El Gran i General Consell de Mallorca sol·licità a Ferran el Catòlic la creració d'un Estudi General d'Arts i Ciències. El Rei signà a Còrdova el 30 d'agost de l'any 1483 el corresponent privilegi pel qual es creà l'Estudi General de Mallorca. Els corrents de pensament que el promogueren estan inserits en un context lul·lià. A Randa, entre 1453 i 1460, ja hi havia impartit ensenyaments lul·lians Pere Joan Llobet, graduat a l'Estudi General de París. El 1478 Beatriu de Pinós donà els seus béns al Regne de Mallorca per al manteniment d'una escola que fomentàs la docència i la investigació sobre Ramon Llull. Ratificà aquesta donació en testament de l'11 de novembre de 1484. Tres anys abans, el 1481, Agnès de Quint assignà una renda de cent lliures per a la dotació d'una càtedra lul·liana que fou ocupada pel mestre Pere Daguí. Aquest és el context en què s'atorgà el privilegi per a la creació de l'Estudi General de Mallorca, que havia de seguir el model de Lleida fundat l'any 1300.
L'Estudi General esdevingué Universitat pel breu pontifici de Climent X l'any 1673.

L’origen de l’Escola Universitària de Treball Social de la Universitat de les Illes Balears (UIB) és l’Escola Diocesana d’Assistència Social, fundada a Palma el 1959 des de Càritas Diocesana pel bisbe Jesús Enciso de Viana. Una de les activitats de Càritas a nivell general era precisament promoure escoles d’assistència social.
Després del nomenament de president de la junta directiva de l’Escola d’Assistència Social el senyor Juan Marqués Bennaser, se’n va procedir a la constitució. Bàrbara Pons Marqués en fou nomenada també secretària, la qual va ser la vertadera impulsora de l’Escola de Palma i qui la dirigí fins el 1969. Com a seu de l’escola es va triar l’Estudi General Lul·lià, que havia estat seu de l’antiga Universitat Lul·liana, tot això quan era rector Gerardo Thomás.

L’Estatut per a la constitució jurídica de l’escola data de 25 de setembre de 1959, i el 15 de novembre del mateix any el bisbe Enciso la inaugurà oficialment.

La necessitat de donar formació cada vegada més exigent als professionals dels serveis socials, fou la causa per la qual el bisbe Enciso fundà una Escola d’Assistents Socials, seguint els models europeus, i en la línia de les altres escoles espanyoles de l’Església. Funcionava des de feia temps la Unió Catòlica Internacional de Serveis Socials, UCISS, de la qual en formava part la Federació Espanyola d’Escoles de l’Església de Servei Social, FEISS. En aquell moment hi havia una sola Escola de Assistència Social Oficial de l’Estat amb seu a Madrid. Calia donar oficialitat civil, a nivell nacional, als assistents socials, a fi que tinguessin uns estudis i un títol que pogués ser valorat per la seva professionalitat i competència. Des del principi es va veure la necessitat que aquests estudis fossin universitaris.

Després de moltes peripècies econòmiques, que amenaçaven la mateixa existència de l’escola, i després de demanar ajuda tant a l’Ajuntament com al Consell Insular i Interinsular, es va arribar a un pacte entre la Diòcesi i les autoritats civils per tal de donar-li suport, i es va formar el Patronat de l’Escola de Assistència Social.

Les escoles d’assistents socials es transformaren en escoles universitàries de treball social mitjançant l’Ordre de 22/6/83. Es regulen a través de la disposició de la Llei General d’Educació, Decret 2293/1973, de 17 de agost, i Reial Decret 1850/1981, de 20 d’agost. Foren anys de lluita: per organitzar l’escola, mitjançant instruments com tenir un reglament; per finançar l’Escola; per un pla d’estudis; per formar part de la Universitat. El mes de novembre de 1984 quedà adscrita l’Escola d’Assistents Socials com a “Escola de Treball Social” a la Universitat de les Illes Balears. Signaren l’acord el bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramage, i el rector de la UIB, Nadal Batlle Nicolau.

Primerament va funcionar amb un pla d’estudis que no va ser aprovat pel Ministeri d’Educació i Ciència i, per tant, els títols de la primera promoció que es tramitaren a Madrid varen ser retornats a Mallorca. El 1989 es va publicar un pla d’estudis que, segons el servei de títols del Ministeri d’Educació i Ciència, es va aplicar amb efectes retroactius (des del moment en què s’impartiren els estudis de la diplomatura).

Els cercles d’obrers catòlics, entitats creades amb la finalitat d’afavorir l’associacionisme obrer de caràcter confessional, s’incrementaren notablement arrel de la creixent preocupació dels papes pels problemes socials, plasmada en diverses encícliques, en particular la de Lleó XIII '"Rerum Novarum" (‘Sobre les coses noves’) el 1891. El principal impulsor d’aquestes associacions fou el jesuïta Antoni Vicent, que creà els primers a Manresa el 1865. La tasca d’aquest religiós i els seus coreligionaris tengué una influència molt forta del francès Albert de Mun; tots donaren als cercles un caire alhora religiós, econòmic, recreatiu i instructiu. Aquestes entitats, en darrer terme, depenien del bisbe de la diòcesi.
El primer Cercle d’Obrers Catòlics que es fundà a Mallorca fou el de Palma el 1877. Es difongueren per tola l’Illa. El de Manacor, per exemple, que és dels primers, data de 1880. Un esborrany firmat per Quadrado, diu “trasformada la Sociedad Católica en otra titulada Circulo de Obreros Católicos” (1877).

El Papa Climent X erigí la Universitat Literària de Mallorca mitjançant breu apostòlic, datat el 17 d'abril i executat l'any 1691, encara que el camí dels estudis superiors a Mallorca van ser aprovats inicialment l'any 1483 pel rei Ferran el Catòlic. Els estatuts es realitzaren el 1697 i un any després es publicaren per l'impressor Melchor Guasp, sota el títol de "Constituciones Estatutos y Privilegios de la Universidad Luliana del Reino de Mallorca". Hi havia quatre facultats amb els estudis de teologia, dret, medicina i filosofia. En la seva etapa d'Estudi General tenia la seu a la capella de Monti-sion, al call palmesà, però quan arribaren els Jesuïtes el 1561 els lliuraren el seu edifici i s'hagueren de traslladar a unes cases del carrer Sant Roc. Amb l'expulsió dels Jeuïtes el 1767, Carles III concedí a la Universitat el col·legi de Monti-sion i conservà la propietat de la seu de l'Estudi General. La Universitat el 1829 es transformà en seminari depenent de la Universitat de Cervera, primer, i de la de València, després. Fou suprimida l'any 1835.

