dona Maria Vich Simó, natural des Capdellà. D’aquest matrimoni nasqueren dos
infants: Maria (que va néixer a Búger) i Francisco (que va néixer a Pollença), dos dels municipis
on ell exercí com a mestre.
Don Pedro començà la seva carrera professional a Fornalutx, com a interí. Prengué possessió el
dia 10 de setembre de 1907 i romangué al centre fins al dia 2 de març de 1908.
Després d’uns mesos, el dia 26 de maig s’incorporà a l’escola pública de Binissalem, on va fer feina
fins dia 23 de març de 1910. Fou en aquest darrer poble on va conèixer la seva futura esposa.3
Una vegada superada l’oposició, ja com a mestre propietari, prengué possessió de l’escola pública
d’Alaior el dia 1 de juliol de 1910. El 31 d’agost de 1913, just abans de començar el nou curs
escolar, cessà del seu càrrec i, per concurs de trasllats, s’incorporà a a l’escola pública de Búger el
dia 1 de setembre del mateix any. En aquest destí, hi va estar 5 anys, durant els quals va néixer
la seva filla Maria.
L’1 de setembre de 1918, mitjançant concurs de trasllats, s’incorporà a l’escola pública de
Pollença, on romangué fins dia 30 de novembre de 1920. Durant aquest darrer període nasqué
el seu fill Francisco (Paco).
Pedro José Fornés arribà a l’Escola Nacional Graduada n. 2 de Nins d’Inca, per permuta, l’1 de
desembre de 1920. Durant la seva estada a l’escola es mostrà com un home inquiet, emprenedor
i sobretot un bon professional amb vocació de mestre.
El dia 5 de maig de 1933 fou nomenat director del centre.
El curs 35-36, tot i que ell era catòlic practicant, donava opció als pares dels alumnes a triar la religió
que volien per als seus fills.4
Don Pedro romangué, teòricament, fins dia 14 de març de 1941 al centre.
Per què deim teòricament? Perquè, segons consta al seu expedient, va estar suspès de empleo
y sueldo des de l’1 d’octubre de 1936 fins al 28 d’abril de 1939. A partir del dia 29 d’abril,
s’incorporà, però cobrant únicament el 50 % del seu sou. Curiosament, des del 23 de setembre
de 1940 fins al 14 d’abril de 1941 tornà a ser suspès sense sou. En total 4 anys, 6 mesos i 1 dia.
Paral·lelament a la seva tasca com a mestre de l’escola pública tenia una acadèmia on preparava
els futurs batxillers. Entre d’altres els coneguts Alfonso Reyna, Andreu París i el seu fill “Paco”.
Aquest fet li creà problemes per la competència amb altres centres privats.
Aquestes vicissituds no s’entendrien sense conèixer les circumstàncies, desgraciades, del
moment. D’aquí que es fan necessàries unes pinzellades del que succeí a partir del juliol de
1936, tant a la zona anomenada nacional com a la republicana.El procés de depuració de Pedro J. Fornés Perelló
Al sobre del primer procés depurador, apareixen les anotacions següents.5
• GC-M (Guardia Civil-Malo)
• A-M (Alcalde-Malo)
• P-R (Párroco-Regular)
Aquestes anotacions fan referència als informes que havien emès sobre la seva conducta les
“forces vives” del poble.
Al sobre també apareix una inscripció manuscrita: Frente Popular según propia confesión. Don
Pedro, tot i ser “home de missa diària”, estava afiliat a Esquerra Republicana, i era el secretari
de l’agrupació a Inca.6
Pel que fa a la segona depuració, li formularen tres càrrecs:7
• “Haber estado afiliado a partidos del Frente Popular, habiendo desempeñado el cargo de
Secretario.
• Ser defensor del laicismo escolar.
• Valerse de su cargo en el Consejo Local para impedir el funcionamiento de Escuelas Obreras
gratuitas, orientadas en sentido católico.”
En el sobre corresponent a aquesta segona depuració, apareixen relacionats els quatre informes
preceptius:
• Guàrdia Civil
• Batle
• Capellà
• Pare de família
Amb aquests informes es completava el seu expedient administratiu de depuració. Al sobre, a
més a més de la relació esmentada, apareix un contundent “Listo para Burgos” que significava la
transmissió de l’expedient al Tribunal Nacional amb seu a Burgos.
L’acusaren d’haver cremat una bandera espanyola i d’haver trepitjat un santcrist. Això provocà
que, endemés del procés administratiu, l’empresonassin (primer a Sant Domingo i després a Can
Mir, d’on pogué sortir gràcies al músic militar i empresari inquer José Albadalejo).
Posteriorment demostrà que aquestes acusacions eren falses, ja que el santcrist el tenia al capçal
del llit i la bandera seguia intacta, i fou la que es va posar a la façana de l’Ajuntament d’Inca
quan acabà la Guerra Civil.8
El 21 de setembre de 1940, al Bolletí Oficial de la Província apareix la diligència següent:
“(...) una Orden del Excmo. Sr. Ministro de Educación Nacional resolviendo expediente de
depuración del interesado, por la cual se le sanciona con la suspensión de empleo y sueldo
por dos años, traslado fuera de la provincia con prohibición de solicitar vacantes durante
cinco años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza (...)”
Com a conseqüència de l’ordre anterior i havent complit més dels dos anys exigits, sol·licità el
reingrés fora de la província. La instància té data de 30 octubre 1941.
En aquesta Diligència del 14 de març de 1941, el destinaren a l’Escala (Girona) i li cancel·laren
la suspensió. Aquest fet el va marcar molt i, temps després, vivint ja a Mallorca, quan es referia
a aquest destí sempre parlava “del seu desterro”.10
El 4 de gener de 1943 des de la Junta Provincial de Primera Enseñanza de Baleares li adrecen
aquest Ofici:11
“Por O.M. de 3 de octubre de 1942 se resuelve su expediente de depuració (...) en trámite
de revisión en la siguiente forma:
Dejar sin efectos la Orden por que fue resuelto su expediente de depuración y, en su lugar,
resolverlo definitivamente con “traslado dentro de la provincia por cinco años, pérdida de haberes
dejados de percibir e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza” (...)
Tot d’una que s’assabenta d’aquesta comunicació, sense perdre gens de temps, escriu una carta al
president de la Junta Provincial de Primer Ensenyament de les Illes Balears amb data del 21 de
febrer de 1943, a la qual sol·licita tornar a Mallorca. I ho demana de forma interina, amb plaça
definitiva o com a provisional a una escola qualsevol de Mallorca. És a dir, volia tornar sí o sí.
El 16 de març de 1943, la Junta Provincial de Primera Enseñanza de Baleares li contesta:
“(...) acordó acceder a su petición y nombrarle para una sección de la Escuela Graduada de
María de la Salud. (...)”12
Segons ens contà el seu nét, quan s’incorporà a la secció 1ª de la Graduada de Maria de la Salut,
era per substituir el seu fill Francisco, que regentava la citada secció 1ª. Així consta al Llibre de
Registre d’Escoles i Mestres de l’AMEIB.
A Maria de la Salut hi està 8 mesos, després passà 4 anys i 9 mesos a Llubí. Si ho sumam, ha estat
més de cinc anys (5 anys i 5 mesos). Compleix així l’Ordre ministerial de 3 d’octubre de 1942.
L’1 de setembre de 1948, deixà l’escola de Llubí i tornà al seu municipi, on ja havia servit com a
mestre abans del procés de depuració. Un procés que no acabà fins a l’any 1951, quan el director
general del Ministeri d’Educació Nacional adreçà al delegat administratiu d’Ensenyament
Primari de les Illes Balears l’ofici següent:
“En el expediente de cancelación de nota desfavorable del Maestro de Inca-Mallorca DON
PEDRO JOSÉ FORNÉS PERELLÓ, De Orden Ministerial comunicada con esta fecha lo digo a V.S. para su conocimiento, el del
interesado y demás efectos. (...)”
D’aquesta forma, després de quinze anys d’incertesa professional i d’intranquil·litat en general
recuperà totalment el seu estatus.

6. Els darrers anys
   Pedro José Fornés Perelló es jubilà el tres de juliol de 1957. Tot i això, no va deixar de banda
   la seva inquietud de seguir aprenent dia rere dia. Segons ens va contar el seu nét, xerrava
   perfectament en francès, però trobava que, en aquells moments, l’anglès era la llengua més
   parlada i, per tant, havia guanyat terreny al francès. Per aquest motiu estudià anglès.
   Li agradava estar ben informat de les notícies quotidianes, per la qual cosa llegia el diari i escoltava
   el parte de la ràdio. Una de les seves curolles era veure com l’home trepitjava la Lluna.13
   Pedro José Fornés Perelló morí el dia 9 de juny de 1969 i, curiosament, un mes escàs després, el
   16 de juliol, el mòdul lunar Eagle arribà a la Lluna i el comandant nord-americà Neil Armstrong
   la trepitjà per primera vegada.

"Escriptor palmesà, enginyer de camins de formació. Sense abandonar-ne l'estètica, fou un dels principals protagonistes de la renovació temàtica de l'Escola Mallorquina.
Formen la seva obra literària tres reculls de poesia (L'estela, 1919; L'íntim recer, 1935; Ressons, 1951) i tres llibres d'òpera: Nuredduna (1947), El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1955) i Santah (1955).
Traduí poesia estrangera (Oscar Wilde, Edgar A. Poe, etc.) a Rosa dels vents (1960). També traduí El cementerí marí de Paul Valéry (1947).
També resseguí els seus orígens famíliars a l'assaig Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), llibre que revifà el debat sobre la història dels xuetes mallorquins.
Entre 1962 i 1969 fou president de l'Obra Cultural Balear.
Pòstumament apareix Del meu temps (1998), les memòries autobiogràfiques de Forteza. "

Font: https://poeteca.cat/ca/autor/43
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-forteza/detall

"Pau Casals ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.

Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.

El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell."

Font: https://www.paucasals.org/biografia/

"Escriptor i polític.

De família tradicionalista, cursà els primers estudis a Maó, on publicà les revistes Cruz y Espada i Gaceta de Menorca (1912) i col·laborà també amb Joan March. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. El 1917 fundà el periòdic regionalista La Veu de Mallorca. Afiliat a les Joventuts de la Lliga Regionalista, dirigí a Barcelona Quaderns d’Estudis (1918), la col·lecció “Minerva” i la Fundació Bernat Metge (1923-58), per a la qual traduí una part del volum primer dels Discursos de Ciceró (1923) i del segon de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). En els anys de la Dictadura s’encarregà de la campanya internacional de la Lliga per la difusió del problema català; fundà com a plataforma Expansió Catalana (1919) i actuà a Ginebra en els ambients de la Societat de Nacions; publicà La qüestió de les minories nacionals (1928) i La question des minorités et la Catalogne (1929). Estigué molt lligat a Francesc Cambó, del qual fou secretari i de qui articulà el pensament polític. Col·laborador assidu i editorialista de La Veu de Catalunya, el 1930 intentà, ensems amb Valls i Taberner, la revisió del pensament de Prat de la Riba, abandonà la identificació entre catalanisme i nacionalisme i defensà la reunió de nacionalitats lliures dins un estat complex (El moment polític, Catalunya endins, 1930). Fou elegit diputat a corts per Girona (1931-36) i formà part del consell de govern de Lliga Catalana a partir del 1933; fou redactor del setmanari Després (1934-36). Durant la guerra civil col·labora activament en l’Oficina de premsa i propaganda establerta a París per Cambó a favor de l’exèrcit sublevat i dirigí Occident, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publicà en diverses llengües l’al·legat La persecución religiosa en España, amb pròleg de Paul Claudel. Després de la guerra intentà mantenir una certa distància respecte a la dictadura i representà Espanya a la UNESCO des del 1952 fins a la mort. Com a assagista literari influït per Xènius, cal destacar la seva obra Entre la vida i els llibres (1926), conjunt de comentaris a diversos autors, com Maragall, Leopardi, Kierkegaard, etc., i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934). Després de la guerra publicà diversos volums d’assaig en castellà i col·laborà a Destino. L'any 2012 foren editats els seus Dietaris."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-estelrich-i-artigues

