Arquitecte. La seva revolució de l’arquitectura i de les arts plàstiques obre els camins de l’art actual i futur.
L’obra de Gaudí és una recerca de la perfecció de l’art, de la perfecció personal i de la perfecció de la societat humana. Ell ho expressava així:«Per fer les coses bé cal: primer, l’amor; segon, la tècnica».
Era un home de profundes conviccions religioses, amor a la seva terra i a la societat que l'envoltava. La primera etapa com a arquitecte està dominada per obres de caire urbà i social: col·laborà al parc de la Ciutadella amb els dissenys dels fanals i una parada de flors amb quiosc; construí la fàbrica i una sèrie d'habitatges per a l'Obrera Mataronense... La segona és quan comença a treballar a la Sagrada Família, cap allà el 1900 i en la qual intenta aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies. Era el temps en què construí el Capricho de Comillas, els pavellons i el palau Güell, Can Calvet. Entre el 1900 i 1917 és quan realitza la seva activitat més innovadora, crea el parc Güell, la reforma de can Batlló, la Pedrera, les escoles de la Sagrada Família... Efectua la reforma de la Seu de Mallorca entre el 1904 i el 1914. Del 1918 a la seva mort (1926) es tancà a la Sagrada Família.

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18230&p_ex=gaud%ED

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0029421&BATE=Antoni%2520Gaud%25C3%25AD%2520i%2520Cornet

http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm58/bmm58_qc36.htm

https://masdearte.com/la-diputacion-de-huesca-recupera-el-legado-fotografico-cortes-skogler/

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_de_Togores_i_Sanglada

Mestre represaliat pel règim franquista

Pere Felip Monlau i Roca (castellà: Pedro Felipe Monlau y Roca) (Barcelona, 29 de juny de 1808 - Madrid, 16 de febrer de 1871), fou un doctor en medicina, higienista i humanista.[1]
Fill de Jaume Monlau i España, de Viella (Vall d'Aran) i de Maria Francesca Roca i Alavedra, d'Esparreguera (Baix Llobregat).
Monlau va estudiar humanitats al Seminari Conciliar, medicina al Col·legi de Cirurgia i es va doctorar el 1833. En les seves primeres experiències laborals ja va poder veure els problemes de salut i higiene, primer es del Cos de Sanitat Militar i després al barri Gòtic de Barcelona, des de la Junta de Salubritat Municipal.[2] Per això el 1833 des del diari El Vapor reclamava obrir banys públics, fer un escorxador porcí i atendre gratis als pobres.[2]

Va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada en 1837, a partir de 1849. Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica amb formació científica. Anteriorment, en 1844, havia exercit la docència a Madrid, en l'institut San Isidro i en l'Escuela Normal, com a catedràtic de Filosofia.

Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica que entenia que bona part dels mals de la societat tenien el seu origen en la ignorància.[1]

Persona de formació científica va escriure multitud d'obres de temes molt diversos: drames i comèdies, estudis sobre el daguerreotip (que havia conegut a París), sobre els vegetals o sobre l'idioma eslau. També va ser el director de "El Vapor".[3]

Activitat professional
Mèdicament va dedicar-se a la psiquiatria. Fou membre titular de la Societat Mèdico-Psicològica de París, i el 1840 va traduir l'estudi de Brierre de Boismont, la “Memòria per a l'establiment d'un hospital de bojos”. Poc després, va ser nomenat metge frenòpata a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona l'octubre de 1843, on fa treure les cadenes als bojos i que siguin considerats com a tal.

L'any 1841 va guanyar el concurs sobre els avantatges de l'enderrocament de la muralla medieval i moderna de Barcelona amb l'obra Abajo las murallas.

Deu anys després, el 1853 va ésser premiada i publicada en el Butlletí de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, la "Memoria sobre la creación de una casa de Locos extramuros de esta ciudad". Era set anys abans que altre gran higienista Emili Pi i Molist redactés el 1860 el seu "Projecte del Manicomi de la Santa Creu".

L'any 1848 col·laborà a la revista “La razón de la sinrazón” d'Antoni Pujadas i Mayans, propietari i director del manicomi de Sant Boi de Llobregat. També escriu a diaris progressistes de l'època com El Vapor, El Constitucional o El Popular.

Però la seva preocupació per la formació dels ciutadans, l'orientà també a exercir la docència. Fou catedràtic de literatura i història a la Universitat de Barcelona des del 1840 al 1844 en què fou separat del seu càrrec per motius polítics i exiliat al País Valencià. Catedràtic a l'Instituto de San Isidro a Madrid, el 1844. Guanyà la càtedra de Psicologia el 1847 que el portarà a establir-se definitivament a Madrid fins a la seva mort..

Professor de filosofia a l'Escuela Normal de Magisteri madrilenya. A partir de 1849, va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada el 1837.

Era membre de l'Academia de la Lengua i de la de Ciencias Morales y Políticas