L’escola es va crear el 1872. El Ministeri d’Instrucció Publica confià a Alberta Giménez la direcció de l’Escola Normal de Mestres de les Balears, càrrec que exercí fins el 1912. L’any 1948 es va crear l'Escola Alberta Giménez, la qual, des de l’octubre de 1972, està situada al barri de la Vileta de Palma. Fou adscrita a la Universitat de les Illes Balears el 1978 i amb l’aparició de la LOGSE passà a tenir el nom d' Escola Universitària Alberta Giménez. Des del curs 2005-06 és un centre d’ensenyament superior, i des de 2014 ha passat a estar adscrit a la Universidad Pontificia Comillas, sota el nom de Centro de Enseñanza Superior Alberta Giménez.

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General acull les àrees de Filologia Catalana, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Lingüística General i Lingüística Romànica.
Organitza el grau de Llengua i Literatura Catalanes, la llicenciatura en Filologia Catalana (en extinció), Màster de llengua i literatura catalanes: oralitat i escriptura i el programa de doctorat en Filologia Catalana. Així mateix, proporciona docència de les seves àrees als estudis de mestre i a les llicenciatures en altres filologies.
Edita juntament amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat la col·lecció «Biblioteca Marian Aguiló», dedicada a estudis de llengua i literatura catalanes.
La comissió tècnica del departament executa les funcions que l’Estatut d’Autonomia i la Llei de normalització lingüística atorguen a la Universitat de les Illes Balears en matèria d’assessorament en tot allò que faci referència a la llengua catalana. http://dfc.uib.cat/

L'Acadèmia Mèdico-Pràctica de Mallorca va ser creada el 1788.
L'any 1786 el Rector de la Universitat, a instàncies de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, va dirigir a tots els metges de Palma una convocatòria per a fundar una Acadèmia Mèdico-Pràctica; la proposta va aconseguir una prompta i massiva adhesió. Per a redactar les seves normes de funcionament van ser triats el protomèdic Antoni Vives, els catedràtics Rafel Evinent i Antoni Pau Tugores, així com el metge Francesc Alemany. Una vegada examinats i corregits els estatuts, van ser proposats per la citada Reial Societat i es van aprovar en el Consell del 20 d'Agost de 1787. El Rei Carles III va signar la Reial Cèdula Fundacional de l'Acadèmia l'11 de Desembre de 1788. Aquest document, que s'havia extraviat, ha estat recuperat, igual que la resta dels que integren l'edició facsímil.
Els estatuts comencen amb una declaració metodològica profundament antisistemática: "Es constante que la Medicina jamás ha llegado al grado de perfección de que era capaz por el camino del sistema, antes deve solo sus adelantamientos à la experiencia, quien la fundó; de ahi es, que son tan recomendables, y necesarias las Academias para investigar la naturaleza, y sus arcanos con el devido discernimiento, y sólida crítica, caminando por la misma senda experimental, que abrieron los Antiguos, y mejoraron tantos Modernos".

Els deu primers articles assenyalen les obligacions dels acadèmics, consistents fonamentalment en presentar observacions sobre alguna malaltia interessant, remetre informes sanitaris setmanals, confeccionar taules metodològiques-mèdiques i reunir-se en cas d'epidèmia per a intentar trobar els millors mitjans per a atallar-la. En els articles XI a XXIX s'assenyalen els drets i els deures dels càrrecs que han d'existir en l'Acadèmia: President, Vicepresident, dos Secretaris, un Censor, dos Celadores i quatre Examinadors. Els articles XXX a XXXIV es refereixen als socis i estableixen molt clarament que no es podrà exercir la medicina sense ser membre de l'Acadèmia. Per als que es graduassin en el Col·legi de Medicina i volguessin entrar a formar part de l'Acadèmia era necessari practicar dos anys a l'hospital, haver freqüentat les juntes acadèmiques i, finalment, passar un examen. En els articles XXXV a XLV es dicten les normes a seguir en les juntes, que eren de tres classes: "literàries", de periodicitat setmanal, "generals", que tenien lloc una vegada a l'any i "particulars", celebrades quan el President ho estimava oportú.

No van ser plàcids els primers anys d'aquesta institució. En la primera elecció el 23 de Maig de 1789, va sortir electe com a President Antoni Vives i Mayol. Quan es va celebrar la segona elecció, a l'octubre de 1790, es van formar dos grups; un entorn al primer President i l'altre donant suport a Joan Bautista Mas. Com no es va assolir l'acord, el conflicte va arribar a l'Audiència, la qual va dictaminar la suspensió de les activitats durant tres anys. En 1793 van tenir lloc les noves eleccions i va sortir triat President Rafel Evinent, que va ocupar el càrrec fins el 1799. Després, l'Acadèmia va estar presidida per Francesc Alemany i va entrar en una progressiva inactivitat. En aquesta primera època va destacar Francesc Ferrer i Casa, antic Rector de la Universitat Literària de Mallorca, que va ser un dels membres més actius; va presentar deu disertaciones manuscrites sobre temes higiènics i històrics. Aquestes aportacions i el seu retrat es troben guardats en la nostra seu.

