Fou un metge barceloní, que es dedicà als camps de l'obstetrícia i la ginecologia, especialitat de la que en va ser catedràtic a la universitat de Barcelona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Nubiola_Espin%C3%B3s

Antoni Obrador i Adrover fou un metge i activista cultural mallorquí.

Com a activista cultural, va participar en la primera campanya a favor del mallorquí de 1973. Fou cap de servei digestiu i director gerent de l'Hospital Universitari de Son Dureta, professor al Departament de Biologia Fonamental i Ciències de la Salut de la UIB, de la qual en fou col·laborador honorífic el 2004, president de l'Acadèmia Mèdica Balear els cursos 1989 i 1992, membre de l'Associació Espanyola de Gastroenterologia i bibliotecari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears i redactor de la revista Medicina Balear.

El 2008 va rebre el Premi Ramon Llull a títol pòstum. https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Obrador_i_Adrover

Severo Ochoa de Albornoz fue un científico español nacionalizado estadounidense​ de renombre internacional. En 1959 fue galardonado con el Premio Nobel de Fisiología y Medicina. https://es.wikipedia.org/wiki/Severo_Ochoa

Gabriel Oliver Capó fou un metge i polític mallorquí. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, on treballà a la Càtedra d'Otorinolaringologia fins al 1962. Primer, hi col·laborà com a alumne intern; després, com a metge resident i, finalment, com a metge ajudant per concurs-oposició. També cal destacar la seva activitat docent com a professor auxiliar de classes pràctiques.

Des de 1962 exerceix la medicina a Palma. Ha estat cap del Servei d'Otorinolaringologia de l'Hospital de la Creu Roja (1962-74), del Centre Regional d'Oncologia de l'Associació Espanyola de la Lluita contra el Càncer (1971-74) i de l'Hospital de Son Dureta (1974-99). Des de 1999, es dedica a la medicina privada. És membre fundador de l'Associació de Laringectomitzats de Balears, de la qual és president honorari.

Com a polític, el 1983 fou nomenat conseller de Sanitat i Seguretat Social del Govern de les Illes Balears, càrrec que exercí fins al 1993. Del 1994 al 2000 presidí el Consell Social de la Universitat de les Illes Balears i el 2003, rebé la Medalla d'Or d'aquesta institució. El 2004 va rebre el Premi Ramon Llull.

És autor d'estudis i articles publicats en revistes d'àmbit científic i membre del consell de redacció de l'Enciclopedia práctica de medicina y salud de Baleares.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Oliver_Cap%C3%B3

Nat a Binissalem. Instructor i cofundador dels Exploradors a Binissalem. Fou catedràtic i fundà una escola a Barcelona (a Sarrià), l'Institut Tècnic Eulàlia, centre en llengua catalana basat en l’ensenyança activa. Durant la Guerra civil espanyola es tras lladà a Veneçuela (a Caracas), on fou degà de la Universitat. I allà morí el 1972.
Obtingué el primer premi La Flor natural amb el poema "De ma terra", amb el lema "Vermadoret", del segon concurs regional o certamen escolta del març de 1917.
Fou col·laborador a la Fundació Bernat Metge

http://goo.gl/oguBwL

http://goo.gl/waeMzG

Joan O'Neill i Rossinyol (Palma, 1828 - Palma, 1907) fou un pintor mallorquí destacat pels seus paisatges i el seu Tratado del Paisaje.[1] Fou membre de número de la "Real Academia de Bellas Artes de Palma" (8-X-1858).

Biografia
Fill de Felix O'Neill i Gual (1808-1862) i de Ma. Antònia Rossinyol i Montaner, dona mallorquina acabalada, va contreure matrimoni amb Josepa Villalonga i Fortuny amb qui va tenir 10 fills. Home d'una gran sensibilitat artística, bon pintor i escriptor de certa qualitat va formar-se amb bons mestres com Carles de Haes i Agustí Buades, gràcies a la seva destacada situació social. La seva obra passa per diverses etapes: romàntica ("Castell de Durrestein"), ruptura amb el classicisme ("Estany amb arbreda"), realista ('Alzina") i finalment l'idealisme ("Pedregam de muntanya").

A la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer es pot veure la seva obra Camps de Sineu. Els seus mèrits artístics foren reconeguts: Membre de número de la "Real Academia de Bellas Artes de Palma" (8-X- 1858), Acadèmic corresponent de la "Real de Bellas Artes de San Fernando" (29-1-1866), "Officier d'académie (França)" (1-1-1885).[1] De la primera fou endemés secretari general interí (23-XII-1858) i amb propietat des de 1874[2] Al 1886 es dedicà a impartir classes de Historia i Teoria de les Bellas Artes. Feina que compaginava amb altres nomenaments que li reportaven poc econòmicament però que ajudaven a la malmesa economia familiar.[1]

Com a escriptor és autor del "Tratado del paisaje" i fins i tot d'obres dramàtiques ("La solución", "La gitana") i encara de poesies ("Poesias". 1853). La seva ideologia es pot situar dins el carlisme i la defensa de la tradició, com succeí a algunes famílies de l'aristocràcia mallorquina. Així dirigí la revista La Almudaina on defensa aquestes idees i això se agermana bé amb la seva simpatia vers "L'Ignorància", puix consta que fou agraciat amb el títol de IGNORANTÍSSIM l'any 1882, distinció humorística que concedia l'esmentada publicació, el que és mostra del bon humor que imperava entra la colla dels seus amics lletraferits. Va morir el 1907 sense restablir la restauració econòmica i social de la família.[1]

Referències
«Joan O´neille "el impulsor"» (en castellà). La pintura en Mallorca. [Consulta: 31 desembre 2021].
«Joan O’Neill i Rossinyol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia
OSSORIO Y BERNARD, M. Galeria Biográfica de artistas españoles del siglo XIX [Madrid], Juny 1868, p.494.
FERRER FLOREZ, MIGUEL «Irlandesos a Mallorca (Els O'Ryan i els O'Neill)». Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics [Palma, 1999, p. 25-38.]

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm