Fou un metge i pintor mallorquí. Fill del metge Miquel Sureda i Blanes i de Juana Blanes Viale, i nebot de Pedro Blanes Viale, de Francesc Sureda i Blanes, i de Josep Sureda i Blanes.
Llicenciat en Medicina i Cirúrgia per la Universitat de Barcelona i Doctor en Medicina per la Universidad Central de Madrid. Va ser Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Balears, professor de l'Escola Lul·lística Maioricense, President de l'Acadèmia Científica-Deontològica de Sant Cosme i Sant Damià, Fundador i primer Director del Sanatori Escola Mater Misericordie, Director del Museu Arqueològic Regional d'Artà, membre del patronat del Museu de Mallorca, i membre numerari de la Societat Catalana de Biologia.

Va ser un home polifacètic, destacat metge, però també humanista, arqueòleg i artista, que heretà la passió per la pintura del seu oncle, el pintor Pedro Blanes Viale. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pep-Francesc_Sureda_i_Blanes

"Mossèn Antoni Gili Ferrer (Artà, 26 d'abril de 1932-Capdepera, 1 de desembre de 2010) era un clerge i historiador mallorquí.

Estudià al Seminari Conciliar de Palma i es llicencià, el 1972, en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs a Roma. Exercí de prevere un any i mig a Binissalem (1958), sis i mig a S'Arracó (Andratx) (1960), denou a Artà (1966) i cinc a Algaida (1985). A partir de 1989 va ser auxiliar de l'Arxiu Diocesà i des del 1990 fins al 2002, prior de l'Anunciació (La Sang) a Palma.

També se'l coneixia per la seva gran faceta d'historiador o documentalista (tal com ell es considerava) cosa que li va permetre escriure innumerables llibres (uns 24), articles, pròlegs i conferències, així com alguns premis i reconeixements com per exemple diversos premis d'Investigació de diferents edicions del certàmen literari «Vila d'Artà». Se li va fer l'entrega per part de l'Ajuntament d'Artà, del «Talaiot d'Or»", demostrant la gran importància que va tenir Antoni Gili dins el poble artanenc. D'altra banda, des de 1993 també va formar part de l'obreria de Sant Antoni d'Artà com a capellà.

El 2011 rebé a títol pòstum el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gili_Ferrer

"Entitat fundada a Palma pel desembre del 1880, per iniciativa de Bartomeu Ferrà i Perelló, i aprovada pel gener del 1881 pel bisbe Mateu Jaume.

Els seus objectius eren d’honrar la memòria de Ramon Llull i de recollir objectes artístics, especialment els religiosos retirats del culte, per tal d’evitar llur destrucció. Amb aquests materials formaren tot seguit el Museu Arqueològic Lul·lià, instal·lat al Col·legi de la Sapiència. El 1916 totes les col·leccions, molt importants, passaren al Museu Diocesà, però unes diferències amb la cúria donaren lloc a una divisió entre els objectes de propietat eclesiàstica i els propis de la Societat, que el 1927 els oferí en dipòsit a la Direcció General de Belles Arts, si bé l’oferiment no fou acceptat fins el 1961, amb el decret fundacional del Museu de Mallorca. El 1885 començà la publicació del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, que s’ha convertit en un corpus documental de consulta imprescindible per a conèixer la història de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/societat-arqueologica-lulliana

"Joan Sbert Massanet fou un professor d'història i arxiver mallorquí.

