Fundada l'any 1842, inicialment rebé el nom de Seminario de Maestros. Cal entendre la seva creació en el marc històric de la política educativa liberal, hereva de la Il·lustració del segle XVIII, que pretenia establir un sistema educatiu modernitzador, centralista i uniformitzador culturalment i lingüísticament, a més del fet de que hauria de cobrir la necessitat de dotar de professionals de l'ensenyament a molts pobles de l'illa que no en disposaven. Tot i ser una Escola Normal masculina, també s'hi celebraren exàmens lliures per dones que aspiraven al títol de mestra.

Catedrático de Medicina y Profesor Emérito de la Universidad de Barcelona. Es un referente internacional en el mundo del trasplante de médula ósea y de la lucha contra la leucemia linfática crónica. Con quince años huyó de su país, ocupado por las tropas soviéticas al final de la Segunda Guerra Mundial, y en abril de 1948 se estableció en Barcelona.

Ciril Rozman lideró en 1976 el primer trasplante alogénico de medula ósea en España.

Desde 1990 es miembro numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña y entre el 2001 y 2003 fue Presidente del Consell Assessor de Sanitat, del Departamento de Sanidad y Seguridad Social de Cataluña. https://es.wikipedia.org/wiki/Ciril_Rozman_Borstnar

http://www.ramz.es/WebRAMZ/PdfServlet?mod=biografias&archivo=Biografia%20%20Excmo.%20Sr.%20D.%20Fernando%20Solsona%20Motrel%20marzo%202015.pdf

De família de camperols, inicia el batxiller a Lleida gràcies a que el seu oncle Felipe Soriano, empleat d'Hisenda, hi és destinat. Després, l’acaba a Barcelona quan l'oncle és traslladat novament a la Ciutat Comtal. El 1920, inicia la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicència el 1927. Posteriorment, es doctora amb la tesi Tuberculosis hepatoesplénica, tema que molt possiblement escull influït per haver patit una tuberculosi.

El 1931, és nomenat professor auxiliar de Patologia Mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona. El curs 1934-35, becat per la Junta de Ampliación de Estudios, se’n va a la Neue Allgemeine Krankenhaus de Viena, amb el professor Hans Eppinger. De tornada, és professor encarregat de la càtedra de Fisiopatologia i Medicina Experimental i adjunt d’Agustí Pedro i Pons a la Universitat de Barcelona. El 10 de juliol de 1937, en plena guerra civil, es casa amb M Dolores Marín. Tindran vuit fills: Felipe, Eladio, María, Enriqueta, Manuel, María Dolores, Paloma i Montserrat.

El 1940, obté per oposició la plaça de catedràtic numerari de Patologia Mèdica de la Universitat de Santiago de Compostela i, tres anys més tard, la de Patologia Medica de la Universitat de Barcelona, succeint al professor Ferrer Solervicens, a qui considera el seu mentor. Entre 1944 i 1954, és degà de la Facultat. Unifica i reorganitza la Biblioteca de Medicina.

Amb el treball Los síndromes hepato-esplénicos tuberculosos, base de la seva tesi, obté el Premi Salvà de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on, el 10 de maig de 1953, ingressa com acadèmic numerari amb el discurs La patología renal y la hipertensión en el campo de la medicina actual. Col·labora activament amb la Hermandad de San Cosme y Damián de Barcelona. És president de l’Associació Mèdica Mediterrània i de la Sociedad Española de Medicina Interna (1970-72) i vicepresident de la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica (1956-59 i 1959-66). El 1953, el govern francès li concedeix l’Ordre de Comentateur de la Santé Publique. Un any després, el govern italià el distingeix amb l’Stella de la Solidarieta Italiana i, l’any 1.961, rep la Gran Cruz de Isabel la Católica al mèrit sanitari d'Espanya.

Máximo Soriano publica els primers casos, a nivell mundial, de meningitis tuberculosa tractats amb isoniacida i PAS. El 1947, estudia l’anèmia nefrògena. També, és autor dels treballs d’investigació dirigits a l’acció biològica de l'acroleïna.

El doctor Soriano destaca com un gran clínic i com a mestre. El seu lema per ensenyar és “només vèiem allò que hem après a veure”. Per això, dóna les classes amb la presència voluntària de malalts i mostra com s’han d’interrogar i explorar els pacients. En paraules seves: “el diagnòstic és una síntesi plena de sentit” i, fidel a aquesta concepció, desperta en els seus alumnes l’interès pel coneixement de la Fisiologia i els guia en la consecució d’un raonament lògic. Mitjançant l’estudi de la síndrome local, febril i tòxica, dedueix el diagnòstic. Completa la seva dedicació a l'ensenyament de la Medicina amb la publicació de Lecciones de Patología Médica, de gran utilitat per a tots els seus alumnes.

El professor Máximo Soriano descobreix la “Periostitis deformans”, també coneguda com 'malatia d'en Soriano', que es caracteritza per la formació d'excrescències òssies induïdes per l'acumulació de Fluor. Aquesta enfermetat era freqüent entre els alcohòlics. En la recerca d'una explicació, demostra la presència d'altes concentracions de Fluor en alguns vins de baixa qualitat perquè l'utilitzaven com a conservant.

