Hizo la carrera de medicina en Barcelona (1902). Amplió estudios en la Sorbona. En el 1903 y 1904 publicó en la Revista balear de ciencias médicas traducciones de artículos de medicina de G. Kasarinov y Frantz Giegel. Se instaló como médico en sa Cabaneta hasta el 1915, año en que pasó a Santa Maria del Camí, donde desde 1918 fue médico titular. De 1920 a 1924 fue vocal del colegio de médicos. En el año 1922 participó en la organización del Primer Congreso nacional de reorganización sanitaria que se celebró en Palma.

Trabajó de manera activa para la mejora de las condiciones sanitarias locales. Su tarea como médico de Santa María cubrió un periodo de 34 años sin interrupción. Trabajó mucho contra las enfermedades infecciosas (tuvo una actuación ejemplar en el contagio de la grip de 1918) y en la prevención sanitaria. Llevó a término una extensa recogida de datos estadísticos de morbidad Treballà molt contra les malalties infeccioses (va tenir una actuació exemplar en el contagi de grip de 1918) i en la prevenció sanitària. Va dur a terme un extens recull de dades estadístiques de morbidilidad y mortalidad de Santa Maria del Camí del 1871 al 1950.

En el 1955 se le concedió la Orden Civil de Sanidad en la categoría de plata. El año 1976 el Ayuntamiento de Santa Maria del Camí le dedicó una calle. https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Verd_i_Sastre

Vicenç Rotger Buïls (Alaior, 1916 - Palma, 2 de juliol del 2014) fou un empresari nascut a Menorca i resident a Mallorca des del 1924. Va ser el fundador i president del Grup Rotger. Una de les tasques bàsiques que realitzà des de les primeries del turisme balear fou l'edició de postals amb vistes, sobretot, de Palma i de Mallorca, així com de la seva terra natal Menorca. Una de les activitats per la qual va ser més conegut fou la distribució de premsa escrita de la Península i estrangera arreu de l'illa. També participà en el món del turisme i treballà en la creació d'hotels, com per exemple el Son Vida. Se'l relaciona amb el món agrícola ja que comprà diverses explotacions tant a Mallorca com a Menorca.
Quant al món cultural fou un reconegut mecenes, fins i tot arribà a crear l'Espai Cultural Rotger a Alaior (escola de música). I també és coneguda la seva activitat en el món musical mallorquí: des del 1984 organitzà una vetlada musical, amb la presència de músics de reconegut prestigi internacional. a la possessió de Son Ripoll, que els seus fills han continuat.
Considerat com un empresari emprenedor, promotor de la cultura, li atorgaren la medalla de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de les Balears el 1991, una placa de reconeixement del Consell de Menorca el 1998 i el premi Ramon Llull el 2004.
(Font: Viquipedia)

Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció d’alumnes del 1909-1915. Va formar part dels Exploradors Mallorquins (1913), Es titula (1923) a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (Madrid). Tot seguit va ser contractat (1923) com a cap de vies i obres per la Diputació Provincial de les Balears. El 1959 va ser nomenat cap d’Obres Públiques de les Balears. Projectà les noves carreteres de Cura, Port de Pollença-Formentor (1925), que va permetre a Adan Diehl construir l'hotel, i sa Calobra (1933), de gran interès turístic. També és seu el projecte del mirador des Colomer. Projectà la urbanització de Santa Ponça, la primera fase de la qual dirigí. Va ser el president del Reial Club Esportiu Alfons XIII (1930-1931), el Foment del Turisme de Mallorca (1965-1969) i el Cercle de Belles Arts (1940-1978). Formà part dels grups fundadors del Cercle de Belles Arts i de l’Orquestra Simfònica de Palma (1946). Va signar la Resposta als catalans (1936).
fot Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Parietti_Coll

Nascut a Artà el 3 de gener de 1959, casat amb Margarida Gelabert Flaquer, "Jaumina", Tenen dues filles i un fill. Llicenciat en Geografia per la Universitat de les Illes Balears. Va ser Batle d'Artà entre 1987 i 1995 per la candidatura dels Independents d'Artà. abans va treballar com a Gerent de la Cooperativa Agrícola Sant Salvador, d'Artà. I posteriorment va exercir com a professors a diverssos instituts d'ensenyament secundari. Des de 1998 és el director del Servei de Biblioteca i Documentació de la Universitat de les Illes Balears

Jaume Bover i Pujol va néixer a Alsàcia (França) el 1945 fou arxiver, bibliotecari, bibliòfil i autor de nombroses obres relacionades amb el món del llibre i d’història de les Balears. Gran aficionat a la confiteria i a la cuina, disciplina de la qual és col·leccionista. La seva col·lecció és composta per llibres de tota casta de temàtiques, des de la filosofia fins a la història.
Fou director de la Biblioteca Espanyola en Tànger, adscrita al Institut Cervantes. Treballà a la Biblioteca March i a l'Institut Català de Bibliografía de Barcelona.