No tenim una explicació segura de quals van ser les causes de la progressiva decadència d'aquesta primera institució acadèmica, però, al nostre entendre, la hipòtesi mes plausible és que l'Acadèmia va deixar de ser un instrument útil per a la defensa dels metges enfront dels cirurgians. Va estar activa mentre va sostenir diversos plets contra alguns cirurgians que receptaven medicines internes i l'Audiència va donar la raó als metges. No obstant això el 1799, les mesures promulgades a Madrid relatives a la creació de la Junta General de Govern de la Facultad Reunida i a la unió del Colegio de San Carlos amb l'Estudio de Medicina Práctica, així com la creació del títol de "físic" i la modificació de l'ensenyament de la Medicina, van canviar el criteri de l'Audiència de Palma de Mallorca. A partir de llavors, es va inclinar repetidament a favor dels cirurgians. La decepció que van sofrir els acadèmics, que no veien recompensat el seu esforç, hagué de ser tan gran que va provocar la pràctica desaparició de la Institució. Durant els seus anys de funcionament, la seva activitat va ser molt notable i es van arribar a llegir 137 disertaciones, algunes d'elles sobre l'interessant gènere de les topografies mèdiques. Les disertaciones, en les quals es discutien casos clínics o els aspectes teòrics més en boga en aquells temps, donen una bona idea dels coneixements mèdics de la Mallorca de finals del XVIII i constituïxen una part imprescindible del patrimoni científic de les Illes Balears.

El Colegio Oficial Médico-Farmacéutico va ser la una institució creada a Balears a finals del segle XIX per tal de reunir sota una mateixa corporació els professionals de la medicina illenca amb l'objectiu de col·laboració mútua i compartir coneixements sobre la matèria.
Dins un context de guerra, paralització del tràfic comercial amb les colònies, pujada d'imposts, lluites polítiques i epidèmies, la medicina mallorquina, a principis del segle XIX estava en decadència, sense tenir en compte els diversos intents per donar a conèixer i propagar la vacunació contra la pigota. També la medicina peninsular es trobava en col·lapse, tot i que a partir de 1827 es va iniciar un canvi gràcies al pla de reorganització de Pedro Castelló, que atorgà a la medicina un caràcter absolutista.
Al març de 1831 naixeria la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma de Mallorca a fi d'institucionalitzar la professió mèdica a les Illes. Tot i resultar un primer estímul per a la seva organització, la realitat és que la precarietat que definia la pràctica medicinal d'aleshores es feia evident en la manca de recursos econòmics i l'ús de metodologies tradicionals i poc innovadores.
Per fomentar un avanç en aquesta ciència, destacar la importància social dels seus professionals i garantir una major efectivitat, al 1847 obrí les seves portes l'Academia Quirúrgica Mallorquina. Per tal d'aconseguir-ho, es presentaren treballs científics i discussions al respecte, es va formar un gabinet d'instrucció, s'incrementaren les relacions acadèmiques, s'atorgaren premis i es va vetllar per una bona moral facultativa.
Catorze any després es va fundar a Palma l'Ateneo Balear, entitat cultural que tenia com a objectiu reunir a les persones interessades en la Ciència, la Literatura i les Belles Arts; en ell, la major part dels socis eren joves animats desitjosos de treballar pel bé del seu país. Dintre d'aquesta associació, en el 1882 es creà la Subdirecció de ciències mèdiques, amb l'objectiu de que els seus integrants poguessin compartir coneixements i experiències. L'interès per integrar-se en la recent Subdirecció de medicina va augmentar ràpidament i es va manifestar en la gran afluència de metges recent llicenciats per inscriure's com a socis. Per a donar a conèixer el contingut de les conferències, els estudis realitzats i els casos clínics presentats es van començar a arxivar els casos llegits en les sessions; poc després, davant la necessitar de disposar d'una publicació de medicina pròpiament illenca, es va acordar la creació d'un diari de Medicina, Cirurgia i Farmàcia que fos, a més de científic, defensor dels interessos de la classe mèdica.
A partir del 7 d'octubre de 1882, la Subdirecció de Medicina de l'Ataneu Balear es va anomenar Colegio Médico-Farmacéutico i ocupà l'antic local de la desapareguda Academia Quirúrgica Mallorquina. Des d'aquell moment,el focus dels seus estudis van ser les epidèmies i endèmies de l'illa, examinant les seves característiques, discutint l'eficàcia dels remeis i explicant la manera més efectiva per pal·liar els seus efectes: lluita contra les infermetat contagioses (tuberculosis, diftemia, còlera, xarampió), introducció de l'electroteràpia com a especialitat terapèutica, conscienciació de la societat de la importància de la higiene pública, etc. A nivell cultural, es va crear la revista Balear de Medicina, Farmàcia i Veterinària (1884) i l'Instituto Balear de Vacunación Directa i es promogueren diverses activitats socials
El Real Ordre del Ministeri de Foment del 19 d'abril e 1895 va concedí al Colegio Médico-Farmacéutico el caràcter de Corporació Oficial, amb la condició de que havia d'estar al servei dels interessos generals i sense subvenció, a disposició de l'Administració pública, títol al que renunciaria tres anysdesprés per romandre com a entitat privada sota la protecció de la Ley de Asociaciones. Al 1989, mitjançant una Junta general extraordinaria, es va aprovar el "Reglamento para la Colegiaión de los Profesionales de Ciencias Médicas de Mallorca", en virtut del qual es va possibilitar formar part del l'Associació a tots els metges, farmacèutics i veterinaris de la illa, per tal de fomentar una mancomunitat de relacions i idees.
Durant tots els anys de la seva existència, una de les preocupacions constants del Col·legi ha estat la millora de la salut pública. Qüestions com la higiene pública, l'estudi de les aigües de ciutat, la millora de la sanitat després de demolició de les portes de Ciutat i la lluita contra les epidèmies van ser el focus d'atenció de molts treballs, articles i conferències organitzades per l'entitat.
Els metges del segle XIX de Balears, abans de dedicar-se a una parcel·la de la medicina o la branca quirúrgica, practicaven gairebé en la seva totalitat la medicina genal. Tot i així, a finals de la centúria, a mesura que anaren entrant els grans descobriments de l'època, aparegueren els primers especialistes (oculistes, analítics, ginecòlegs, odontòlegs, pediatres, etc). Un dels avanços més destacats va ser la introducció de la primera màquina de Raig X a Mallorca, a càrrec de Pedro Jaume Matas, al 1898.