Es jubila l'any 1973 i mor a causa d’un infart de miocardi el 1978. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=FFK

"Fou un metge mallorquí. Fill de Josep Sureda Lliteres (apotecari) i Rosa Blanes Mestre, i germà gran de Francesc Sureda i Blanes (teòleg i lul·lista), Rosa, Maria i Josep Sureda i Blanes (químic i escriptor). És el pare del metge, pintor i escriptor Josep-Francesc Sureda i Blanes, i cosí germà del pintor Pedro Blanes Viale.

Va ser un conegut metge de família, de gran preparació científica i recta personalitat. Cursà la carrera de Medicina a Barcelona, ocupà diversos càrrecs de les juntes del Col·legi de Metges de Balears i fundà, el 1914, l'Institut Antirràbic de Palma. Dia 12 de juny de 1915 va participar, com a pèrit mèdic, en el reconeixement de les restes de Ramon Llull, al convent de Sant Francesc de Palma, juntament amb el metge Bartomeu Vanrell, i davant el notari pontifici de la Diòcesi de Mallorca Salvador Galmés Sanxo.

Va ser Vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Palma. L'any 1932 va participar, juntament amb altres facultatius, com Gaspar Reynés Font (1884-1964), en la creació de l'Associació dels Sants Metges Cosme i Damià, germandat de caràcter mèdic i farmacèutic, de la que fou membre de la Junta de Govern.

Membre fundador i primer President del Museu Regional d'Artà, càrrec que ostentà durant 14 anys. Va intervenir en la instal·lació del Museu del Castell de Bellver i participà en nombroses excavacions arqueològiques.

El juny de l'any 1936 signà, juntament amb diferents intel·lectuals mallorquins, la Resposta al Missatge dels Catalans, una triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura amb Catalunya, un document moderat i de caràcter cultural que s'aprovà en una sessió extraordinària de la Societat Arqueològica Lul·liana (de la qual fou membre destacat) i que es publicà a la premsa de Mallorca el 10 de juny. Dels cent cinquanta-tres signants gairebé vint-i-cinc n'eren metges i odontòlegs; a més n'hi havia advocats, veterinaris i apotecaris.

Va escriure diversos treballs sobre medicina, va freqüentar els ambients artístics i culturals de la seva època, i va ser un gran aficionat a la pintura.

Té un carrer dedicat a Establiments (Palma)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Sureda_i_Blanes

Fou un metge i pintor mallorquí. Fill del metge Miquel Sureda i Blanes i de Juana Blanes Viale, i nebot de Pedro Blanes Viale, de Francesc Sureda i Blanes, i de Josep Sureda i Blanes.
Llicenciat en Medicina i Cirúrgia per la Universitat de Barcelona i Doctor en Medicina per la Universidad Central de Madrid. Va ser Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Balears, professor de l'Escola Lul·lística Maioricense, President de l'Acadèmia Científica-Deontològica de Sant Cosme i Sant Damià, Fundador i primer Director del Sanatori Escola Mater Misericordie, Director del Museu Arqueològic Regional d'Artà, membre del patronat del Museu de Mallorca, i membre numerari de la Societat Catalana de Biologia.

Va ser un home polifacètic, destacat metge, però també humanista, arqueòleg i artista, que heretà la passió per la pintura del seu oncle, el pintor Pedro Blanes Viale. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pep-Francesc_Sureda_i_Blanes

http://www.ramib.org/index.php?option=com_k2&view=item&id=9:m-i-sr-jose-tomas-monserrat-cat&Itemid=287&lang=ca

Neix al si d'una família benestant de Barcelona -terratinents, empresaris, advocats i notaris- sense cap relació amb la Medicina a la què Joan Maria Vilaclara Mir es dedica per estricta vocació en contra del criteri familiar que el duia a ser l’hereu de la casa. Acabat el batxiller a les Escoles Pies de Sarrià l’any 1924, ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1932 amb la qualificació d’excel·lent. Mentre estudia, és alumne intern al Servei de Medicina Interna del professor. Francesc Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. El 1933, aprova les oposicions a metge militar de la primera promoció del cos de la República Espanyola alhora que supera les oposicions a metge de la marina mercant, ambdues amb el número 1. El 1934, completa la seva especialitat en Medicina Militar a l'Acadèmia de Madrid. Seguidament, el destinen com a tinent al Marroc on s’hi passa gairebé dos anys fent de metge a diferents destins de la Legió i Regulars com Melilla, Tetuan i El Rif.

El 18 de juliol de 1936, Vilaclara és de permís a Barcelona i es posa a disposició del seu superior a la plaça, un comandant d’Intendència que -juntament amb altres tres tinents, un coronel de mutil.lats i el coronel Escobar de la Guàrdia Civil- són els únics militars de carrera a Barcelona que no s'uneixen a la sublevació contra la República liderada pel General Goded. Mantenen la Capitania General de la plaça comandada pel General Llano de la Encomienda que tampoc s’alça contra la República. Passa tota la Guerra al bàndol republicà a diverses destinacions militars i civils fins al maig de 1939. Instaurada la Dictadura, Vilaclara és sotmès a un Consell de Guerra acusat de donar suport a la Insurrecció. Resulta absolt d’aquest càrrec però el condemnen a passar vuit mesos en un batalló de treballadors pels serveis prestats als republicans però no li comporta l’exclusió de la carrera militar. Joan Vilaclara reingressa al servei actiu, ascendeix a capità i és nomenat director de l'Hospital Militar de Figueres. Finalment, el 1943, li obren un expedient de depuració i és expulsat de l'exèrcit per 'actividades y pasado impropio de un oficial del ejército español'.

A partir del 1944, abandonada la carrera militar, torna com a metge adjunt al Servei de Medicina Interna del doctor Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. S’especialitza en Endocrinologia i Nutrició i arriba a ser un dels màxims experts en aquesta matèria de la seva època. Entre 1944 i 1953, entra en contacte amb personalitats de la medicina espanyola com Marañón, Jiménez Díaz i Laín Entralgo i comparteix amb ells una visió humanística de la Medicina. El seu tracte, li serveix d’impuls per estudiar Història i Filosofia sense abandonar la pràctica hospitalària.

El 1953, es nomenat cap del recent creat Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital de Sant Pau, convertint-se en el primer director d’un Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'estat espanyol, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació el 1980. Abans, participa en nombrosos cursos, seminaris i congressos de l’especialitat a Espanya, Portugal i Itàlia, primer. Després a França i Gran Bretanya fins a principis de la dècada dels seixanta que ja viatja com a conferenciant a Nord Amèrica. L’any 1964, és convidat a participar al Cinquè Congrés Internacional de la Federació de Diabetis que té lloc a Toronto sota la presidència del Premi Nobel Best, un dels descobridors de la insulina. Paral·lelament, Joan Vilaclara exerceix una intensa pràctica clínica privada i pública, tant a la seva consulta particular com als centres de la Seguretat Social.

El 1979, Joan Vilaclara és rehabilitat en el grau que per escalafó li correspon a la carrera militar, el de coronel. Aquest mateix any, també, rep l’homenatge de companys i deixebles en reconeixement a la seva tasca i celebrant les seves noces de plata com a cap de servei, entre els que hi ha els seus cinc adjunts, els doctors Gonçal Lloveras Vallès, Francesc Morer Fargas, Francesc Bosch Llopart, Josep Soldevila Bosch i Josep Maria Pou Torelló, per citar-ne alguns, a més de la jove doctora Susana Webb Youdale.

Autor de nombrosos articles, comunicacions, treballs i llibres sobre Nutrició i, en especial, sobre la diagnosi i el tractament de la diabetis mellitus. Membre de l’ Acadèmia de Ciències Médiques de Barcelona, a més d’ocupar altres càrrecs, presideix les Societats Catalana i Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició. El 1947, és elegit acadèmic corresponent supernumerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on, el 1952, disserta sobre El aspecto endocrino de la obesidad. A més, és nomenat Col.legiat d'Honor del Consell de Col·legis de Metges d’Espanya en reconeixement al creador d’una Escola d’Endocrinologia que ha format bona part dels especialistes en Endocrinologia i Nutrició del país i també estrangers.

Distingit amb la Creu al Mèrit Militar amb Distintiu Blanc i Distintiu d’Or a més de amb la Medalla de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Joan Maria Vilaclara Mir mor a Barcelona el 15 de febrer de 1990 en la intimitat familiar després de lluitar bona part de la seva vida contra l’EPOC. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=JGE

Metge cirurgià i traumatòleg. Membre de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma.

Font i més informació: https://www.comib.com/wp-content/uploads/2019/11/pdf-VALDES-GUZMAN.pdf

"Metge de l’Hospital de la Santa Creu i vocal de la Junta de Sanitat de Catalunya (1820), exercí una tasca important durant l’epidèmia de pesta del 1820 a Mallorca. Per la seva vinculació al liberalisme, emigrà a Amèrica el 1824. S'establí a Arequipa (Perú), on exercí l’homeopatia, i no tornà a Barcelona fins el 1863. Inventà diversos aparells, com el casalímetre , màquina pneumàtica exploradora amb la qual donà una nova explicació de les teories de la inflamació, i el casalimagnes , per a assenyalar fluids nerviosos. Publicà La única anatomía fisiológico-patológica, fundada en un nuevo método de explorar el cuerpo humano (1863)."
Font: Gran Enciclopèdia Catalana (https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0015569.xml)

"Va néixer a Son Servera el 12 de juny de 1784, fill d’Antoni Lliteras i de Francisca Ana Gili. I hi va morir dia 17 de desembre de 1854, assistit pel metge D. Miquel Nebot.

Metge del poble de Son Servera, ha esdevingut un personatge clau i cabdal en la història de la vila, sobretot per la seva participació activa en la vida política i sanitària.

Cursà els estudis de medicina en l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Medicina i Cirurgia. I l’any 1820 fou nomenat secretari de l’Ajuntament, càrrec que ocupà fins al 1839.

En els documents conservats en l’Arxiu Municipal, apareix sempre amb el nom de ‘Juan Lliteras’ o com a ‘Doctor Lliteras’. Només en un expedient de 1852 trobam el seu nom complet: ‘Juan Lliteras Gili’.

Segons els padrons conservats, morí l’any 1854 a l’edat de 70 anys, ja que apareix inscrit en el padró de l’any 1854 però ja no en el de 1855, en el qual apareix la seva dona, Catalina Terrassa, ja com a viuda, domiciliats en el carrer des Molí (actual c/ de Pere Antoni Servera), n. 13-14 de Son Servera.

Fou uns dels metges més compromesos amb l’epidèmia de la pesta bubònica que va assolar la vila de Son Servera l’any 1820, tal com es pot comprovar en les conclusions publicades l’any 1821 per la Junta de Sanitat:

«Demostrà el seu bon sentit clínic, i amb molta vocació i sense por a la mort en el compliment del seu deure mèdic. Gràcies a ell es posa fi a una actuació dubtosa que va minvant tota la comarca de Llevant. Mostra un gran aplom davant l’epidèmia i una gran autoritat per la seva certesa diagnòstica. És, en definitiva, un bon clínic capaç de definir-se rotundament.»

El doctor Lliteras es va mantenir, també, com a secretari i representant de la vila durant els tres períodes d’independència del municipi. Va ocupar els càrrecs de secretari, de metge municipal i de vocal de les juntes municipals de Sanitat i de Beneficència, a més de participar activament en les comissions de divisió territorial del terme convocades perla Diputació. Enmolts d’acords dels llibres d’actes es fa constar l’agraïment del consistori vers el metge:

«El primer de gener de 1821, reunit l’Ajuntament de Son Servera, s’analitzà un greu problema: no tenien secretari per al consistori i, a més, “[…] En este pueblo no hay otro individuo que pueda ejercerlo que el doctor en Medicina Juan Lliteras.” […]»[5]

Quan acabà l’epidèmia, el poble quedà minvat d’habitants, pobre i gairebé sense capacitat de reacció. Aleshores el doctor Lliteras, per tal de poder subsistir, es plantejà de marxar per exercir la professió en un altre municipi, cosa que provocà una gran consternació entre els serverins, fins al punt que s’obliga el consistori a contractar-lo com a empleat municipal:

«[…] que la peste de bubón que tanto hagejo a este vecindario en los meses de mayo, junio, julio y parte de agosto del año anterior 1820, días aciagos en que el citado facultativo despreciando decididamente su propia existencia la propuso al bien general esforzando en sumo grado su acreditado celo y pericia… los mas ilustres y hacendados de este pueblo que se han presentado y solicitan no se permita que el citado facultativo Dr. Lliteras se separe de este pueblo […]»

I és que, a més, el doctor Lliteras fou l’artífex de moltes de les millores sanitàries que es feren a la vila després de l’epidèmia, tals com ara la neteja de carrers, l’ampliació de les finestres de ventilació de les cases, l’eliminació de les figueres, la construcció dels rentadors, etc. El capítol titulat ‘Expurgo’ del llibre La peste bubónica en Son Servera (1820), de Pedro Servera Nebot, inspector municipal de Sanitat, i publicat el 1932, així ho expressa:

«Se han verificado expurgos en algunas casas en que ha habido enfermos de peste; pero, una vez terminada la epidemia, una brigada procede al expurgo general bajo la dirección del Dr. Lliteras. Se queman las ropas y muebles en mal estado que usaran los apestados. Se fumigan las casas con todo lo que contienen, derribándose algunas de escaso valor. Una vez terminado el expurgo de la urbe, es ocupada de nuevo, y se procede luego al de los campamentos, donde la función se simplifica por confiarlo casi todo a la acción del fuego. Terminadas estas operaciones en todos los pueblos epidemiados, se retira el cordón sanitario y quedan restablecidas, a fin de enero, las relaciones de las villas azotadas por la pestes con las restantes y entre sí.»

Cap al 1844 el metge Lliteras, preocupat per la salubritat de les aigües i també per qüestions higièniques, va costejar la construcció d’uns rentadors, amb una conducció d’aigua des de l’abeurador. El 1850 es mogué un plet entre el doctor Lliteras i el consistori per la utilització dels rentadors, que fins aleshores havien estat tancats amb una porta malgrat que poguessin ser emprats per tots els veïnats. S’ha de tenir en compte que les aigües brutes eren les principals transmissores de febres tifoides i altres infeccions. Per això el fet de mantenir tancades les instal·lacions en garantia de la seva higiene. El metge s’ha d’enfrontar un cop més a la incomprensió de les autoritats. Amb tot, al final els rentadors es mantenen tancats, però la clau i la seva custòdia passen a ser municipals."