http://ves.cat/eqvb

Sebastià Serra i Busquets va néixer a Palma el 1950 i és historiador i polític. Es llicencià en Història a la Universitat de Navarra (1972) i es doctorà a la Universitat de les Illes Balears (UIB) (1981) amb la tesi La transició de la dictadura a la Segona República a les Illes Balears. Des de 1976 és professor d'Història contemporània i catedràtic (2007) del departament de Ciències Històriques i de les Arts de la UIB. Va ser professor de secundària entre 1977 i 1982. Des de 1986 és coordinador del Grup d'Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani de la UIB. També fou professor d'Història dels mitjans de comunicació a les Balears al Màster de Periodisme i Comunicació (1991-1993) i director i professor del Màster d'Estudis Baleàrics: Ciències humanes i socials (1998-2001), ambdós impartits a la UIB. Des del 2000 és director del Centre d'Estudis i Documentació Contemporània (CEDOC) de la UIB i Sa Nostra, Caixa de Balears. Durant tots aquests i en l'actualitat les seves línies d'investigació són les migracions, els moviments socials i culturals a les Balears al segle XX i la premsa i la ràdio. Ha promogut gran quantitat d'activitats culturals, com el Seminari de Moviments Socials i Ideologies a la Mallorca Contemporània (des del 1985), la Fundació Emili Darder, de la qual és president des de la seva creació el 1987. A més, és un dels autors de l'Atlas de les Illes Balears (1979) i va ser col·laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. És autor, juntament amb Mateu Morro, de l'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1986); amb Joan Font i Roig, de Foch i Fum (1988); "La emigración de las Islas Balears a Iberoamérica" dins Historia general de la emigración española (1992). També ha estat membre de l'equip investigador del Catàleg de publicacions periòdiques de les Illes Balears (1991-2000). El 1993, a En defensa del nostre país, recollí part dels seus articles d'opinió apareguts a la premsa local. Ha publicat, així mateix, un gran nombre d'articles de caràcter històric a publicacions diverses. Va ser coguionista de la sèrie de televisió Les Illes i els nostres emigrants (1993). Va ser l'editor de Turisme, societat i economia a les Illes Balears (1994) i Cultura i compromís polítics a la Mallorca contemporània (1995). Fou membre del consell assessor del col·leccionable Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui 1975-1995 (1996). Coordinà La transició a les Illes Balears (1998) i Els anys vint a les Illes Balears (1999). És coautor de Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (2000), Pere d'Alcàntara Penya. Balears a finals del segle XIX (2000), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (2000), Perspectives de final de segle a Balears (2000), El segle XX a Balears (2000) i Elements de canvi a la Mallorca del segle XX (2011).

Com a polític, el 1976 va ser un dels fundador del PSI (Partit Socialista de les Illes, que posteriorment formà la coalició PSI-PSP i participà activament en les tasques de conversió del PSI en PSM (Partit Socialista de Mallorca ¬1977¬). En aquest partit ocupà els càrrecs de secretari de política interior, secretari polític i secretari de política autonòmica (1983-1991). El 1983 va ser elegit diputat del Parlament balear i fou secretari segon de la mesa del Parlament i el 1987 va ser reelegit com a diputat. El 1991 tornà ser elegit diputat i dimití el 1993. Ha impulsat la legislació en matèria de medi ambient, acció social. Fou president de la Federació d'Esquerra Nacionalista de les Illes Balears-ENIB (1990-91) i del consell polític del PSM-Nacionalista de Mallorca (1992-2001). El 1991 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i reelegit el 1995 i el 1999, en què fou portaveu del Grup Municipal del PSM-NM.

Fou guardonat amb el premi Ciutat de Palma d'Investigació (1992) i el premi Alzina del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa ¬GOB¬ (1984) i va ser membre de la junta directiva de l'Obra Cultural Balear.

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_de_Togores_i_Sanglada

Antropòleg, doctor en Història i professor associat de la Universitat de les Illes Balears, investigador i expert en etnologia, va néixer a Llorito el 1959. https://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Ramis_Puig-Gros

"Escriptor.

Funcionari públic, publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). Col·laborà a La Nostra Terra i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/elvir-sans-i-rossello
Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elvir_Sans_Rossell%C3%B3

Enginyer basc afincat al poble asturià de La Felguera als anys 20. Té dedicat un carrer a aquest poble, pertanyent a l'Ajuntament de Langreo.