Bibliografia:
• TOMÁS MONSERRAT, J.: El Colegio de Médicos de Baleares (1882-1982). Palma: Colegio Oficial de Médicos de Baleares, 1985
• TOMÁS MONSERRAT, J.: La organización Médica en Baleares. Los Presidentes (1882-1999). Palma: Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, 1999

La Fundació Art a la Seu fou constituïda el dia primer de juliol de l’any 2002 per tal de dur endavant el projecte d’intervenció de l’artista Miquel Barceló a la capella de Sant Pere de la Seu, avui anomenada Capella del Santíssim.
En foren membres fundadors la Fundació Balears 21, la Diòcesi de Mallorca, la Universitat de les Illes Balears, la Fundació Turística i Cultural de les Illes Balears (FUNDATUR) i el Consell de Mallorca.
Una vegada finalitzada la intervenció de l’artista (revestiment mural de ceràmica, vitralls i mobiliari), es procedí a extingir la dita fundació el dia 11 de desembre de l’any 2008.

L'Arxiu i Museu de l'Educació de les Illes Balears es creà oficialment i se'n regulà el funcionament l'any 2001 mitjançant el Decret 107/2001 del 3 d'agost; si bé ja funcionava el curs 95-96.

"Edicions 62 és una editorial catalana nascuda el 1961 a Barcelona sota la direcció de Max Cahner i Ramon Bastardes. Edicions 62 pertany actualment al Grup 62, un conglomerat amb diversos negocis del món cultural que des de 2013 forma part del Grup Planeta.

Ramon Bastardes i Max Cahner van fundar l'editorial el 1961 però va publicar el seu primer llibre per la Diada de Sant Jordi de 1962, quan va aparèixer Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Edicions 62 va tenir la seva primera seu a la Gran Via de les Corts Catalanes, de Barcelona. Ja el 1963 van transformar l'empresa en una societat anònima, gràcies a la inversió de Max Cahner i Bruguera. Inicialment se centrava en l'assaig, novel·la i llibres de cultura popular catalana, amb col·leccions dirigides pel mateix Max Chaner, Josep Benet, Josep Maria Ballarín o Joaquim Molas, entre d'altres.

El 1964 van començar a publicar col·leccions en castellà, amb el nom d'Ediciones Península. Un dels grans projectes d'aquesta dècada fou l'inici de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1968 l'empresa va patir una forta crisi que va apartar de la direcció Chaner i Duran i va fer que es vengués el projecte de la GEC a una nova empresa.

Oriol Bohigas fou l'encarregat de posar ordre a la societat per intentar salvar el projecte a finals del 1969. Comença a reflotar el projecte fins que el 1975 fou nomenat president de l'empresa. D'aquest període destaquen col·leccions com la MOLC, Les millos obres de la literatura universal o Clàssics del pensament modern, entre d'altres. També es van iniciar grans projectes com una Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, la Història del País Valencià o la Història de la cultura catalana. També va començar a publicar una sèrie de diccionaris i, des de 1997, una revista dedicada al Turisme, Descobrir Catalunya.

El 1996 l'Editorial Empúries entra a formar part de l'empresa, i per gestionar-ho es va crear el Grup 62, que progressivament anà adquirint fons d'altres editorials, i un any després Xavier Folch va substituir Josep Maria Castellet en la direcció literària del projecte. Editorial 62 va quedar integrada des de llavors en aquest grup, que ha anat canviant d'accionistes amb els anys. A data 2020 forma part de l'entramat d'editorials del Grupo Planeta. Amb motiu del cinquantè aniversari, s'anuncià que el llibre més venut per l'editorial, fins al moment, era Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, amb 1.376.016 exemplars.

El novembre de 2014, Edicions 62 va acordar fer el dipòsit dels fons d'Edicions 62 i d'Editorial Empúries a la Biblioteca de Catalunya. El seu arxiu, compost per expedients d'obres literàries, conté els originals (manuscrits o mecanoscrits, galerades, exemplars corregits ...) de gran part de l'obra publicada."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Edicions_62
Més informació: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/edicions-62

"La Hispanic Society of America és un museu i biblioteca per l'estudi de les arts i cultures d'Espanya, Portugal, i Llatinoamèrica fundada el 1904 per Archer Milton Huntington. Institució lliure i oberta al públic, la seva seu original es troba a l'edifici Beaux Arts a Audubon Terrace (al carrer 155è de Broadway) al barri de Washington Heights dins el borough de Manhattan de la Ciutat de Nova York, Estats Units. El lloc va ser designat com a fita Nacional Històrica el 2012.

L'abril de 2015 la Societat va anunciar l'anomenament de Philippe de Montebello per presidir el Board of Overseers i ser punta de llança per doblar la mida del museu i renovar l'ara vacant edifici adjacent de Belles Arts, seu anterior del Museu de l'Indi americà. L'escultura exterior de la societat inclou obra d'Anna Hyatt Huntington i nou alleujaments importants de l'escultor suís-americà Berthold Nebel, realitzades en deu anys.

El 2017 fou guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries de Cooperació Internacional.

L'any 2017 va tancar les seves portes per poder-hi dur a terme una profunda renovació. La reobertura és prevista per a l'any 2019. Mentrestant, una mostra dels seus fons s'ha presentat al Museu del Prado (2017).

El museu conté obres de Diego Velázquez, Francisco de Goya, El Greco, i Joaquim Sorolla i Bastida, entre d'altres.

Un component important d'aquest museu és la sala Sorolla que fou reinstal·lada el 2010. Mostra les 14 pintures de gran format anomenades Visió d'Espanya, que Sorolla va realitzar de 1911 a 1919, per un encàrrec d'Archie Huntington. Aquestes pintures envolten la sala i descriuen escenes de diversos llocs de la península ibèrica (13 d'Espanya i un de Portugal).

La biblioteca de llibres rars manté 15.000 llibres impresos abans de 1700, incloent una primera edició d'El Quixot. També disposa del manuscrit Llibre Negre d'Hores Horae Beatae Virginis Mariae ad usum Romanum (c. 1458), un dels pocs exemplars existents."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hispanic_Society_of_America
Més informació: https://hispanicsociety.org/es/about-us/historia/

"Constituït a Barcelona el 19 d’abril de 1922, fou, després del PEN Club Internacional i el francès, el tercer dels PEN Club en crear-se. Celebrà el primer plenari l’abril del 1923 i, malgrat l’hostilitat de la Dictadura de Primo de Rivera, des del començament manifestà un gran dinamisme, mostra del qual fou el nomenament, l’any 1924, d’Àngel Guimerà com a membre d’honor del PEN Club Internacional. El PEN català participà en bona part dels congressos anuals i, presidit per Pompeu Fabra, al qual succeí Carles Riba l’any 1928, organitzà el XIII Congrés Internacional, que tingué lloc a Barcelona el 1935 sota la presidència internacional d’Herbert George Wells. A desgrat de la Guerra Civil Espanyola, el 1937 fou la principal entitat impulsora de la Institució de les Lletres Catalanes i fou capaç de mantenir una presència activa al Congrés del 1937 (París) i en les dues trobades del 1938 (Praga i Londres). El triomf del franquisme posà fi a les seves activitats públiques i entrà en un llarg parèntesi d’exili i clandestinitat. Durant l’èxode republicà del 1939 contribuí al suport de nombrosos intel·lectuals gràcies a les connexions internacionals.

Del 1939 fins al 1973 la representació del Centre passà per les mans de Josep Maria Batista i Roca, aleshores a l’exili a la Gran Bretanya, el qual n’assumí la secretaria i denuncià reiteradament la manca de llibertats del règim i l’intent sistemàtic d’eliminar la llengua i la cultura catalanes. Un informe del PEN Català portà el PEN Club Internacional a condemnar el règim de Franco l’any 1953. Durant la Segona Guerra Mundial, tot i mantenir la seu de l’exili a Londres, gran part de la documentació del PEN català conservada fou traslladada i dipositada a la Universitat d’Austin (Texas, Estats Units d’Amèrica). En aquesta etapa en foren també membres destacats Marià Manent, Osvald Cardona, Joan Colomines, Josep Maria Poblet i Rafael Tasis . Carles Riba, per la seva banda, continuà presidint l’entitat fins a la mort (1959). Després de la presidència de Josep Carner, el 1965, que accedí a la presidència Jordi Rubió i Balaguer, s’inicià en la clandestinitat la reconstrucció de l’entitat a Catalunya, continuada amb J.V. Foix (1968), i culminà el 1973, amb Joan Oliver a la presidència. El mateix any 1973 obrí delegacions al País Valencià i a les Illes Balears.

ornà a la legalitat l’any 1976. El 1978 hom organitzà a Barcelona una Conferència Internacional del PEN, presidida per Mario Vargas Llosa, en la qual hom inaugurà la relació PEN-UNESCO, i fou creat el Comitè de Programa i Traduccions. Des del 1979 el Centre Català ha assistit regularment a les reunions i als congressos convocats, ha guanyat protagonisme a l’interior dels diferents comitès i ha aprofitat la plataforma internacional per a projectar a l’exterior la literatura catalana.

Una fita important fou l’organització del 57è Congrés Mundial del PEN la setmana de Sant Jordi del 1992 a Barcelona. Amb motiu del Congrés hom edità el llibre El Centre Català del PEN, 70 anys d’història, a cura de Josep S. Cid. Organitzà, l’any 1996, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, en la qual s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, reforçada el 2011 amb la Declaració de Girona. S’ha involucrat molt activament en moltes altres iniciatives de reivindicació de les llibertats, especialment les de pensament i expressió, com ara les del Dia de l’Escriptor Perseguit (2003), la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network), que acull escriptors perseguits als seus països d’origen (2006), el Dia de l’Escriptor Refugiat (2007) o altres més específicament literàries com la Declaració del Quebec sobre la Traducció Literària (2015). L’any 2007 l’entitat fou convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

L’any 2010 instituí el premi Veu Lliure, concedit a un autor que hagi patit captiveri o persecució a causa dels seus escrits. Lliurat anualment a les Illes Balears pels volts del Dia de l’Escriptor Perseguit (15 de novembre), en les successives edicions han rebut el premi el cubà Normando Hernández Gonzáles (2010), l’amazic Salem Zenia (2011), el txadià Koulsy Lamko (2012), la naga Easterine Kire i els Docents de les Illes (2013), l’eritreu Dessale Berekhet (2014), l’iranià Ahmad Jalali Ferehani (2015), la turca Zeynep Oral (2016), la xinesa Tienchi Martin-Liao (2017), el guineà Ramon Esono (2018), el marroquí Ali Lmrabet (2019), el kurd iranià Behrouz Boochani (2020) i la francesa Mireille Gansel (2021).

Entre d’altres, des del 1976 han estat membres significats de l’entitat, Carles Torner, D.Sam Abrams, Isidor Cònsul i Josep Maria Terricabras, i han presidit l’entitat Josep Palau i Fabre (1976), Maria Aurèlia Capmany (1979), Jordi Sarsanedas (1983), Dolors Oller (2001) i Carme Arenas (2010). L’any 2018 assumí el càrrec Àngels Gregori, i el 2022 Laura Huerga.

L’any 2005 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2010 el premi de la Generalitat a la Projecció Internacional i el 2017 el premi Memorial Francesc Candel."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/centre-catala-del-pen-club
Més informació: https://www.pencatala.cat/el-pen-catala/historia/

"Institució fundada l’any 1764 amb el nom de Conferència Fisicomatemàtica Experimental amb Francesc Subiràs com a president i Josep Anton Desvalls, marquès de Llupià, com a secretari, limitada inicialment a 16 membres.