Font: "El metge Lliteres ja és fill il·lustre del poble": http://tvserverina.com/el-metge-lliteres-ja-es-fill-il%C2%B7lustre-del-poble/

ANTONI AMOROS GARAU, "de Sa' Font Calentau nascut l'any 1948. Casat amb Miqúela Bauzà Tous. Pare de dues filles i un fill. Soci fundador de la Cooperativa Agrícola Sant Salvador, en va ser el seu primer Gerent. Posteriorment treballà a la Unió de Cooperatives del Camp Mallorquí. Va ser regidor de l'Ajuntament d'Artà entre 1983 i 1987 per l'Associació d'Electors Independents d'Artà.

Antoni Arribas Palau va néixer a Barcelona el 1926 i va morir a Palma el 2002. Fou historiador i arqueòleg. Catedràtic de Prehistòria de la Universitat de les Illes Balears i abans també de la Universitat de Granada. Fou un dels precursors de les excavacions de Pol·lèntia (Alcúdia) i autor de tota una sèrie de manuals d'història i arqueologia imprescindibles del segle XX. https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Arribas_Palau

http://dbe.rah.es/biografias/33065/antonio-arribas-palau

Escriptor, investigador, filòleg, divulgador, comunicador, guionista, guia cultural, guia excursionista... https://ca.wikipedia.org/wiki/Tom%C3%A0s_Vibot_Railakari

https://tomasvibot.com/

"Antoni Badrinas i Escudé fou un pintor, moblista i decorador català. Fill d'una família important d'industrials del tèxtil, després de treballar un temps en les indústries familiars, va estudiar amb els pintors Pedro Viver i Joaquim Vancells. Més tard es traslladà a Dresden, per aprendre l'ofici de moblista a l'escola de Belles Arts (1908-14).

El 1915 fundà el Gremi d'Artistes de Terrassa, en representació del qual va exposar l'any 1916 a les Galeries Dalmau i a les Galeries Laietanes. En aquestes darreres, el mateix 1916 va exposar junt amb Joan Morales Mas i Rafael Benet, i hi va tornar el 1922 per exhibir pintures i el 1926 mobiliari.

S'establí a Barcelona obrint la Sala Badrinas, una botiga de mobles i sala d'exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36). Ell mateix hi va exposar aquarel·les l'any 1931. Abans de la Guerra Civil encara va exposar a la Sala Parés i a la Sala Renart.

Com a pintor, es dedicà preferentment al paisatge, tot i que també pintà figures i bodegons. Moblista notable, revaloritzà la marqueteria, col·laborant amb Josep Obiols i Palau. L'any 1925 fou premiat a l'exposició d'Arts Decoratives de París. L'any 1929 va guanyar el premi anual de l'Ajuntament de Barcelona pel disseny de l'interior de la botiga El Dique Flotante de Barcelona.

La seva obra es troba als museus de Barcelona, Terrassa i Tossa i a diverses col·leccions. El Museu del Disseny de Barcelona conserva el fons documental relacionat amb la seva activitat com a moblista i decorador.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Badrinas_i_Escud%C3%A9

"Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió, ingressà el mateix any a la Companyia de Jesús; dissolta aquesta dins l’Estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia i es llicencià el 1936; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat de sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico. Professor del Col·legi Monti-Sion a Palma del 1941 al 1947, aquest any anà a Roma i s’incorporà a l’Institut Històric de la Companyia de Jesús, que dirigí en 1954-58. Del 1952 al 1980 fou professor a la Facultat d’Història Eclesiàstica a la Pontíficia Universitat Gregoriana de Roma. Membre numerari de l’Academia de la Historia, de Madrid (1958), i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1951) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1942). Fou director de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu (1951-69 i 1974-81) i membre del Comitè Internacional de Ciències Històriques (1970-80). Autor d’una obra ingent, publicada en diverses llengües i que comprèn tant estudis com crítiques i recensions, se centrà en problemes d’història cultural i eclesiàstica, amb una especial dedicació als Països Catalans. Basada en una recerca sistemàtica de molts fons documentals d’Europa i d’Amèrica, assenyalà nous camins d’investigació i contribuí a reinterpretar personatges i èpoques i n'oferí síntesis molt reeixides. Estudià, entre d’altres, les figures d’Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948 —conjuntament amb Miquel Caldentey—, Obres essencials de Ramon Llull, 1957, col·laboració en la direcció de l’edició, de Baltasar Gracián (Obras completas, 1969), dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics, i de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959), els jesuïtes de la Il·lustració, especialment els de l’antiga corona catalanoaragonesa (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970), els jesuïtes en general (Cultura e finanze, Studi sulla storia dei gesuiti da S. Ignazio al Vaticano II, 1983), i l’humanisme als Països Catalans (el recull d’articles Vuit segles de cultura catalana a Europa , 1959, Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, en la Grande antologia filosofica, 1964, amb Ricardo García-Villoslada). Féu, encara, estudis sobre homes de Mallorca com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955, premi Costa i Llobera de l’IEC), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc. a més de Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979, Lletra d’Or). Cal assenyalar-ne, finalment, els estudis sobre Amèrica (El abate Viscardo. Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica, 1953, La primera misión pontificia a Hispanoamérica, 1963, etc). El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa. El 2000 edità Records de quasi un segle i el 2002 el primer volum de l’extens Diplomatari Borja. Doctor honoris causa per gairebé totes les universitats dels Països Catalans, rebé nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premio Nacional d’història (1988), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana (1991), Príncipe de Asturias (1995), la medalla de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998), la Medalla d’Or del govern Balear (1998), els premis de la Fundació Catalana per a la Recerca, Ciutat de Barcelona i Nacional de las Letras (2001)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/miquel-batllori-i-munne

