Mostrando 3207 resultados

Registro de autoridad

Roig Raventós, Josep

  • Persona
  • Sitges, 1883 - Barcelona, 1966

"Metge i escriptor.

Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L’encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-roig-i-raventos

Salvà, Maria Antònia

  • Persona
  • Palma, 1869 - Llucmajor, 1958

"Poetessa.

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-antonia-salva-i-ripoll

Soldevila, Ferran

  • Persona
  • Barcelona, 1894-1971

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

Wieland, Heinrich

  • Persona
  • Pforzheim (Alemanya), 1877 - Munic, 1957

"Heinrich Otto Wieland (Pforzheim, Alemanya 1877 - Munic 1957) fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1927.

Va néixer el 4 de juny de 1877 a la ciutat de Pforzheim, situada a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Va estudiar química a les universitats de Berlín, Stuttgart i Munic, on es doctorà el 1901. El 1917 va succeir Adolf von Baeyer com a professor de química de la universitat de Munic i, entre 1925 i 1953, fou professor de química orgànica a les universitats de Friburg i Munic.

Wieland morí el 5 d'agost de 1957 a la seva residència de Munic.

Va formular la teoria de la deshidrogenització i va explicar la constitució de molts productes de naturalesa completa, com la pteridina, les hormones sexuals i alguns alcaloides. Realitzà, així mateix, estudis complexos sobre els àcids biliars.

El 1927 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre la composició dels àcids biliars. El premi fou anunciat el 13 de novembre de 1928, sent entregat el 10 de desembre d'aquell mateix any a Estocolm.

Wieland va tractar reeixidament de protegir a les persones, especialment als estudiants jueus, que van ser "restringits racialment" després de les lleis de Nuremberg. Els estudiants que eren expulsats de a universitat a causa d'aquesta llei van poder romandre en el grup de Wieland com a químics o com a "Gäste des Geheimrats" (convidats del consell privat)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Otto_Wieland

Valcárcel, Alejandro R.

  • Persona
  • Burgos, 1917 - Madrid, 1976

"Advocat de l'Estat i polític espanyol d'orientació falangista que va ocupar importants càrrecs polítics cap al final de la dictadura franquista. Va ser cap de l'Estat espanyol entre el 20 i el 22 de novembre de 1975 com a president del Consell de Regència.

Fou nomenat el 28 de novembre de 1946, en substitució de Manuel Yllera García-Lago. En col·laboració i coordinació amb la Institució Provincial burgalesa, va realitzar una intensa labor en favor dels pobles dotant-los de serveis, vies de comunicació, noves escoles i centres benèfics i culturals.

El novembre de 1948, sota la presidència de Honorato Martín-Cobos Lagüera la Comissió gestora Provincial li concedeix la Medalla d'Or de la Província de Burgos a petició dels Ajuntaments que la Diputació Provincial representa,[3] i després de conèixer-se el seu nomenament com a governador civil de les Illes Balears, el febrer de 1952, va rebre diverses condecoracions (Comanda de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi) i nomenaments (Cerezo de Río Tirón el va distingir com a Alcalde Honorari).

Va ocupar els càrrecs de Secretari Nacional de l'Institut Nacional de l'Habitatge, Vicepresident de l'Institut Nacional de Previsió, Director d'Afers Socials de l'Institut Nacional d'Indústria, i Vicepresident del Consell Nacional del Movimiento (1965-1969) amb el ministre José Solís Ruiz.

Des del 21 de novembre de 1969 fins al 25 de novembre de 1975 va ser el tercer president de les Corts designat per Franco, després d'Esteban de Bilbao Eguía i Antonio Iturmendi Bañales.

Com a president del Consell de Regència va ser responsable del traspàs de poders entre Francisco Franco i l'actual monarca Joan Carles I."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Rodr%C3%ADguez_de_Valc%C3%A1rcel

Vidal i Tomàs, Bernat

  • Persona
  • Santanyí, 1918 - Palma, 1971

"Farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l'expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d'una obra de creació breu, però pionera i d'una gran qualitat. Cal destacar Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D'altra banda no es pot oblidar la seva tasca d'estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d'activista cultural.

L'any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d'una tradició literària, o fins i tot d'una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vidalitomasb/bernat-vidal-i-tomas

Llompart, Josep Maria

  • Persona
  • Palma, 1925-1993

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

Masip Hidalgo, Antonio

  • Persona
  • Oviedo, 1946

"Antonio Alejandro Masip Hidalgo (1946) és un polític asturià que milita en el Partit Socialista Obrer Espanyol. Fill de Valentín Masip, alcalde d'Oviedo durant el franquisme, i de Carmen Hidalgo.