Fill de Marià Sbert Canals, contralmirall de l'armada, i d'Amàlia Massanet Verd, filla de Joan Massanet Ochando, senador i diputat conservador i germana d'Antoni Maria Massanet Verd, bisbe de Sogorb des de 1907. Germà d'Antoni Maria Sbert. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear. Es llicencià en història per la Universitat de Saragossa (1933). El juny de 1936 va signar la Resposta als Catalans. Professor ajudant a l'Institut d'Inca. Va ser depurat i traslladat. El BOE del 16 de setembre de 1937 du la relació de suspesos d'ocupació i sou, entre els quals hi ha el professor Sbert, per tres mesos, entre altres coses per haver signat la resposta als catalans. Va ser nomenat arxiver de l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca el 14 d'abril de 1944. Organitzador amb Francesc de B. Moll de cursos de llengua catalana a la clandestinitat. Els cursos se celebraren al seu domicili, a l'entorn de 1948 i anys següents. Tot i que les autoritats franquistes havien requisat la gramàtica de Moll, no les havien aconseguit eliminar totes, i així el filòleg en podia proporcionar als estudiants clandestins. El 1963 Sbert va prendre part en el I Congrés d'Arxivers celebrat a Sevilla, a conseqüència del qual presentà una memòria a l'Ajuntament sobre organització dels serveis arxivístics i les seves possibles millores. El mateix any va ser elegit vocal de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1970 va passar a ocupar el càrrec de bibliotecari per defunció de Joan Muntaner."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sbert_Massanet

"Constituït a Barcelona el 19 d’abril de 1922, fou, després del PEN Club Internacional i el francès, el tercer dels PEN Club en crear-se. Celebrà el primer plenari l’abril del 1923 i, malgrat l’hostilitat de la Dictadura de Primo de Rivera, des del començament manifestà un gran dinamisme, mostra del qual fou el nomenament, l’any 1924, d’Àngel Guimerà com a membre d’honor del PEN Club Internacional. El PEN català participà en bona part dels congressos anuals i, presidit per Pompeu Fabra, al qual succeí Carles Riba l’any 1928, organitzà el XIII Congrés Internacional, que tingué lloc a Barcelona el 1935 sota la presidència internacional d’Herbert George Wells. A desgrat de la Guerra Civil Espanyola, el 1937 fou la principal entitat impulsora de la Institució de les Lletres Catalanes i fou capaç de mantenir una presència activa al Congrés del 1937 (París) i en les dues trobades del 1938 (Praga i Londres). El triomf del franquisme posà fi a les seves activitats públiques i entrà en un llarg parèntesi d’exili i clandestinitat. Durant l’èxode republicà del 1939 contribuí al suport de nombrosos intel·lectuals gràcies a les connexions internacionals.

Del 1939 fins al 1973 la representació del Centre passà per les mans de Josep Maria Batista i Roca, aleshores a l’exili a la Gran Bretanya, el qual n’assumí la secretaria i denuncià reiteradament la manca de llibertats del règim i l’intent sistemàtic d’eliminar la llengua i la cultura catalanes. Un informe del PEN Català portà el PEN Club Internacional a condemnar el règim de Franco l’any 1953. Durant la Segona Guerra Mundial, tot i mantenir la seu de l’exili a Londres, gran part de la documentació del PEN català conservada fou traslladada i dipositada a la Universitat d’Austin (Texas, Estats Units d’Amèrica). En aquesta etapa en foren també membres destacats Marià Manent, Osvald Cardona, Joan Colomines, Josep Maria Poblet i Rafael Tasis . Carles Riba, per la seva banda, continuà presidint l’entitat fins a la mort (1959). Després de la presidència de Josep Carner, el 1965, que accedí a la presidència Jordi Rubió i Balaguer, s’inicià en la clandestinitat la reconstrucció de l’entitat a Catalunya, continuada amb J.V. Foix (1968), i culminà el 1973, amb Joan Oliver a la presidència. El mateix any 1973 obrí delegacions al País Valencià i a les Illes Balears.

ornà a la legalitat l’any 1976. El 1978 hom organitzà a Barcelona una Conferència Internacional del PEN, presidida per Mario Vargas Llosa, en la qual hom inaugurà la relació PEN-UNESCO, i fou creat el Comitè de Programa i Traduccions. Des del 1979 el Centre Català ha assistit regularment a les reunions i als congressos convocats, ha guanyat protagonisme a l’interior dels diferents comitès i ha aprofitat la plataforma internacional per a projectar a l’exterior la literatura catalana.