Font: https://www.lne.es/cartas-director/2008/01/20/morgal-rafael-belderrain-oteiza-21763732.html

"Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L'any 1906 passa a l'Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s'estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L'any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l'any 1933, l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l'any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L'any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l'autor. D'aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l'any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L'any 1962 és distingit amb la Corona d'Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l'any 1965 l'Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d'hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l'any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d'Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d'altres, de les Silves d'Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l'Escola Mallorquina.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/colomg/portic-guillem-colom

Químic basc, professor de la Universitat d'Oviedo. Més informació: https://digital.csic.es/bitstream/10261/193857/1/Izaguirre%20Porset_Obra_Tasc%c3%b3n.pdf

"Francis de Miomandre es el seudónimo del escritor francés François Félicien Durand, nacido en Tours el 22 de mayo de 1880 y muerto en Saint-Brieuc el 1 de agosto de 1959, ganador del premio Goncourt en 1908 por la novela Écrit sur de l'eau.
n su juventud, fundó una sociedad secreta llamada Peacocks. Escribió su primer libro con 20 años, y ganó el premio Goncourt con 28 años por Écrit sur de l'eau... (Escrito en el agua), en 1908. Fue amigo del París literario (Gide, Suarès, Larbaud, Breton, Supervielle, Desnos, Milosz, Soupault, Claudel y muchos otros).
Durante un tiempo vivió en un pequeño apartamento de la calle La Bruyère, en París, que hacía servir de salón y de estudio. Formó parte de los clubs más reputados, el Jockey, el Épatant, el Régence, el Fouquet’s y el Flore. De pequeña estatura, llevaba monóculo y fumaba largos cigarrillos.
Escritor muy prolífico, es conocido también por sus traducciones del español al francés, entre otros, de Miguel Ángel Asturias, Miguel de Unamuno, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, Teresa de la Parra,1​ Lydia Cabrera y Emilio Lascano Tegui.
En 2013 Remi Rousselot publicó la biografía Francis de Miomandre, un Goncourt oublié, en la editorial Editions de la Différence.
Hay una traducción al español de Escrito en el agua, por Germán Gómez de la Mata, en Los premios Goncourt de Novela I, de Plaza y Janés, Barcelona, 1964, junto a otros ganadores del premio."

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Francis_de_Miomandre

"Poeta, crític, traductor i llatinista.

De família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l'Institut de Palma. El 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). L'obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l'autor. L'ombra que s'allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L'obra poètica de l'autor es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Té una gran importància la seva tasca com a traductor al català dels clàssics llatins i, així, tradueix l'obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d'Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l'any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d'Agustí d'Hipona, el Premi Crítica Serra d'Or de traducció en prosa del 1990. El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970)."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/dolcm/portic

"Polític i home de finances.

Col·laborà a la premsa mallorquina (“La Almudaina”, “El Correo de Mallorca”) i barcelonina (“La Veu de Catalunya”, “Hispània”, “Economia i Finances”). Participà en la tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant d’Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19), en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 febrer del 1936). Publicà alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i la Comissió Abat Oliba . Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/felix-escalas-i-chameni

"Home polifacètic, té una llarga i exhaustiva trajectòria com a polític i com a investigador. Ha estat col·laborador de diverses publicacions i mitjans de comunicació com Lluc, Randa, Campanet, Estudis Baleàrics, Diario de Mallorca, Ultima Hora i Mallorca Socialista, on ha publicat articles sobre arts plàstiques, literatura, història i política, entre d’altres. Amb els anys, tanmateix, s’ha centrat en l’àmbit his­tòric, i més concretament en la història de la Guerra Civil al seu poble natal, Campanet. Així mateix, ha estat col·laborador i membre del Consell de Direcció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fruit de tots aquests anys de feina, ha publicat «Cultura i política a Mallorca» (Randa, 1976-78), «Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga» (Randa, 1983) i Escrits sobre Llorenç Villalonga (1994 i 1997), entre d’altres. És autor també de diversos estudis sobre la història i la cultura popular de Campanet, publicats parcialment a Gent de Campanet (1986 i 1997), Campanet. La Guerra Civil (1936-1939) (1987), Gent de Campanet. Veus d’un món perdut (2003) i Emigració dels campaneters a Europa (1871-1975) (2010). El 2010 publicà el primer volum de La Guerra Civil a Campanet. De la “Gloriosa” al “Glorioso”, que ara s’inclou en aquest llibre, juntament amb el segon volum que l’havia de seguir.

L’any 2012 Pere Antoni Pons l’entrevistà amb profunditat al llibre Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels, un volum que recull la trajectòria personal i professional de Damià Ferrà-Ponç."

Font: https://www.lleonardmuntanereditor.cat/autor/damia-ferra-pons/
Més informació: https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=1048

"Pintor.

De família terratinent acomodada, estudià a l’Escola de Belles Arts de Palma i a la de San Fernando de Madrid. S'inicià dins els corrents epigònics del Modernisme amb paisatges d’un cromatisme decoratiu i efectista, però evolucionà, fins al punt que esdevingué la figura màxima el Noucentisme pictòric a Mallorca. Exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires. Les seves visions de la terra, de la ciutat i del món mariner són una admirable síntesi plàstica dels ideals del classicisme burgès de l’escola mallorquina."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-antoni-fuster-i-valiente
Més informació: http://fuster-valiente.es/biografia

"Catedrático, físico-químico y escritor.

Hijo del prestigioso catedrático y sociólogo Adolfo Álvarez Buylla y González Alegre y de María del Carmen Lozana y de la Concha, y hermano de Plácido Álvarez Buylla y Lozana, fue bautizado en la iglesia de San Isidro de Oviedo el 2 de marzo de 1879. Tras cursar estudios en Oviedo y Zaragoza, obtuvo la licenciatura de Ciencias Físicas y Químicas por la Universidad de Madrid en 1901, logrando seguidamente una beca del Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles en Bolonia (Italia) para el doctorado en Ciencias Químicas. Fue admitido como colegial el 3 de noviembre de 1902 y consta su estancia en el Colegio hasta el 31 de octubre de 1906. Sus cinco años en Italia contribuyeron a su formación intelectual y a su interés por la música, las artes plásticas y la literatura. A su regreso se incorporó a la Universidad de Oviedo como profesor auxiliar de Química General, posteriormente auxiliar de Ciencias y finalmente, por oposición, ganó la cátedra de Química Orgánica en 1917. Fue promotor del Instituto del Carbón en esta Universidad, donde realizó una magnífica labor de director.

En su faceta literaria, tanto en prosa como en verso, llegó a convertirse en uno de los escritores asturianos más premiados. Cofundador, con Ramón Pérez de Ayala y Román Álvarez, del periódico satírico Leño en 1901, destacó, además, por sus colaboraciones sobre temas musicales, artísticos y literarios en periódicos de Asturias, México, La Habana y Buenos Aires, así como en revistas nacionales, La Esfera y Nuevo Mundo, firmadas con el seudónimo de Silvio Itálico."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/117202/benito-alvarez-buylla-y-lozana

Escriptor de família aristòcrata, d'origen irlandès-alemany. Impulsà la figura del filòsof Nietzsche i es relacionà amb els escriptors i artistes més importants de l'època. El 1935 es refugià a Mallorca fugint de l'Alemanya nazi, i allà hi preparà els seus diaris, que no foren trobats fins l'any 1985 en una sucursal bancària.

Fonts: https://en.wikipedia.org/wiki/Harry_Graf_Kessler
Moreno Claros, Luís Fernando, "El hombre que conoció a todo el mundo", El País, 09-04-2016. https://elpais.com/cultura/2016/04/01/babelia/1459510351_691045.html
Múñoz Molina, Antonio, "El testigo", El País, 24-05-2014. https://elpais.com/cultura/2014/05/21/babelia/1400686319_450455.html

"Escriptor.

Religiós caputxí, llicenciat en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma (1969). La seva forta personalitat, dins la línia de Teilhard de Chardin, és discutida a causa del seu pensament religiós, sempre en recerca, i amb hipòtesis agosarades, tenyides sovint d’un llenguatge poètic. Ha publicat els assaigs L’Església i l’estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans tanmateix (1973), Com entendre la Bíblia (1979), Jesús de Natzaret (1980) i Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Viure (1996) i La tolerància i els seus fonaments (1997). . Ha escrit, també, La noia de Cadaqués i altres històries (1970), recull de narracions. L’any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-llimona-i-barret

"Folklorista.

Es dedicà a l’estudi dels balls mallorquins i a la recol·lecció d’indumentària tradicional, de ceràmica i d’objectes casolans, que reuní en una casa museu a Gènova (Mallorca) i que actualment es conserven al museu de Lluc. Entre altres treballs escriví El traje en Mallorca (1955) i El baile popular en Mallorca (1956). Fou també eficaç impulsor i president del Foment del Turisme de Mallorca, i col·laborà en diverses guies turístiques i en altres activitats de promoció en aquest camp."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/antoni-mulet-i-gomila

"Médico, internista.