Va néixer a Oviedo en 1946, va estudiar Dret i tres anys de Ciències Econòmiques a la Universitat de Deusto. Està casat amb Eloína Fernández i té dos fills, Aida i Marco.

Va exercir d'advocat des de 1972. Lluitador contra el franquisme en diversos moviments polítics, començant en el FELIPE, va formar part, com a nombre 2, de la candidatura d'Unitat Regionalista Asturiana al Congrés dels Diputats a les Eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres lliures després de la mort de Franco.

En 1982 va ser nomenat Conseller d'Educació, Cultura i Esports en el primer Govern del Principat d'Astúries. En 1983 va ser escollit alcalde d'Oviedo, el primer socialista des de la II República. Va ser reelegit en les següents eleccions de 1987. En el període entre 1983 i 1987 va compaginar el càrrec d'alcalde amb el de diputat en la Junta General del Principat d'Astúries.

En 1983 va ser nomenat president del Real Instituto de Estudios Asturianos (RIDEA).

Entre 1997 i 2003 va ser Secretari General de l'Agrupació Municipal Socialista d'Oviedo (AMSO-PSOE) i membre del Comitè Federal del PSOE (2000-2004). Fou elegit diputat a les eleccions al Parlament Europeu de 2004 i 2009. Actualment és membre de la Comissió d'Afers Jurídics i de la Delegació del Parlament Europeu per a les Relacions amb Belarus."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Masip_Hidalgo

Gili Ferrer, Antoni

  • Persona
  • Artà, 1932 - Capdepera, 2010

"Mossèn Antoni Gili Ferrer (Artà, 26 d'abril de 1932-Capdepera, 1 de desembre de 2010) era un clerge i historiador mallorquí.

Estudià al Seminari Conciliar de Palma i es llicencià, el 1972, en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs a Roma. Exercí de prevere un any i mig a Binissalem (1958), sis i mig a S'Arracó (Andratx) (1960), denou a Artà (1966) i cinc a Algaida (1985). A partir de 1989 va ser auxiliar de l'Arxiu Diocesà i des del 1990 fins al 2002, prior de l'Anunciació (La Sang) a Palma.

També se'l coneixia per la seva gran faceta d'historiador o documentalista (tal com ell es considerava) cosa que li va permetre escriure innumerables llibres (uns 24), articles, pròlegs i conferències, així com alguns premis i reconeixements com per exemple diversos premis d'Investigació de diferents edicions del certàmen literari «Vila d'Artà». Se li va fer l'entrega per part de l'Ajuntament d'Artà, del «Talaiot d'Or»", demostrant la gran importància que va tenir Antoni Gili dins el poble artanenc. D'altra banda, des de 1993 també va formar part de l'obreria de Sant Antoni d'Artà com a capellà.

El 2011 rebé a títol pòstum el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gili_Ferrer

Bull, Ole

  • Persona
  • Bergen, Noruega 1810-1880

Virtuós violinista noriec.

COSTA y Llobera, Miguel

  • Persona
  • 10 de març de 1854 - 16 d'octubre de 1922

Infantesa i joventut
Costa i Llobera era el fill d'una família de terratinents mallorquins. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics.

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un any després, va començar els estudis de dret a Barcelona. No va desaprofitar el temps i va participar activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubió i Lluch. El 1875, el poeta es va traslladar a Madrid per continuar els estudis de dret.

Vocació sacerdotal i mestre en Gai Saber
Va viatjar a París, on va descobrir els grans autors francesos i italians. El va fascinar Odi barbare de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, va fer que el rebutgés com a font d'inspiració. Al poeta, se li va despertar la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, va fer el pas i el 1885 es va traslladar a Roma per començar els estudis de teologia.

En aquell moment va publicar Poesies, en què deixava entreveure un romanticisme contingut de to serè i dominat per un perfeccionisme formal. En aquests poemes, ja tocava dos temes que l'acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós. El paisatge mallorquí es podia palpar en "La vall" (1873) i en "El pi de Formentor" (1875). En els versos d'aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu amb les descripcions precises d'aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.[1]

El 1879 escriu la primera versió de la seva cèlebre oda A Horaci, la qual no seria publicada sinó anys més tard en el seu llibre Horacianes.[2]

El 1885 es trasllada a Roma i el 1888 va ser ordenat prevere. Un any després es va doctorar en teologia a la Pontificia Università Gregoriana.[3] El 1890 va tornar a Mallorca, on va escriure el llibre De l'agre de la terra (1897), compost per tres poemes narratius: "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del rei" (1896) i "La maina" (1897). Costa i Llobera va utilitzar en aquestes poesies un llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glossa o del romanç.