Celebrà les primeres reunions a la rebotiga d’una farmàcia i més tard a unes golfes del carrer de la Boqueria, on fou instal·lat un gabinet de màquines d’experimentació. El desembre del 1765 es reorganitzà amb el nom de Reial Conferència Física, amb uns nous estatuts pels quals fou designat president el capità general de Catalunya, i amplià el seu abast al conreu de “totes les ciències naturals i l’avenç de les arts útils”, amb nou seccions: àlgebra i geometria; estàtica i hidroestàtica; electricitat; magnetisme i òptica; pneumàtica i acústica; història natural; botànica; química; agricultura. El 1770 fou elevada a Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. El 1892 adoptà el nom de Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El 1796 li fou cedida una part de l’edifici de la rambla dels Estudis que havia pertangut als jesuïtes, edifici que, reconstruït el 1887 per l’acadèmic Josep Domènech i Estapà, continua ocupant. Inexistent la universitat i prohibit l’ensenyament superior a Barcelona, inicialment donà cursos de ciències físiques i naturals, però aviat el nivell de la institució s’elevà extraordinàriament i començaren les sessions dedicades a la presentació i discussió de novetats científiques i treballs d’investigació. Francesc Salvà i Campillo hi exposà, ja l’any 1795, la teoria del telègraf elèctric; el 1790 Antoni Martí i Franquès hi donà a conèixer la veritable proporció de l’oxigen de l’aire, esmenant els càlculs de Lavoisier, i el 1840 Francesc Xavier de Bolòs hi donà a conèixer la descoberta de la regió volcànica d’Olot. Els primers treballs científics realitzats sobre la roja com a matèria colorant foren fets el 1770 per l’acadèmic Joan Pau Canals, i posteriorment l’acadèmic Francesc Carbonell obtingué el roig d’Adrianòpolis, considerat pels turcs com a secret industrial.

Cal esmentar encara com a acadèmics notables: Josep Roure —descobridor de la pólvora blanca que porta el seu nom i de la il·luminació per incandescència de l’òxid de calci en flama d’hidrogen—, el primer que establí la il·luminació de gas a la península Ibèrica; Francesc Domènech, el primer a assajar a la Península la llum elèctrica; Llorenç Preses, que estudià el problema de la direcció dels globus; Jaume Arbós, inventor del gasòmetre d’aspiració; Agustí Canyelles, astrònom i matemàtic adscrit a la comissió encarregada de fixar la longitud del metre; Marià de la Gasca, que aplegà en un herbari 4.000 espècies diferents; els geòlegs Lluís Marià Vidal, Jaume Almera i Josep Ramon Bataller; els matemàtics Josep Ricard i Giralt i Esteve Terrades; els astrònoms Josep Comas i Solà i Isidre Pòlit; els botànics Antoni Cebrià Costa, Joan Cadevall i Pius Font i Quer; el meteoròleg Eduard Fontserè, etc. Té al seu càrrec el Servei Horari, iniciat el 1891, i l'Observatori Fabra des de la seva creació (1904).

La institució edità nombroses publicacions no periòdiques durant els segles XVIII i XIX. L’any 1835 inicià les periòdiques amb les Memorias (els 800 treballs que hi foren publicats reflecteixen el moviment científic barceloní en el curs d’un segle i mig) i, a partir del 1840, publicà també un Boletín. Actualment (2014) és formada per 75 membres numeraris residents, repartits en set seccions (Matemàtiques i astronomia; Física; Química; Ciències de la Terra; Biologia; Tecnologia i Arts). El 1986, l'Observatori Fabra establí una estació sismològica a Fontmartina, al massis del Montseny. L'any 2010 impulsà un projecte conjunt amb el Real Instituto y Observatorio de la Armada (ROA) de Cadis i la Universitat de Barcelona d'instal·lació d'un telescopi dotat de la tecnologia més avançafa a l'observatori del Montsec (Telescopi Fabra-Roa al Montsec, TFRM). En ocasió del cent-cinquantè aniversari (2014) rebé la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/reial-academia-de-ciencies-i-arts-de-barcelona

Les Reials Acadèmies Provincials de Belles Arts foren creades pel Reial Decret de 1849 de la reina Isabel II i vinculades a la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid. En el cas de la de Balears, continuà amb la tasca de l'antiga Acadèmia de Nobles Arts, que s'havia creat el 1778 a instàncies de la Societat Econòmica d'Amics del País, i que havia iniciat la institucionalització de l'ensenyament artístic a Mallorca.
La Reial Acadèmia Provincial es feu càrrec de l'escola d'art, que fou actualitzada i organitzada en diferents seccions (aritmètica, dibuix, perspectiva, modelatge...), a més de vigilar el compliment de la normativa vigent en matèria d'art.
A partir del segle XX, en què l'ensenyament de les arts es derivà als estudis universitaris i a altres ensenyaments reglats, l'Acadèmia romangué amb funcions consultives en matèria de belles arts i com a entitat de referència en cultura artística.
L'Acadèmia va tenir un paper molt actiu en determinats moments de la història de les arts i els museus de les Illes Balears. Va estar a càrrec, per exemple, del Museu Provincial de Belles Arts, que s'ubicà primer a la Llonja i que després llegà els seus fons al Museu de Mallorca. També va tenir un paper primordial en la protecció monumental, com a membre de la Comissió Provincial de Monuments de les Balears, destacant el seu paper en casos concrets, com ara en el del claustre de sant Francesc de Palma. Actualment exerceix d'institució consultiva en diferents àmbits de la gestió artística i patrimonial, i programa activitats de promoció de les arts.

Isabel de Borbó i Borbó coneguda amb el sobrenom de "La Chata", era la filla primogènita de la reina Isabel II d'Espanya i germana d'Alfons XII. L'afició pels viatges la féu conèixer molt de món: Amèrica i Europa. Abandonà l'estat amb la seva família, a l'exili, després de l'adveniment de la Segona República, quan ja tenia més de vuitanta anys. Morí pocs dies després d'arribar a la seva residència prop de París.
El juliol de 1913 visità Mallorca, on desembarcà del vapor Jaume I al port de Palma, i realitzà diverses visites a localitats mallorquines: Pollença, Lluc... També realitzà una visita a Menorca, amb sortida des d'Alcúdia fins a Ciutadella on començà el seu recorregut per l'illa.

Arquitecte. La seva revolució de l’arquitectura i de les arts plàstiques obre els camins de l’art actual i futur.
L’obra de Gaudí és una recerca de la perfecció de l’art, de la perfecció personal i de la perfecció de la societat humana. Ell ho expressava així:«Per fer les coses bé cal: primer, l’amor; segon, la tècnica».
Era un home de profundes conviccions religioses, amor a la seva terra i a la societat que l'envoltava. La primera etapa com a arquitecte està dominada per obres de caire urbà i social: col·laborà al parc de la Ciutadella amb els dissenys dels fanals i una parada de flors amb quiosc; construí la fàbrica i una sèrie d'habitatges per a l'Obrera Mataronense... La segona és quan comença a treballar a la Sagrada Família, cap allà el 1900 i en la qual intenta aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies. Era el temps en què construí el Capricho de Comillas, els pavellons i el palau Güell, Can Calvet. Entre el 1900 i 1917 és quan realitza la seva activitat més innovadora, crea el parc Güell, la reforma de can Batlló, la Pedrera, les escoles de la Sagrada Família... Efectua la reforma de la Seu de Mallorca entre el 1904 i el 1914. Del 1918 a la seva mort (1926) es tancà a la Sagrada Família.