El jesuïta P. Salvador Gil fou un dels principals responsables de portar endavant el modern Institut Químic de Sarrià entre els anys 1934-1957, encara que la seva tasca ha estat molt poc reconeguda fins al moment, tan sols amb la publicació d'un llibre per part del mateix IQS. Més informació sobre el llibre: https://www.iqs.edu/ca/p-salvador-gil-creador-del-iqs-moderno-1934-1957

"Pediatra y cronista.
Hizo sus primeros estudios en el Colegio de Santo Domingo, en Navia, y el bachillerato en el del Apóstol Santiago, regido por los padres jesuitas, en Pontevedra.
Comenzó los estudios de Medicina en 1941 en la Facultad de la Universidad de Santiago de Compostela.
En 1943, opositó a la plaza de alumno interno de Patología Médica y la obtuvo. En ese mismo año, recibió el Premio Carolina Díaz, otorgado al alumno que tuviese el mejor expediente académico de su promoción.
Se licenció en Medicina y Cirugía, con Premio Extraordinario, el 11 de junio de 1948. Siguió los cursos del doctorado y fue nombrado profesor ayudante de Patología Médica. En 1949, viajó a Madrid para especializarse en Puericultura y Pediatría en la Escuela Nacional de Puericultura, en el Hospital del Niño Jesús y en el Instituto Nacional de Puericultura.
Contrajo matrimonio en 1952 con Carmen Suárez Martínez. Tuvieron ocho hijos. En 1954, ingresó, por oposición, en el Cuerpo Nacional de Puericultores del Estado. En 1956, bajo el Patrocinio de la Fundación Manuel Suárez, fundó en Navia un Instituto de Puericultura.
Desarrolló en él una notabilísima actividad, que tuvo enseguida efectos en la disminución de la mortalidad infantil en el valle del Navia y en zonas aledañas. Por entonces, viajó a Francia, Italia, Suiza, Austria y Alemania para visitar centros asistenciales de pediatría con el fin de conocer sus métodos. En 1960, participó en el X Congreso Nacional de Pediatría, celebrado en Madrid. La Dirección General de Higiene Infantil le designó para que participase en las reuniones celebradas en París por el Centro Internacional de la Infancia. Por entonces, participó en el Simposio para el estudio del trastorno total respiratorio del lactante, celebrado en Valladolid. También asistió a la II Reunión de la Asociación de Pediatras Españoles, celebrado en Santiago de Compostela en 1962. Presentó en ella la ponencia Claumatografía: un procedimiento original para el estudio semiológico del llanto infantil, ampliado en el mismo año 1962. Expuso el contenido de la ponencia en la Facultad de Medicina de Valladolid, con el título Claumatografía en diversos estados y procesos patológicos del lactante.
Perteneció a la Sociedad de Pediatría de Madrid (1956); a la Academia Médico-Quirúrgica Asturiana; a la Sociedad Astur-Castellana Leonesa de Pediatría (1961); a la Asociación de Pediatras Españoles (1958); a la Asociación Española de Médicos Escritores y Artistas (1966) y a la Internationale Association de Pediatrie.
Desde 1950 hasta su fallecimiento, publicó unos cincuenta estudios monográficos, especialmente en el Acta Pediátrica Española. De entre sus publicaciones, destacan las dedicadas al llanto infantil, que llegaron a tener importante repercusión en el extranjero. Con ellas, consagró la denominación “claumatografía”, ya que acabó siendo de aceptación general para denominar la técnica que él descubrió.
Desde que terminó los estudios de Medicina en la Universidad, se interesó por la historia de la zona de Navia, en las distintas épocas del pasado. En 1968, descubrió el castro de Mohías e inició las excavaciones en él. Son de gran interés sus investigaciones de historia local, publicadas en el Boletín del Instituto de Estudios Asturianos, sus libros sobre Gaspar Casal y sobre Jovellanos. Fue elegido Académico Correspondiente de la Real Academia de la Historia en 1987. En 1976, fundó la Sociedad Literaria Amigos de Campoamor.
El 14 de julio de 1988, fue designado por el Ayuntamiento cronista oficial de la villa de Navia y su municipio.
El 30 de septiembre de 1940, le fue concedida la Insignia de oro y esmaltes del Concejo de Navia.
De entre sus publicaciones médicas, destacan El llanto infantil y el Breviario de Puericultura."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/129209/jesus-martinez-fernandez