"Doctor en Farmacia. Catedrático de Técnica Física y Análisis Químico en las Facultades de Farmacia de las Universidades de Barcelona y Madrid. Decano y Decano Honorario de las Facultades de Farmacia de Madrid, Barcelona y Santiago de Compostela. Doctor honoris causa por las Universidades de Munich, Oporto y La Habana. Consejero de Sanidad, de Instrucción Pública y de Economía Nacional. Presidente del Consejo Directivo del Patronato “Alfonso el Sabio”, del CSIC. Presidente de la Real Sociedad Española de Física y Química y del Colegio Oficial de Farmacéuticos de Madrid. Director del Laboratorio Central de Aduanas. Diputado a Cortes y Senador del Reino por la Universidad de Santiago. Director de nuestra Institución en dos etapas (1923-28 y 1935-57), pasó a miembro Honorario en 1939 y volvió a ser Numerario en 1947. Académico de Número de las Reales Academias de Medicina y de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, de la que fue Presidente."

Font: https://ranf.com/academico/casares-gil-jose/
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/11120/jose-casares-gil

"Escriptor, advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Múrcia, exercí d'advocat a Palma. Fou militant de la CEDA i s'afilià a la Falange. Va ser regidor de l'Ajuntament de Palma durant la Segona República i a començament de la dècada dels anys quaranta. Com a escriptor, es dedicà principalment al gènere dramàtic, però també conreà la narrativa, amb les novel·les L'altre camí (Premi Ciutat de Palma 1963) i Pel camí del vent (Premi Llorenç Riber 1966), i l'assaig històric, sobretot relacionat amb la qüestió jueva i, en concret, amb els conversos i xuetes de Mallorca, amb obres com Inquisición en Mallorca. Reconciliados y relajados (1488-1691) (1946), escrita en col·laboració amb Miquel Forteza Pinya, i Historia de los judíos mallorquines y de sus descendientes cristianos, publicada pòstumament el 1985. Fou col·laborador del Correo de Mallorca i del Diario de Mallorca, on signava amb el pseudònim Amadís."

Font i més informació: https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2078/gabriel-cortes.htm

"Filósofo alemán. Hizo sus estudios de Ciencias Naturales y Filosofía en Alemania y luego en Austria. En 1920 fundó en Darmstadt (Alemania) la "Escuela de la Sabiduría", cerrada más tarde por el régimen nazi. Keyserling es la figura más notable de la filosofía alemana contemporánea no académica. Sus obras han tenido una difusión mundial, especialmente los libros de viaje, donde las observaciones sobre las costumbres y la psicología de los pueblos van acompañadas de consideraciones filosóficas.

Su pensamiento filosófico gira en torno a una idea central: la filosofía no es una ciencia, saber dogmático o abstracto, sino que es la vida misma en forma de saber. Sólo con el renacimiento del espíritu antiguo de la sabiduría se comunicará al mundo un impulso espiritual nuevo, diferente del árido intelectualismo. Resuena en él el tema de la "filosofía de la vida", de Bergson, Simmel o Spengler. Sus escritos abarcan la ciencia: El conocimiento creador (1921); la religión: Inmortalidad (1920); el arte: La filosofía como arte (1920); la política: Presagios de un mundo nuevo (1926). Otras obras son: La filosofía del sentido, La vida íntima, Del sufrimiento a la plenitud, Diario de viaje de un filósofo y Norteamérica, libertada."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/keyserling.htm

"Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) fou un escriptor, poeta, crític i bibliotecari. Fill d’una família menestral mallorquina, el seu pare, Bartomeu Ferrà i Perelló –que va exercir en ell una forta influència–. En poesia va tenir com a mestre Costa i Llobera i com a companya Maria Antònia Salvà, amb la qual mantingué una forta amistat. Amb 19 anys fou premiat als Jocs Florals de Barcelona i començà a tenir contacte amb intel·lectuals illencs i catalans adscrits al Noucentisme. Fruit d’aquests contactes fundà i dirigí la revista cultural Mitjorn l’any 1906. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1911 obté una plaça per oposició al cos d’Arxivers i Bibliotecaris.
Fou un gran defensor de Mallorca, del seu paisatge natural i urbà, de la literatura, pintura, música i del seu art en general. Tot això ho realitzà en innombrables articles escrits a la premsa diària o en revistes. Aquesta labor periodística fou bruscament interrompuda amb l’esclat de la guerra i la implantació de la Dictadura franquista que Ferrà va rebre en una actitud de militant silenci. A partir d’aquest moment va residir a Mallorca on ocupà la plaça de bibliotecari a la Biblioteca Pública Provincial."