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18230&p_ex=gaud%ED

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0029421&BATE=Antoni%2520Gaud%25C3%25AD%2520i%2520Cornet

http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm58/bmm58_qc36.htm

Andreu Jaume i Rovira fou cònsol de l'Uruguai a Palma. Es veu que aquest consolat passava de pares a fills des d'Alexandre Jaume. El primer llibre del fons que hi ha a l'AHUIB data de 1903 i va signat per aquest personatge. Andreu Jaume i Rovira en va fer donació a l'AHUIB.
La UIB, segons acord normatiu publicat al FOU (28 de febrer de 1992) recepciona el fons. http://www.uib.cat/fou/acord/16/1607.html

Folklorista, escriptor i poeta. Va néixer a Sant Joan en el si d'una família pagesa i humil. De ben jovenet ingressà als franciscans d’Artà el 1913 i fou ordenat de sacerdot el 1924. Fou premiat diverses vegades als jocs florals i publicà, a més de poemes escadussers, el recull de prosa Croquis artanencs (1929) i El cançoner popular de Mallorca (1960), introducció a l’obra de la seva vida, els quatre volums del monumental Cançoner popular de Mallorca (1966-74). Escriví, encara, una introducció al Blanquerna per a les Obras literarias de Ramon Llull (1948) i el pròleg al volum XXI de les Obres de Ramon Llull, amb una nota necrològica sobre Salvador Galmés. http://xurl.es/jqe37
El Consell de Mallorca va adquirir la seva casa natal, la qual ha convertit en casa museu i forma part de la xarxa que ha creat aquesta insititució. El Consell l'ha convertida en un centre cultural i d'investigació de tot allò que envolta la cultura popular. http://xurl.es/ju8dl

De família modesta de procedència ciutadana, després d’uns primers estudis a l’Escolania de Lluc (a partir del 1892) passà el 1895 al seminari de Mallorca, on aviat es dedicà a la poesia. El 1900, el bisbe Campins el nomenà patge seu, i obtingué premis importants a certàmens i jocs florals a partir del 1903. Ordenat de sacerdot el 1905, aquell mateix any fou nomenat catedràtic de retòrica i poètica i perfecció de llatí al seminari. Entusiasta del moviment catalanista —ja de seminarista ajudà Antoni M. Alcover en l’Obra del Diccionari—, col·laborà activament a la revista literària Mitjorn (1906-07) i intervingué al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906)... http://goo.gl/WqkTwT

Examinador, celador i censor de l'Academia Médico-Práctica de Mallorca. Acàdèmic numerari de Palma.

Vicepresident, Censor i Examinador de la Academia Médico Práctica de Mallorca.

Joaquín Jaquotot i Roca va néixer a Palma de Mallorca el 18 de setembre de 1726. El seu pare Nicolas Jaquotot (Diennay, França 1682 - Palma 1761) va ser el Cirurgià Major de l'Hospital Militar de Palma. El 16 gener 1746 va contreure matrimoni amb Juana Vich i Sales (1727-1786).

Joaquín Jaquotot i Roca va ser metge, membre del claustre de professors de la Facultat de Medicina de Palma i membre fundador de la Societat Econòmica d'Amics del País del Regne de Mallorca que es va constituir el setembre de 1778. Els objectius que perseguien els membres de la esmentada societat no difierían en absolut dels perseguits per altres il·lustrats de l'època, és a dir millorar l'agricultura, fomentar la indústria i el comerç i difondre les arts i les ciències. Joaquín Jaquotot va ser membre de la comissió de població que s'ocupava d'assumptes de tipus social com la pobresa o la vagància juvenil.

Juntament amb altres membres de la Societat Econòmica d'Amics del País del Regne de Mallorca, va participar també en la creació de l'Acadèmia Mèdic-Pràctica de Mallorca, sent examinador de la mateixa durant els anys 1797-1798 i 1799-1800.

També va ocupar càrrecs públics a l'Ajuntament de Palma de Mallorca, sent nomenat el 31 desembre 1773 Diputat Primer l'Ajuntament de Palma. Al setembre de 1779 i en la seva qualitat de metge i diputat de l'Ajuntament se li va comissionar perquè anés a Alcúdia per atendre els malalts d'aquesta localitat i posteriorment se li van donar les gràcies pel zel desplegat en la seva comesa. En 1778 va jurar el càrrec de Síndic Personero l'Ajuntament de Palma de Mallorca.

Comptava Joaquín Jaquotot seixanta anys quan al mes de maig de 1786 van morir dos dels seus fills i la seva dona. Aquests fets van poder induir a ordenar-se sacerdot beneficiat de la parròquia de Santa Eulàlia amb dispensa papal per seguir exercint la medicina. A més va ser capellà i confessor de les Monges Caputxines que tenien i tenen el seu convent al costat de la que va ser casa. Joaquín Jaquotot viure a la casa que posteriorment es va identificar amb el número 8 del Carrer Can Jaquotot. Va viure vuitanta-sis anys.

Obres [modifica]
Com a membre de l'Academia Médico-Práctica de Mallorca va escriure els següents manuscrits: Discurs Teòric-Pràctic de la sagnia (1799), Dissertació sobre la malaltia coneguda amb el nom de Spasmo o convulsió (1798) i Memòria Històric-Mèdica de les malalties que esdevenir en la Vila de Deià des de principis de setembre de l'any últim vençut de 1798 fins a la fi del mateix any (1799). Joaquín Jaquotot va destacar pels seus treballs i va merèixer ser inclòs a la Biblioteca d'Escriptors Balears, obra de l'historiador mallorquí Joaquín-Maria Bover on li considera "un dels que han professat la medicina amb més crèdit i reputació". A més segons Bover va escriure també Dissertació sobre la pesta (1787) en la qual estudiava la pesta que va assolar Mallorca en 1652. També segons Bover va ser "poeta agut i festiu", si bé "no s'han conservat els seus escrits en aquest gènere".