Una fita important fou l’organització del 57è Congrés Mundial del PEN la setmana de Sant Jordi del 1992 a Barcelona. Amb motiu del Congrés hom edità el llibre El Centre Català del PEN, 70 anys d’història, a cura de Josep S. Cid. Organitzà, l’any 1996, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, en la qual s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, reforçada el 2011 amb la Declaració de Girona. S’ha involucrat molt activament en moltes altres iniciatives de reivindicació de les llibertats, especialment les de pensament i expressió, com ara les del Dia de l’Escriptor Perseguit (2003), la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network), que acull escriptors perseguits als seus països d’origen (2006), el Dia de l’Escriptor Refugiat (2007) o altres més específicament literàries com la Declaració del Quebec sobre la Traducció Literària (2015). L’any 2007 l’entitat fou convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

L’any 2010 instituí el premi Veu Lliure, concedit a un autor que hagi patit captiveri o persecució a causa dels seus escrits. Lliurat anualment a les Illes Balears pels volts del Dia de l’Escriptor Perseguit (15 de novembre), en les successives edicions han rebut el premi el cubà Normando Hernández Gonzáles (2010), l’amazic Salem Zenia (2011), el txadià Koulsy Lamko (2012), la naga Easterine Kire i els Docents de les Illes (2013), l’eritreu Dessale Berekhet (2014), l’iranià Ahmad Jalali Ferehani (2015), la turca Zeynep Oral (2016), la xinesa Tienchi Martin-Liao (2017), el guineà Ramon Esono (2018), el marroquí Ali Lmrabet (2019), el kurd iranià Behrouz Boochani (2020) i la francesa Mireille Gansel (2021).

Entre d’altres, des del 1976 han estat membres significats de l’entitat, Carles Torner, D.Sam Abrams, Isidor Cònsul i Josep Maria Terricabras, i han presidit l’entitat Josep Palau i Fabre (1976), Maria Aurèlia Capmany (1979), Jordi Sarsanedas (1983), Dolors Oller (2001) i Carme Arenas (2010). L’any 2018 assumí el càrrec Àngels Gregori, i el 2022 Laura Huerga.

L’any 2005 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2010 el premi de la Generalitat a la Projecció Internacional i el 2017 el premi Memorial Francesc Candel."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/centre-catala-del-pen-club
Més informació: https://www.pencatala.cat/el-pen-catala/historia/

"Antonio Alejandro Masip Hidalgo (1946) és un polític asturià que milita en el Partit Socialista Obrer Espanyol. Fill de Valentín Masip, alcalde d'Oviedo durant el franquisme, i de Carmen Hidalgo.

Va néixer a Oviedo en 1946, va estudiar Dret i tres anys de Ciències Econòmiques a la Universitat de Deusto. Està casat amb Eloína Fernández i té dos fills, Aida i Marco.

Va exercir d'advocat des de 1972. Lluitador contra el franquisme en diversos moviments polítics, començant en el FELIPE, va formar part, com a nombre 2, de la candidatura d'Unitat Regionalista Asturiana al Congrés dels Diputats a les Eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres lliures després de la mort de Franco.

En 1982 va ser nomenat Conseller d'Educació, Cultura i Esports en el primer Govern del Principat d'Astúries. En 1983 va ser escollit alcalde d'Oviedo, el primer socialista des de la II República. Va ser reelegit en les següents eleccions de 1987. En el període entre 1983 i 1987 va compaginar el càrrec d'alcalde amb el de diputat en la Junta General del Principat d'Astúries.

En 1983 va ser nomenat president del Real Instituto de Estudios Asturianos (RIDEA).