Font: https://www.espaisescrits.cat/ca/qui-som/autors/miquel-ferra-i-juan
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-ferra/detall

"Meteoròleg, astrònom, sismòleg i doctor en ciències fisicomatemàtiques, Eduard Fontserè és el fundador de la meteorologia professional a Catalunya per la seva contribució com a promotor i director del servei Meteorològic de Catalunya entre 1921 i 1939.
Format com a doctor en Ciències Físiques especialitzat en astronomia, Fontserè va exercir la seva carrera docent a la Universitat de Barcelona en diverses etapes com a catedràtic de Geodèsia, Mecànica racional i Astronomia. Al llarg dels seus 100 anys de vida (Barcelona, 1870-1970), va assumir multitud de responsabilitats científiques a la Catalunya des de finals del segle XIX i fins d’adveniment de la dictadura franquista.
L’any 1893, a càrrec dels observatoris de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, organitza i presideix el Servei Horari Oficial de la ciutat. Des d’aquesta responsabilitat promou el projecte d’un observatori astronòmic al cim del Tibidabo que acabarà culminant en la construcció de l’Observatori Fabra l’any 1905.
Assignat al capdavant de la Granja Agrícola Experimental de la Diputació de Barcelona, al 1896 organitza la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears i inicia la publicació d’observacions meteorològiques regulars. Com a president de la Societat Astronòmica de Barcelona absorbeix la xarxa de 224 estacions meteorològiques de Catalunya.
Director des de 1912 de la secció meteorològica i sísmica de l’Observatori Fabra, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans crea l’any 1913 l’Estació Aerològica de Barcelona, la llavor del futur Servei Meteorològic de Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya aprova la creació del Servei Meteorològic de Catalunya al 1919 i nomena Fontserè president a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, responsabilitat que exerceix al llarg de tot el període d’existència la de la institució fins a 1939.
Més enllà de l’àmbit meteorològic, Fontserè participa activament en la vida científica del país. Forma part de la Societat Geogràfica de Catalunya, l’Acadèmia de Ciències i la Societat Catalana de Geografia, i presideix l’Ateneu Barcelonès, la Societat Astronòmica de Barcelona, la secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Així mateix, va publicar diversos treballs sobre astronomia al butlletí de la Societat Astronòmica de França i a les memòries de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Va ser admès com a membre de la Societat Sismològica Alemanya, de la Comissió per a l’Exploració de les Altes Capes de l’Atmosfera a Londres i de la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, la bibliografia de Fontserè es compon de 180 títols."

Font: https://recercaiuniversitats.gencat.cat/ca/03_ambits_dactuacio/commemoracions/eduard-fontsere-i-riba/

Químic i professor d'universitat alemany establert a Utrecht.

Font: https://de.wikipedia.org/wiki/Fritz_K%C3%B6gl

"Joan Mascaró i Fornés va estudiar a l’Escola Superior de Comerç de Palma (1915) i fou secretari del Consolat britànic a Palma. A proposta del financer Joan March Ordinas acompanyà el seu fill Joan March Servera a estudiar a l’estranger. A Cambridge es va llicenciar en llengües modernes i orientals, especialitzant-se en sànscrit i en pali.
L’any 1930 fou lector a Oxford, els anys 1931 i 1932 fou vicerector del Parameshvara College de Jaffna (Sri Lanka). L’any 1935 es va instal·lar a Barcelona on va exercir de professor d’anglès a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya i de professor de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’any 1935 va publicar a “La Nostra Terra” la traducció del sànscrit al català del capítol XI del “Bhagavad-Gîtâ, episodi del poema èpic del segle VI ”Mahabhârata”.
Trobant-se a Mallorca, l’octubre de 1936 es va exiliar voluntariament, i s’establí a Cambridge on fou professor d’anglès a la Universitat i col·laborador en el “Bulletin of Spanish Studies”. L’any 1938 publicà la traducció del sànscrit a l’anglès dels textos religiosos hinduïstes “Upanishades”. L’any 1947 es celebraren a Westminter el Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels que va ser mantenidor.
L’any 1962 va traduir del sànscrit a l’anglès el “Bhagavad-Gîtâ”, el 1973 la traducció del pali a l’anglès del “Dhammapada” que ja estaven editades en castellà a Mèxic. El 1982 se’n va publicar la versió catalana i el 1983, la del “Bhagavad-Gîtâ”. L’any 1986 aparegué la versió catalana de “Lamps of Fire” que havia publicat l’any 1954.
Les seves obres han influït en l’augment de l’interès per la mística oriental. L’any 1983 la Universitat de les Illes Balears el nomenà Doctor Honoris Causa i el 1985 la Ajuntament de Santa Margalida, fill il·lustre. L’any 1990, Joan Maimó Vadell publicà la seva biografia."