El 1899, l'escriptor mallorquí va publicar en castellà Líricas, un recull de poesia sobre els monuments de l'antiga ciutat de Roma. El volum va ser ben acollit per amics i benefactors, principalment per Antoni Rubió i Lluch, i per crítics com Juan Valera o Marcelino Menéndez y Pelayo, convençut aquest últim que l'obra de Costa no desmereixia la dels seus contemporanis en absolut. En la seva correspondència, Menéndez i Pelayo li deia a Costa i Llobera que el seu llibre bastaria per demostrar que "todavía quedan poesía y poetas en España, y que ingenios como el suyo pasarían por grandes líricos en cualquier país y en las mejores épocas literarias".[4]

Un any després, va escriure el gran poema narratiu "La deixa del geni grec", inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle, i que narra les aventures d'uns navegants grecs i sa trobada amb la mítica Nuredduna. El 1902, el poema va obtenir un premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença. El 1903 va publicar Tradicions i fantasies, en què arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un any després, Costa i Llobera va presidir els Jocs Florals de Mallorca.[1]

Les Horacianes i pelegrinatge per l'Orient Mitjà
L'èxit li va arribar el 1906 amb la publicació d'Horacianes, el seu recull de poesies més important. Costa i Llobera s'havia format majorment en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili; i així fou com l'any 1906, el poeta va publicar la seva col·lecció de poemes i odes anomenades Horacianes. Aquestes Horacianes eren, doncs, un conjunt de poemes dedicats al poeta llatí Horaci. Amb un llenguatge molt acurat, el poeta mallorquí va tractar amb rigor les formes poètiques i literàries clàssiques. El llibre consta d'un total de setze poemes o odes, les quals intenten reproduir els metres de la lírica grega i romana.

El poeta anà aleshores a Catalunya, on va rebre diversos homenatges per part de col·lectius catalans. Les Horacianes eren un èxit; ràpidament havien registrat dues edicions. Allí, li feren recitar horacianes a llocs diversos, fou aclamat, i es va veure amb diverses personalitats. Gaudí també li mostrà el Parc Güell.[5]

Aquell mateix any, va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar Poesies, una reedició augmentada de l'obra que ja havia publicat el 1885. Costa i Llobera hi incloïa vuit composicions líriques que provenien del llibre Tradicions i fantasies, però també hi afegia altres peces totalment inèdites, com "La gran alzina de Mossa" o "Cala gentil". El poeta partia de la contemplació del paisatge i acabava amb una reflexió de tipus ascètic.

Bust al santuari de Lluc (Mallorca)
El 1907 l'autor, acompanyat d'altres mallorquins com ara Maria Antònia Salvà, va iniciar un pelegrinatge per l'Orient Mitjà que va finalitzar a Palestina i a Terra Santa. Costa i Llobera va portar un diari del viatge que va plasmar en el llibre Visions de Palestina (1908). Amb vint-i-sis odes en prosa, el poeta expressava les sensacions i les impressions que li havien produït els llocs sagrats de la religió catòlica que va visitar. Aquell any, el mallorquí va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. Un any després, va ser nomenat canonge de la seu de Mallorca.[1]

Darrers anys de producció literària
Després dels fets de la Setmana Tràgica, el poeta va reduir el ritme de producció literària. Va publicar dos exercicis de Via crucis (1907-1908) i els Sermons panegírics (1916). El 1919 va ser nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquella època, va traduir textos de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri. Entre el 1912 i el 1922 va traduir els Himnes de Prudenci i entre el 1907 i el 1911 les novel·les Después de la hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas, de la francesa Reynés Monlaur. Un any abans de morir, va pronunciar la que seria la seva darrera conferència, "Dante Alighieri i la seva obra".

El 16 d'octubre de 1922, va morir a la trona mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús.[1]

Llegat
Miquel Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lloch, en l'afany de catalogar-lo, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme. El cert és que va conrear un tipus de romanticisme que mantenia una serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps va convertir-se en un referent per a les futures generacions d'escriptors de les Illes Balears. Amb un llenguatge molt acurat, sempre va tractar amb rigor les formes literàries clàssiques.[

Font Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Costa_i_Llobera

Resultados 901 a 1000 de 3207