"Químic i farmacòleg

Estudià farmàcia a Barcelona, on es graduà (1905), i es doctorà a Madrid amb la tesi Procedimientos de análisis de silicatos seguidos en el análisis cuantitativo de algunas micas españolas (1906). L’any 1908 es traslladà a Alemanya, i el 1910 es doctorà sota la direcció de Wilhelm Ostwald en química a la Universitat de Leipzig. Més tard, el 1916, sota la direcció de Guye es doctorà en física a Ginebra amb la tesi Contribution à la révision du poids atomique du brome... . Finalment, el 1922, de nou a Madrid es doctorà en ciències químiques.

Catedràtic de química inorgànica de la Universitat Central de Madrid (1927-36), l'any 1934 entrà com a membre a la Academia de Ciencias Exactas, Físicas i Naturales amb el discurs Del momento científico español (1785-1825) , molt important per conèixer l'evolució científica espanyola a principis del segle XIX. L'any 1931 fou nomenat cap de secció de química física en el Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigia Blas Cabrera Felipe.

Durant la Guerra Civil fou director general de pólvores i explosius del govern de la II República, i el 1939 s’exilià a París però retornà a Madrid el 1942, i fou empresonat fins el 1943, que sortí amb llibertat condicional. El 1944 s’incorporà a l’Institut de Biologia i Sueroteràpia (IBYS) de Madrid com assessor tècni de la secció de química farmacèutica.

Aconseguí els premis internacionals Cannizzaro, Van't Hoff i Solvay, fou membre de diverses acadèmies de ciències estrangeres i secretari de la Comissió de Pesos Atòmics de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).

Se'l considera l'introductor a Espanya de l'estudi de la química física. Les seves principals aportacions, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Blas Cabrera Felipe, tractaren sobre determinacions dels pesos atòmics del fluor i del brom utilitzant el mètode de les densitats límits dels gasos. També determinà volums moleculars i ideà mètodes per a la determinació de temperatures, pesos, volums i pressions. És l'autor de 262 publicacions, moltes d'elles en els "Anales de la Sociedad Española de Física y Química".

En els seus anys d’estudiant a Barcelona, Madrid o Ginebra, també desenvolupà una obra artística de certa qualitat."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/enric-moles-i-ormella

"Químic català fundador de la denominada Escola de Química Orgànica de Barcelona.

Cursà estudis secundaris al col·legi dels P. Escolapis de Mataró i es llicencià en Farmàcia (1916) i en Ciències Químiques (1917) a la Universitat de Barcelona (UB), les dues amb la qualificació de Premi Extraordinari. Sota la direcció del professor Antoni Garcia Banús, en els laboratoris de la UB, realitzà un treball sobre la tautomeria del clorur de bencilmagnesi amb el que obtingué el grau de doctor en Ciències Químiques per la Universitat Central de Madrid,1922. El 1926 va obtenir un doctorat en Farmàcia per la mateixa universitat amb una memòria sobre àcids biliars intitulada “Un procedimiento de deshidroxilación parcial de los ácidos colálicos”. Després, entre 1922 i 1923, es formà amb el Professor Heinrich Otto Wieland a Freiburg (Alemanya) estudiant els àcids biliars, tema pel que Wieland assolí el Premi Nobel de Química el 1927, i amb el Professor Fritz Pregl a Graz (Àustria) aprenent la tècnica del microanàlisi orgànic.

Va estudiar ciències i farmàcia a Barcelona. Posteriorment completà els estudis a Alemanya i Àustria. Va exercir de catedràtic a Salamanca i Sevilla (on fou vicerector), com també a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions se centraren en la química orgànica: l'homoserina, els hidroxiàcids ciclàmics i ortoèsters.

Va ser director de l'Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1963) i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou membre de la Comissió Internacional de Nomenclatura Orgànica i va rebre la medalla d'or de la Diputació Provincial de Barcelona.

Els seus fills Pere Pascual de Sans i Ramon Pascual de Sans van ser catedràtics de física teòrica."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pascual_i_Vila
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/8043/jose-pascual-vila

"Escriptor.

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 començà a col·laborar en el Diario de Mallorca. Instal·lat a Barcelona el 1960, col·laborà a Serra d’Or, La Vanguardia i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. El centre de la seva obra és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana actual. Solnegre (1961, Premi Ciutat de Palma), La lluna i el “Cala Llamp” (1963) i Els escorpins (1965) reflecteixen el món balear, rural i mariner, amb influències de narradors italians contemporanis i nord-americans de la “generació perduda”.

Els argonautes (1968) inicià la seva maduresa i presentà l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la narrativa posterior, especialment les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi) i El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), i els relats Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Camins i ombres (1977).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra incorporà elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els contes El misteri de l’alzinar (1982). En les novel.les El divorci de Berta Barca (1989, a partir de l’original en castellà) i Lola i els peixos morts (1993), es decantà per la sàtira, centrada en els alts estrats de la societat espanyola en el primer cas i en el món intel·lectual català en el segon.

Ulisses a alta mar (1997, premi Prudenci Bertrana), constitueix l’exaltació d’un cert tipus d’individualisme i L’Ull del Vent (2001, premi Ramon Llull i premis Lletra d’Or, de la Crítica de Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment publicà les novel·les Olympia a mitjanit (2004, premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó) visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina, Cada castell i totes les ombres (2008, premi Sant Joan) i aplegà els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001 (2002).

La seva obra dramàtica (Els condemnats, premi Ciutat de Palma 1959, La simbomba fosca, 1962, El dolços murmuris de la mar , 1981 etc.) té un fort accent satíric i crític. Com a assagista publicà Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), Debat català (1973), Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), Punts Cardinals (1991), recull i traducció del castellà d’articles apareguts a La Vanguardia i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996) panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999). Cal destacar també la seva ingent producció com a articulista, tant en castellà com en català, en els diaris i revistes esmentats i altres.

És també autor de reportatges (Arran de mar, 1967; Viatge a les Balears menors, 1968; Les Illes encantades, 1984), d’entrevistes (Grans catalans d’ara , 1972; L’àguila daurada, 2003), de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d'El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta.

En castellà cal destacar China: una revolución en pie (1974), Los encuentros (1969, 1971), La revuelta permanente (1977), Personajes excitantes (1977) i Retrato de Julio Caro Baroja (1987). El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català. En 1988-2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).

Rebé, entre altres guardons, el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/baltasar-porcel-i-pujol

Historiadora. La seva recerca gira al voltant de la Institució Lliure d'Ensenyança i la Residència d'Estudiants.

Font: https://www.lavozdigital.es/cadiz/20111202/sociedad/margarita-saenz-calzada-acerca-20111202.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

"Àngel Terron i Homar neix a Palma el 1953. Doctorat en Ciències Químiques, se'l pot considerar un científic poeta o un poeta científic ja que ha combinat ambdues passions al llarg de la seva trajectòria vital i professional.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. Els poemes d'Àngel Terron, d'estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l'espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

En poesia s'estrena amb Iniciació a la Química el 1977, a la qual han seguit d'altres com Llibre del Mercuri (1982), Ternari (1986), premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó, Sons nets (2004), À Mon Seu Désir (2007), i Els noms del cervell (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums Al·lotropies (1996) i, més recentment, Paraula de Poeta (2002) i Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

Però la relació d'Àngel Terron amb la poesia no es limita a la composició, sinó que també ha estat editor de la revista Blanc d'ou del 1977 al 1987, i coeditor de Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

Com a articulista col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, tan de premsa diària, com Ultima hora, Diari de Mallorca i Diari de Balears, com de publicacions internacionals, especialment de química inorgànica. També ha realitzat estudis sobre la història de la química a les Illes Balears.

L'obra d'Àngel Terron es caracteritza per haver aconseguit una peculiar, polièdrica, sensible i apassionant forma poètica. Actualment compagina l'escriptura amb la seva tasca com a catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/terrona/biografia

"Editor, polític i historiador de la literatura.