Hijo de médico y farmacéutico. Inició sus estudios primarios en Ilo-Ilo, pasando luego a Pau (Francia), y obtuvo el bachillerato en Barcelona. Licenciado en Barcelona, se doctoró con la tesis Divertículos del duodeno (1930). Amplió estudios en Francia, Gran Bretaña y Suiza. Profesor ayudante (1922), y profesor auxiliar en la Universidad Autónoma de Barcelona (1934-1936), fue director durante veinticinco años del Servicio de Gastroenterología del Hospital de la Cruz Roja, así como durante ocho años del Servicio de Medicina Interna de la Maternidad provincial. En 1953 sucedió a su maestro Francisco Esquerdo Redoreda como director del Servicio de Medicina Interna del Hospital de la Santa Cruz y de San Pablo. Académico numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña, donde ingresó en 1944 con el discurso Conceptos actuales sobre la dietética de los nefrópatas. En la misma entidad pronunció el discurso inaugural de curso La alimentación del anciano (1960). En 1967 presidió la Sociedad Española de Patología Digestiva. Fue también un gran virtuoso del violoncelo, y fue vicepresidente de la Asociación de Cultura Musical de Barcelona. Autor de más de un centenar de artículos sobre la especialidad digestiva, organizó y dirigió una veintena de cursos y asistió a numerosos congresos nacionales e internacionales."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/42477/alfredo-rocha-carlotta

"Cursà la carrera de filosofia i lletres a València entre els anys 1954 i 1959. Aviat s’especialitzà en geografia i restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia. Més tard, l’any 1967, esdevingué catedràtic de la universitat de Múrcia, i el 1969 de la de València. La seva obra és variada en camps, però sobretot ha tractat els temes mallorquins i valencians, en la seva especialitat, que és la geografia física. Destaquen: Mallorca, el sur y el sureste (1964), El litoral valencià (1969, tesi doctoral), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), Geografía general de España (1978), Cincuanta-cinc ciutats valencianes (1984), Geografía humana del País Valenciano (1990), Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles xv-xvii (1995), L’Albufera de València (1995), Geografia del País Valencià(1995), La cartografia catalana (2000), Diccionari de geografia física (2003), Les illes, redescobertes (2006), etc. Els seus articles han estat una aportació important a la toponímia (Toponímia, geografia i cartografia, 2004). Ha estat un dels principals impulsors dels estudis de toponímia al País Valencià, per la qual cosa se li ha dedicat una miscel·lània sobre estudis de toponímia valenciana."

Font: https://www.onomastica.cat/onomastica/estudiosos-onomastica/vicenc-rossello-verger/

"Va ser un estudiós i acadèmic de la historiador del dret espanyol. Formà part del consell de direcció del diari El Norte de Castilla. Es va formar inicialment com a historiador al costat dels mestres alemanys dels primers decennis del segle xx. Va ser triat el 7 de desembre de 1984 membre de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 26 d'abril de 1987.

l pare de José era propietari d'una fàbrica de farines situada en la ribera del Duero. En Madrid estudia dret i conviu a l'espai cultural de la Residència d'Estudiants. Lloc en el qual coneix Federico García Lorca. Millorant els seus coneixements d'alemany es trasllada a Munich on realitza estudis d'Economia i Dret històric. El 1926 realitza el doctorat a la Universitat de Friburg de Brisgòvia. en arribar a Espanya s'incorpora al Centre d'Estudis Històrics que presideix Menéndez Pidal.

Separat de la càtedra per ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l'Estat el 24 de setembre de 1937. Reintegrat al servei "mitjançant depuració" per Ordre Ministerial el 20 de gener de 1944. Anys després obté per oposició la Càtedra d'història del dret en la Universitat de La Laguna i el 1931 es trasllada a la Universitat de Sevilla. Els afanys per investigar la Teoria Econòmica el porten a viure a la Universitat de Colúmbia, abandonant els corrents historicistes alemanys. Retorna a Espanya i treballa a la Universitat de Valladolid. Ingressa el 1984 a la Reial Acadèmia de la Història amb discurs titulat "Una Crisis en la Ciencia Histórica". Durant 14 anys fou degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Valladolid. El 1984 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Rubio_Sacrist%C3%A1n

"Escritor, filólogo, y profesor, como poeta forma parte de la Generación del 27.

Matriculado en Derecho, no concluye estos estudios, y dos años después inicia la carrera de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid, doctorándose en 1917 con una tesis sobre ilustraciones del «Quijote».

Con 20 años, interesado en la poesía, busca una libertad formal en el ritmo y rima que le haría destacar entre sus contemporáneos, publicando en la revista «Prometeo» sus primeros versos. En 1913, recién licenciado, es nombrado secretario de la Sección de Literatura del Ateneo de Madrid, y trabaja como lector de español en la Sorbona de París, hasta 1917, que vuelve a España tras ganar la cátedra de Literatura española en la Universidad de Sevilla. Estos años en París, recién casado con Margarita Bonmatí, le permitieron traducir los primeros volúmenes de «En busca del tiempo perdido» de Marcel Proust.

Vive en Sevilla hasta 1929, donde conoció a otro gran poeta de la Generación del 27, Luis Cernuda, y durante el curso académico 1922-1923, realizará un lectorado de español en Cambridge.

Publica su primer libro de poemas «Presagios» en 1924, y ya trasladado en Madrid, a finales de los años 20, trabaja en el Centro de Estudios Históricos junto a Ramón Menéndez Pidal. Desde 1933 fue director de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo en Santander.

Durante la guerra civil española, es invitado por el Wellesley College (Boston), donde dio clases hasta 1939, para luego pasar a la John Hopkins University de Baltimore. Consiguió reunir a su familia que vivía en el exilio entre Argel y Francia y ya instalados en EE.UU., sigue con sus clases en Baltimore, excepto un periodo de 3 años, 1943 a 1946, dando clases en la Universidad de Río Piedras, de Puerto Rico, lugar donde está enterrado tras morir en Baltimore en 1951. Jaime Salinas Bonmatí, narra estas vivencias en su autobiografía «Travesías» que es un fiel reflejo de la vida del poeta en el exilio americano.

La obra de Pedro Salinas destaca, en general, por ser un intento de defender ls valores ideológicos más altos y desinteresados de la cultura europea anterior a la Segunda Guerra Mundial. Su honda humanidad nos lo presenta preocupado por descubrir en el lado oscuro de las cosas, aquello que las explica y nos ayuda, de paso, a encontrar nuestro propio camino.

Su obra poética está dividida tres etapas: inicial o de poesía pura, de plenitud o amorosa y del exilio:

Primera etapa: «Presagios» (1924), «Seguro azar» (1928) y «Fábula y signo» (1931) con influencias del nicaragüense Rubén Darío, los españoles Miguel Unamuno y Juan Ramón Jiménez entre otros y los movimientos vanguardistas de la época.

Segunda etapa: «La voz a ti debida» (1933), «Razón de amor» (1936), y «Largo lamento» (1939)

Tercera etapa: «El contemplado (1946)», «Todo más claro y otros poemas» (1949), y «Confianza», título póstumo y sugerido por su amigo Jorge Guillén de sus poemas recogidos durante 1942-1944 y 1955.

En prosa destacan los cuentos recogidos en «Víspera del gozo» (1926), la novela «La bomba increíble» (1950) y ensayos como «Literatura española. Siglo XX» (1941), «Jorge Manrique o tradición y originalidad» (1947) y «La poesía de Rubén Darío» (1948).

Su obra dramática está influenciada por el teatro de vanguardia en títulos como: «La estratoesfera», «La fuente del arcángel», y «Los santos». También destacan las obras breves: «La isla del tesoro», «El chantajista», «El parecido» y «La bella durmiente», «Sobre seguro» y «Caín o una gloria científica», y obras más extensas: «Judit y el tirano», y «El director».

Pedro Salinas también destaca como editor literario y por editar una versificación moderna del Poema del Cid. Su obra ha sido traducida a italiano, inglés, alemán, coreano, croata y francés. La Residencia de Estudiantes guarda una copia microfilmada del archivo de Pedro Salinas, aunque la mayoría de archivo personal se encuentra en la Houghton Library en Harvard, la Universidad de Johns Hopkins en Baltimore y la Sala Zenobia de la Universidad de Puerto Rico."

Font: https://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/creadores/salinas_pedro.htm

"Joan Maria Thomàs i Sabater va ser compositor i organista mallorquí. Va estudiar a Barcelona amb Domènec Mas i Serracant i Eusebi Daniel, a París amb Jean Huré, el gran musicògraf i organista de Sant Agustí de la capital francesa. El 1914, als dinou anys, fou nomenat organista suplent de la catedral de Palma. Acabats els estudis musicals, que simultaniejà amb els de la carrera eclesiàstica, començà la publicació d'obres per a orgue a Música Sacro-Hispana, essent presentat amb tons elogiosos pel mestre Eduard Torres. Després es dedicà a treballs de crítica i musicologia, col·laborant en diverses revistes d'Anglaterra, Alemanya, França i els Estats Units.

El 1926 fou nomenat representant del Musical Digest. El mateix any va crear l'Associació Bach per la música antiga i contemporània, amb la finalitat de divulgar tota mena de música, especialment la contemporània. També va ser l'impulsor d'uns festivals dedicats a Chopin que, entre el 1930 i el 1936, van portar a Mallorca algunes de les personalitats musicals més rellevants del moment. L'any 1931 va fundar la Capella Clàssica, amb què va donar concerts per tota la península Ibèrica i per a la qual Falla, amic seu, va escriure la Balada de Mallorca.