Font: https://biblioteca.uib.cat/oferta/biblioteques/son_lledo/joan_mascaro/biografia/

"Francesc de Borja Moll i Casanovas va néixer a Ciutadella (Menorca) el 10 d'octubre del 1903. Durant la seva infantesa s'ha de destacar el seu interès per les disciplines artístiques –música, dibuix- i també els estudis al Seminari de Menorca, on rep màximes qualificacions en les assignatures d'humanitats. El resultat d'aquells primers anys és un noi decidit i molt ben preparat que, amb 14 anys, estudia filosofia i piano mentre col·labora als diaris i coneix Antoni Ma. Alcover.

Serà a partir del 1921, després de deixar els estudis eclesiàstics i traslladar-se a Mallorca, quan comença a treballar al costat de mossèn Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear, del qual serà secretari permanent. Aquesta primera feina marca la seva trajectòria durant els primers anys. Així, el trobem col·laborant al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, publicant una Ortografia mallorquina (1931) o establint una profitosa relació amb l'Institut d'Estudis Catalans. Borja Moll afegirà rigor i profunditat als estudis lingüístics de l'època, sempre en l'estela dels seus mestres: Alcover, Bernhard Schädel i Wilhelm Meyer-Lübke.

El 1933, ja mort mossèn Alcover, dissol l'editorial Alcover i anuncia la fundació de la Biblioteca Les Illes d'Or, que continuarà sortint fins al 1997, i on es publiquen no sols clàssics sinó també a bona part dels nous escriptors que van donar les Illes en aquests anys. La publicació del Diccionari es va interrompre durant la Guerra Civil, mentrestant es dedica a l'ensenyament, enllestint mètodes per a l'aprenentatge de llengües modernes, com ara l'alemany i el francès.

Van passar més de deu anys fins que al 1949 es va reprendre l'elaboració del Diccionari, que veuria l'edició definitiva el 1962. Moltes de les iniciatives que va dur a terme en aquests anys es van trobar amb l'oposició administrativa. Funda la revista Raixa i la col·lecció de llibres d'aquest nom que va publicar més d'un centenar de títols. També comença a editar llibres en català d'autors que més tard seran prou significatius de la literatura mallorquina, com ara Miquel Dolç. El llibre d'en Dolç El somni encetat (1943) serà el primer d'un autor viu publicat després de la Guerra Civil.

L'any 1962 funda l'Obra Cultural Balear, que ha esdevingut un pilar de primer ordre per a la vida cultural de les Illes. La seva tasca com a conferenciant, mestre de lingüistes i gramàtic, el va dur a recórrer els Països Catalans. Ja a la dècada dels setanta va escriure també llibres de memòries, biografies –Un home de combat (Mossèn Alcover)- i les universitats i institucions van reconèixer la seva tasca amb el nomenament com a Doctor Honoris Causa: Universitats de Basilea, Barcelona, València, Balears. També va ser vicerector de l'Estudi General Lul·lià.

Li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1971, i el 1981 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 18 de febrer de 1991 amb el reconeixement cultural i social de tot l'àmbit lingüístic català."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/borjamoll/francesc-de-borja-moll-i-casanovas

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm

"Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana (1997) per la Universitat de Barcelona i professor de literatura catalana contemporània a la UIB. És autor dels estudis d'història cultural i literària següents: El diari 'La Almudaina' en l'època de Miquel S. Oliver (1998), Ideologia i cultura a la Mallorca d'entre els dos segles. El grup regeneracionista de 'La Almudaina' (1887-1905) (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el Regeneracionisme d'esquerres (1998), Entre l'afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) (Premi de la Crítica Serra d'Or 2002), Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet: entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris. De Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). També ha publicat els volums L'educació, el repte de la complexitat (2005) i El jonc i l'aritja. País, cultura i política (2006). És membre del grup de recerca . Els seus treballs de recerca sobretot estan centrats en una sèrie d'escriptors (principalment Miquel S. Oliver, Joan Torrendell, Llorenç Riber i Joan Estelrich) i en determinats fets històrico-culturals (la modernització i la nacionalització a Mallorca entre els dos segles, la connexió entre la creació literària i el pensament polític, les institucions culturals civils) en el període 1880-1936. Ha publicat tres reculls de versos, recopilats sota el títol Els mapes del desig (2001).

Ha estat director de la revista Lluc (1994-1998 i 2004-2008) i membre de la Junta directiva de l'OCB (1984-1988). Del 1995 al 1999, va ser conseller-president de la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. Entre el 1999 i el 2003, fou el conseller d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. És Membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i també el responsable de la delegació de l'IEC a Palma. Iguament és membre del consell assessor de l'Obra Cultural Balear i de la revista L'Espill, del consell de redacció de la revista L'Avenç i del Patronat de la Fundació Mercè Rodoreda."

Font: https://www.uib.cat/personal/ABDUzNDE/

"Periodista i escriptor.

Començà a col·laborar a La Roqueta amb quadres de costums i fou director de La Gaceta de Mallorca. Poeta dins la línia de l’anomenada Escola Mallorquina, publicà Clarianes (1917) i un altre recull a Lectura Popular."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-ramis-dayreflor-i-saura