De família d’origen alemany establerta a Catalunya des del 1890, el seu pare fou expulsat el 1936 de l’Estat espanyol amb la família, i hi tornà a residir d’ençà del 1939. El 1952, amb només quinze anys, es matriculà a les facultats de química i de dret i participà en el moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou expulsat de l’Estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardes, impulsà la nova època de Serra d’Or (1959) i creà (1961) Edicions 62, que dirigí fins el 1969, i posteriorment fundà Curial Edicions Catalanes (1972). Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del “Català al carrer”. Alhora maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. Amb aquest objectiu creà el Club Ramon Muntaner (1979), del qual fou vicepresident.

La seva trajectòria política adquirí una especial significació del 1980 al 1984, que fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya . Des d’aquest càrrec posà les bases de les institucions culturals de la Catalunya posterior al franquisme, entre les quals cal esmentar l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, la Llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, el Centre d'Art Santa Mònica i la xarxa de biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment fou també comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Auditori, president de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del 1985 al 1987 i del 1992 al 1994 i director de la nova etapa de la Revista de Catalunya (1986). Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, el 1994 se'n donà de baixa com a militant. El 1996 creà un partit propi, Acció Catalana, que un any més tard s’integrà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Doctorat en filosofia i lletres, fou professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1975-2006), i és autor d'Epistolari del Renaixement (tesi doctoral, 1977-78) i Literatura de la revolució i la contrarevolució 1789-1849 (en tres volums: 1998, 2002 i 2005). Fou també molt destacable la seva col·laboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Dirigí també la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en dinou volums (1981-85).

L’any 1996 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la Generalitat li concedí la Medalla d’Or de la institució (2013)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/max-cahner-i-garcia

"Fill del lingüista, filòleg i editor Francesc de Borja Moll, passa la infància a la seva ciutat natal. Des de petit s'impregna de la tasca que realitza el seu pare, seguint l'estela de Mossèn Alcover, en l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear. També des de ben aviat descobreix la seva passió per la naturalesa i l'excursionisme, activitat que mantindrà al llarg la seva vida.

Comença a estudiar Enginyeria a Barcelona, però ho deixa aviat i l'any 1956 comença la carrera de Farmàcia. El febrer de l'any 1957 assisteix a l'Assemblea del Paranimf de la Universitat de Barcelona, fet que suposa la pèrdua del curs acadèmic per als estudiants que hi participen. En aquells moments, i enmig de l'ambient polític de l'època, es replanteja la seva carrera i finalment decideix estudiar Economia.

Es llicencia l'any 1962 i, en acabar la carrera, fa el servei militar a Mallorca, on es queda a viure de nou. Entra en contacte amb Bartomeu Barceló, catedràtic de Geografia i cap de publicacions de la Cambra de Comerç de Mallorca, amb qui estableix una gran amistat i amb qui publiquen investigacions sobre economia de les illes al butlletí de la Cambra. Plegats també constitueixen l'empresa SEPTE (Servei de Planificació Territorial i Econòmica). A través d'aquesta empresa coneix els propietaris del Diari de Mallorca, que li proposen ser-ne el gerent, tasca que desenvolupa entre el 1963 i el 1967.

L'any 1967 passa a fer-se càrrec de la gerència de l'Editorial Moll, treballant amb el seu pare i amb Josep Maria Llompart, que en aquells moments n'era l'assessor editorial. Treballa com a gerent de Moll fins a la seva jubilació, l'any 2008. Entre el 1993 i l'any 2000 presideix el Gremi d'Editors de les Illes Balears i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de l'any 1983 quan, a proposta de l'aleshores president de l'AELC Josep Maria Llompart, se'n va fer soci. Tradueix, del francès, el títol L'Art en el regne de Mallorca, de Marcel Durliat i publicat el 1964. També fa la traducció, de l'anglès, de Foll d'amor. La vida de Ramon Llull, d'Edgar Allison Peers, del 1966. Com a traductor i editor, també es dedica a revisar i corregir les traduccions que arriben a l'Editorial Moll.