Com a organista, Joan Maria Thomàs donà nombrosos concerts a partir del 1926, en què inaugurà el gran orgue reformat de la catedral de Ciutat de Palma, donant de bon principi concerts en l'illa de les grans obres orgàniques de Johann Sebastian Bach, César Franck, Mendelssohn, etc. També va actuar a Barcelona, París, Donòstia i València. Com a musicògraf i conferenciant es donà a conèixer a Barcelona, on el 1929 prengué part, en unió de la pianista Blanca Selva, en el memorable cicle commemoratiu del centenari del Romanticisme.

Posteriorment presentà al Congrés Internacional de Musicologia, celebrat el 1936 a Barcelona, una comunicació amb aportacions inèdites a la història de l'organologia espanyola en el segle xviii. El 1934 fou nomenat professor d'estètica i història de la música del Conservatori i membre de l'Acadèmia provincial de Belles Arts de Ciutat de Palma. Tres anys abans Joan Maria Thomàs havia fundat l'obra a la qual va dedicar la major part de les seves múltiples activitats: la Capella Clàssica de Mallorca, entitat coral que, sota la seva direcció, assolí un gran prestigi artístic des del seu primer concert celebrat en el segon Festival Internacional de Valldemossa alternant amb el pianista Arthur Rubinstein. Més tard, i en un altre festival fou acompanyada la Capella per un altre gran pianista, Alfred Cortot.

Entre els mestres que accidentalment varen anar alternant amb Joan Maria Thomàs en la direcció del seu cor figuren Enrique Fernández Arbós i Manuel de Falla, qui, després d'haver dirigit la Capella en una magnífica versió seva de l'Ave Maria de Victoria, acceptà el títol de director honorari d'aquesta formació, a la qual dedicà la seva Balada de Mallorca, versió coral inèdita d'un fragment de Chopin elaborat pel compositor espanyol.

De manera intersticial en la seva dedicació a tasques de director, professor i musicògraf, va exercir la composició. La seva producció comprèn més d'un centenar d'obres, la majoria obres corals, però també obres per a piano, orgue, guitarra i per a cant i piano."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Maria_Thom%C3%A0s_i_Sabater

"Jaume Cirera Prim (Vic, 1907 - Palma, 1989) va ser un químic, genealogista i bibliòfil d'origen català instal·lat a Mallorca.

Titulat a l'Escola Tècnica de Terrassa (1930) i diplomat en genealogia i heràldica pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (1968), residí a Mallorca des del 1931, quan la seva família passà a tenir, per ascendència paterna, la representació de les cases i llinatges dels Mas del Pla del Rei, Roig de Lluís, Serra-Poquet i Serra-Goiet. El juny de 1936 signà la Resposta als Catalans. Va ser membre de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i tresorer de l'Estudi General Lul·lià. Va ser membre fundador de la Unió de la Noblesa de l'Antic Regne de Mallorca (1955) i de l'Acadèmia Mallorquina d'estudis Genealògics, entitat que presidí (1986-89). Formà un arxiu i biblioteca molt complet en l'àmbit genealògic. Col·laborà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Ajudà a l'organització de la Biblioteca Bartomeu March

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cirera_Prim

"Historiadora i activista política.

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pòstumament fou editat el volum La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (2018), recull d’articles sobre la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta, que el 2019 rebé el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. També pòstumament, rebé el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/eva-serra-i-puig

"Medievalista i sacerdot.

Féu estudis al seminari de Mallorca i a la Universitat de Friburg de Brisgòvia (Alemanya), on s’interessà pel lul·lisme (fou col·laborador del Raimundus Lullus Institut) i es doctorà en teologia (1975) amb una tesi sobre la teoria lul·liana dels correlatius (1979). Ha editat l'Ars Notatoria i l'Astronomia de Ramon Llull. Secretari d'Estudios Lulianos i de l’Institut d’Estudis Baleàrics, és professor del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-gaya-i-estelrich

"Joan Sbert Massanet fou un professor d'història i arxiver mallorquí.

Fill de Marià Sbert Canals, contralmirall de l'armada, i d'Amàlia Massanet Verd, filla de Joan Massanet Ochando, senador i diputat conservador i germana d'Antoni Maria Massanet Verd, bisbe de Sogorb des de 1907. Germà d'Antoni Maria Sbert. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear. Es llicencià en història per la Universitat de Saragossa (1933). El juny de 1936 va signar la Resposta als Catalans. Professor ajudant a l'Institut d'Inca. Va ser depurat i traslladat. El BOE del 16 de setembre de 1937 du la relació de suspesos d'ocupació i sou, entre els quals hi ha el professor Sbert, per tres mesos, entre altres coses per haver signat la resposta als catalans. Va ser nomenat arxiver de l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca el 14 d'abril de 1944. Organitzador amb Francesc de B. Moll de cursos de llengua catalana a la clandestinitat. Els cursos se celebraren al seu domicili, a l'entorn de 1948 i anys següents. Tot i que les autoritats franquistes havien requisat la gramàtica de Moll, no les havien aconseguit eliminar totes, i així el filòleg en podia proporcionar als estudiants clandestins. El 1963 Sbert va prendre part en el I Congrés d'Arxivers celebrat a Sevilla, a conseqüència del qual presentà una memòria a l'Ajuntament sobre organització dels serveis arxivístics i les seves possibles millores. El mateix any va ser elegit vocal de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1970 va passar a ocupar el càrrec de bibliotecari per defunció de Joan Muntaner."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sbert_Massanet