Joaquín Jaquotot va col·laborar a més en l'obra publicada en 1779 per impuls de la Societat d'Amics del País del Regne de Mallorca anomenada Breu Instrucció de la manera i mitjans de conèixer els morts aparents que es diuen asphíticos. Aquest llibre va ser escrit en col·laboració amb els doctors Jose Llabrés i Rafael Evinent ja el text castellà s'acompanyava una traducció al mallorquí. L'obra es dedica a explicar com reanimar les persones que han perdut el coneixement (morts aparents) per accidents de diversos tipus (ofegament, penjament, etc.) Apropar les classes menys cultes els coneixements científics era un dels ideals de la Il·lustració . Per això aquest manual no està dirigit a professionals de la medicina, sinó al públic en general. És el que en paraules d'avui anomenaríem una obra de divulgació. És important també assenyalar que va ser la primera obra publicada per la Societat d'Amics del País de Mallorca, i l'única dedicada a la medicina.

Bibliografía:
Ballesteros Fernández, Alfonso: Ilustración y Medicina – Real Academia de Medicina de les Illes Balears – Palma 2006
Demerson, Paula de: Muertes aparentes y socorros administrados a los ahogados y asfixiados en las postrimerías del siglo XVIII- Asclepio-Vol. LIII-2-2001
Granjel, Luis S: Panorama de la ciencia de la Ilustración- Universidad de Valladolid, Valladolid 1990
Riera Palmero, Juan: Ciencia, Medicina y Sociedad en la España Ilustrada- Un. Valladolid, Valladolid 1990
Riera Palmero, Juan: Historia, Medicina y Sociedad – Ediciones Pirámide, Madrid 1985

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Joaqu%C3%ADn_Jaquotot_y_Roca

Va néixer a Palma el setembre de 1726. El seu pare, Nicolás Jaquotot, havia estat metge de Lluís XV. Joaquim, era el penúltim dels seus sis fills. Des de 1773 va ocupar diversos càrrecs públics a l'Ajuntament de Palma: va ser diputat, síndic personer -una mena de defensor del poble- i comissionat mèdic per als malalts d'Alcúdia.
En 1778 la seva trajectòria va cobrar un nou impuls. Jaquotot no només es va convertir en professor de la Facultat de Medicina de Palma, sinó també en un dels fundadors de la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País (RSEMAP), constituïda aquell mateix any. Entre els seus objectius hi havia la difusió de les ciències d'acord amb l'esperit il·lustrat.
En 1779 Joaquín Jaquotot -al costat de Rafael Evinent i José Llabrés- va ser l'encarregat d'escriure la Breu instrucció de la manera i mitjans de socórrer els morts aparents que es diuen asphíticos.

El tractat -de 29 pàgines- no es dirigia als metges, sinó al públic general. Una obra de divulgació dedicada a explicar com reanimar qui havien perdut el coneixement per set causes diferents: ofegament, penjament, l'abast d'un llamp, «exhalacions pútrides», el fred, el vapor del vi fermentat o els nounats.
Aquell manual va ser la primera obra publicada per la RSEMAP i l'única que va dedicar a la medicina. El seu èxit va suposar el reconeixement de Jaquotot, que va participar en la creació de l'Acadèmia Mèdico-Pràctica de Palma, de la qual seria examinador ja a finals de segle.
La mort de la seva esposa i diversos dels seus fills en 1786 van portar a buscar refugi en la religió. Es va ordenar sacerdot i va arribar a ser confessor de les monges caputxines. Va ser beneficiat de la parròquia de Santa Eulàlia, però una dispensa papal li va permetre seguir exercint la medicina.

Font: http://baleopolis.blogspot.com.es/2013/10/joaquin-jaquotot-y-sus-falsos-zombies.html

Llicenciada en Filosofia i Lletres (premi extraordinari de llicenciatura 1983) i doctora en Filologia Catalana (1992) per la Universitat de les Illes Balears. Treballa en projectes de recerca I+D sobre literatura oral popular catalana en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, en projectes sobre literatura infantil i juvenil amb l’equip LIJMI de la Universitat de Santiago de Compostela i en estudis literaris del grup Identities Emerging from the Spanish Literature adscrit a la Pepperdine University (Califòrnia). És membre de l’ European Research Group on Oral Narrative/Grup de Recerca Europeu en Narrativa Oral (ERGON/GRENO) i del Grup d’Estudis Etnopoètics (IEC), del qual n’ha estat directora (2007-2013). Actualment és investigadora principal del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB), vocal de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL-IEC) i membre del consell de direcció de la revista Llengua & Literatura (IEC). Les seves línies de recerca són la literatura oral, especialment el llegendari i el rondallari, i els llibres per a infants i joves. Sobre aquests temes imparteix docència als estudis de grau i de màster. Ha publicat una vintena llibres i més d’un centenar d’articles i comunicacions a congressos. La seva recerca en el camp de la literatura infantil ha estat guardonada amb el X Premi Aurora Díaz-Plaja. Dels seus llibres més recents destaquen els estudis sobre grans figures llegendàries: Jaume I, un heroi històric, un heroi de llegenda (2008), Sant Vicent Ferrer, història, llegenda i devoció (2010) i El Comte Mal, entre la història i la llegenda (2013), publicats amb la col·laboració de Tomàs Vibot, i l’estudi sobre literatura infantil La literatura per a infants i joves en català (2013) escrit amb Gemma Lluch, així com els dos extensos reculls d’articles Paraula Viva. Articles sobre literatura oral (2008) i Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil (2010) que apleguen gran part dels seus articles. També el capítol “La rondalla” a l’obra col·lectiva Tradicionari, enciclopèdia de la cultura popular catalana (2010). Actualment dirigeix diverses tesis doctorals i treballa sobre el llegendari vinculat a la figura de Ramon Llull.