És soci cofundador del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del qual és president entre els anys 1978 i 1981. El 1978 és director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular i el 2001 rep el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/mollf/biografia-francesc-moll

De família mallorquina, va ingressar en la congregació dels pares Missioners dels Sagrats Cors del Monestir de Lluc (Mallorca) en 1940, on es va ordenar prevere (1949). En sentir-se molt aviat atret per l'Arqueologia i realitzar les primeres excavacions, va decidir estudiar Filosofia i Lletres i es va llicenciar en la Universitat Complutense de Madrid (1960), en la qual es va doctorar amb una tesi sobre La cultura de les coves en la primera Edat del Bronze a Mallorca (1965), dirigida per M. Almagro Basch, que es publicaria poc després (1968).

Després d'una estada per a ampliar estudis a l'Escola d'Història i Arqueologia de Roma, va ser professor ajudant en la Universitat Complutense (1967- 1968), d'on va passar, com a col·laborador científic, a l'Institut Espanyol de Prehistòria del Consell Superior de Recerques Científiques (1972), per a ocupar-se de la seva biblioteca, conjunta amb la del Museu Arqueològic Nacional de Madrid (1970-1979), que a partir d'aquests anys actualitzava M. Almagro Basch. En l'Institut Espanyol de Prehistòria ha estat secretari (1980) i director (1981-1985), el mateix que de la seva revista, Treballs de Prehistòria (1981-1989). Des de 1990, després de la seva jubilació, és també director del Museu de Lluc i ha dirigit igualment la revista Lluc (1962-1963).

Durant més de quaranta anys (1945-1986) ha realitzat nombroses excavacions arqueològiques a Mallorca, així com a Menorca, especialment, en les coves d'enterraments mallorquines de l'Edat del Bronze i del Període Talaiòtic (Edat del Ferro), com la cova de “sa Cometa des Morts” (Escorca), la de Son Maimó (Petra) i la de Massana (Campanet), treballs que van constituir la base d'estudi de la seva tesi doctoral i d'una important monografia (1968).

Igualment, va participar en les excavacions de la necròpoli de Son Real (Santa Margarita) i en va dirigir la III Campanya d'excavacions submarines en el peci grec de “El Sec” (Calviá, Mallorca) en 1971. El seu interès també es va dirigir cap a la Prehistòria de Menorca, on ha excavat en les navetes de sa Cova, Son Morell Gran, Binimaimut i en la necròpoli rupestre de Cales Coves, l'estudi de les quals va publicar en 1982.

Va ser Premi Ramón Lull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (2006), en reconeixement a la seva labor arqueològica sobre la Prehistòria Balear, en la qual pot ser considerat com un dels més coneguts estudiosos.

Obres:

• La necròpoli de la cova de ‘Sa Cometa des Morts’, prop de Lluch (Mallorca)”, en Arxiu Espanyol d'Arqueologia, 80 (1950), págs. 319-328
• Corpus de les inscripcions baleàriques fins a la dominació àrab, Biblioteca de l'Escola Espanyola d'Història i Arqueologia a Roma, 15, Roma, CSIC, Delegació de Roma, 1965
• Les coves sepulcrals del Bronze Antic a Mallorca, Bibliotheca Praehistorica Hispana, 9, Madrid, CSIC, 1968
• Necròpoli Protohistorica Cales Coves, Menorca, Bibliotheca Praehistorica Hispana, 20, Madrid, CSIC, 1982
• La Mastia dels textos clàssics”, en VV. AA., Història de Cartagena, III, Murcia, Ed. Mediterrani, 1986, págs. 235-254 i 257-290.

Fill primogènit d'Antoni Torrandell. Es casà amb la deixeble del seu pare, la pianista marsellesa Colette Truyol. Ambdós han dedicat la seva vida a donar a conèixer arreu del món l'obra musical d'Antoni Torrandell.
Bernat Torrandell va morir a l'edat de 92 anys a Palma el gener del 2014. Durant gran part de la seva vida es dedicà a recopilar la informació sobre el seu pare, que donà com a fruit un llibre (inèdit, 2013) de més de 500 pàgines.

http://ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/cultura/bernat-torrandell-actualiza-obra-padre-aniversario-muerte.html

http://ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/cultura/fallece-anos-bernat-torrandell-hijo-del-compositor-antoni-torrandell.html

http://arxiu-historic.uib.es/arxiu_fitxers/UH_22-01-2014_Torrandell_p50-51.pdf