Guillem Simó i Roca va ser un escriptor, investigador, pintor i compositor mallorquí. Es va llicenciar en Filològica Romànica, especialitzant-se en llengua catalana, per la Universitat de Barcelona el 1973 i professionalment es dedicà a la docència en l'educació secundària.

Com a investigador va tocar diverses branques, com el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931, la prosa escrita en català a Mallorca als segles XVI, XVII i XVIII o la lingüística. Ple que fa a la producció literària, després de la seva mort fores pulicats els dietaris titulats "En aquesta part del món", que causaren un gran impacte en el món literari, i el poemari "19 poemes amb música (1973-2000)", però una bona part en resta inèdita.

Obres publicades

Estudis d'història:

• Notes per a una història del projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931. «Randa», núm. 3, 1976
• El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República. Eivissa: Can Sifre, 1991

Estudis d'història literària:

• Les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda. «Randa», núm. 7, 1978
• Pronòstics mallorquins del XVIII. «Randa», núm. 8 i 9, 1979
• Prosa costumista balear. Palma: Conselleria d'Educació i Cultura Illes Balears/Institut d'Estudis Baleàrics, 1982
• Els inicis literaris de Pere A. Penya. «Randa»,núm. 36, 1995.[3]

Estudis de lingüística:

• Ús de l'article definit a la llengua literària de Mallorca

Poesia:

• 19 poemes amb música (1973-2000). Palma: El Tall, 2004

Textos autobiogràfics:

• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003). Pollença: El Gall, 2005.
• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2004). Barcelona: Acontravent, 2016.- (Obra Completa - Volum I). Versió ampliada i definitiva a cura de Carme Vidal i D. Sam Abrams..

Textos inèdits:

• Tardor al Nord d'Àfrica (recull de poemes).
• L'ànima de la vitrina (relats breus).

Fill del pintor Gaspar Riera Moragues i marmessor de la seva obra i el seu arxiu. Organitzador del Centenari de Gaspar Riera i autor de la web sobre l'artista https://campsite.bio/gasparriera

Aina Villalonga i Zaydín (Palma, 1883 - Palma, 1961) va ser una autora teatral mallorquina. Era filla del tinent coronel d'Infanteria Joan Villalonga i de Josefina Zaydín.

Inicià la seva activitat artística de forma molt precoç escrivint literatura des dels dotze anys i debutant com a cantant als setze (l'activitat com a cantant fou molt passatgera). Segurament, l'inici de l'interès pel món literari tingué relació amb dos parents seus dedicats, també, a les lletres (la poetessa Margalida Caimari, germana de la seva àvia, i un oncle matern). Fou deixebla dels més reconeguts escriptors de l'època. Assistí a les reunions literàries que organitzava Pons i Gallarza (en les quals s'asseia devora Josep M. Quadrado) i tingué, després, a Tomàs Fortesa com a mestre. Fou al seu costat que es consagrà com a autora teatral. Traduí textos des de l'italià i escriví en català i en castellà i, tot i que és recordada, principalment, per la seva dedicació al teatre, també escriví novel·les i poesia i feu col·laboracions a El Correo de Mallorca i La Almudaina amb articles sobre la iconografia dels santcrists de Mallorca. L'inici de la seva producció teatral foren les obres dramàtiques que estrenà la companyia Catina-Estelrich, companyia que destacà per ser l'exponent més clar d'un moviment d'acció catòlica que comptava amb alguns teatres i autors ideològicament romàntics conservadors, la majoria dels quals eren partidaris del carlisme. L'any 1932 s'ocupà del secretariat de l'Agrupació de Dames Tradicionalistes Las Margaritas, organització femenina dels carlins.

Durant la seva intensa activitat com a autora teatral escriví una cinquantena d'obres, de les quals una vintena foren estrenades. El seu llegat literari mostra un silenci provocat per la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. Els anys cinquanta marcaren la fi del seu auge i caigué en l'oblit teatral.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Aina_Villalonga_Zaydin

https://masdearte.com/la-diputacion-de-huesca-recupera-el-legado-fotografico-cortes-skogler/