Entre 1997 i 2003 va ser Secretari General de l'Agrupació Municipal Socialista d'Oviedo (AMSO-PSOE) i membre del Comitè Federal del PSOE (2000-2004). Fou elegit diputat a les eleccions al Parlament Europeu de 2004 i 2009. Actualment és membre de la Comissió d'Afers Jurídics i de la Delegació del Parlament Europeu per a les Relacions amb Belarus."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Masip_Hidalgo

"El Real Instituto de Estudios Asturianos o RIDEA (en asturlleonès, Real Institutu d'Estudios Asturianos) és un organisme públic cultural de la comunitat autònoma del Principat d'Astúries que depèn de la Diputació i està subordinat al Patronat Jsé Mª Cuadrado del CSIC. Els objectius d'aquesta entitat són: la recerca, el foment i l'orientació dels treballs i estudis relatius al patrimoni científic, cultural i artístic del Proncipat d'Astúries i el foment de la cooperació dels organismes públics de la comunitat autònoma i les institucions culturals, grups socials i centres asturias d'Espanya i l'estranger per a investigar i divulgar la cultura de la regió.

L'interès per a constituir aquesta entitat va nàixer amb l'Acord de la Diputació en sessió de 2 de juny de 1945. Es creà formalment l'ens el 10 d'octubre de 1945, quan els estatuts foren aprovats. Els estatuts de l'entitat foren modificats amb el pas del temps.

La LLei 7/1988, de 5 de desembre, modificà aquests estatuts, reorganitzant l'institut. El 8 de febrer de 1992, el Rei d'Espanya li va concedir el títol de Reial."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Real_Instituto_de_Estudios_Asturianos

"L'Institut Francès de Barcelona (IFB) és un institució educativa fundada a Barcelona el 1921 per Ernest Merimée, degà de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, a partir de l'Alliance Française à Barcelone i de les escoles franceses Ferdinand de Lesseps i grup escolar francès Carrer Sepúlveda, fundades el 1898. Es va posar en marxa el 1921. El 1922 l'historiador occità Jean-Jacques-Achille Bertrand es va convertir en el seu director.[2] El 1924 va posar en marxa cursos de secundària i organitzà conferències d'intel·lectuals francesos com Paul Valéry.

Fou clausurat durant la guerra civil espanyola. El 1939 en fou nomenat director Pierre Deffontaines,[3] que ocupà el càrrec fins al 1964. Tot i ser amic personal d'Henri Philippe Pétain, Deffontaines es va posar de part de la França Lliure el 1943. Des del 1945 els efectius de l'Institut es multiplicaren i va comptar amb una gran biblioteca, el Cercle Maillol i diversos cercles i activitats de difusió de la cultura francesa (literatura, cinema, esport). Això va fer que fos un referent cultural per als intel·lectuals catalans de la postguerra fins a començaments del 1970. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi"

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_Franc%C3%A8s_de_Barcelona

"Medievalista i sacerdot.

Féu estudis al seminari de Mallorca i a la Universitat de Friburg de Brisgòvia (Alemanya), on s’interessà pel lul·lisme (fou col·laborador del Raimundus Lullus Institut) i es doctorà en teologia (1975) amb una tesi sobre la teoria lul·liana dels correlatius (1979). Ha editat l'Ars Notatoria i l'Astronomia de Ramon Llull. Secretari d'Estudios Lulianos i de l’Institut d’Estudis Baleàrics, és professor del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-gaya-i-estelrich

"Institució de promoció cultural dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura del govern de les Illes Balears, creada el 1971 com a institut d’estudis locals, dependent de la Diputació Provincial de Balears, amb seu a Palma.

Desenvolupament enciclopèdic
Té el caràcter de fundació pública i l’objectiu de fomentar la investigació científica sobre temes relacionats amb les Balears, editar publicacions sobre les Illes, assessorar el Govern Balear sobre temes culturals i promoure la difusió de la cultura pròpia. La seva creació suposava la culminació d’un procés iniciat al final dels anys seixanta i que recollia una proposta dels professors Ángel Raimundo Fernández i Santiago Sebastián López de la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB. La proposta es canalitzà a través del diputat provincial Martí Ensenyat i Riera i fou aprovada a l’agost del 1971. Presidia l’Institut Josep Alcover i Llompart, el primer director fou Bartomeu Payeras i Franch i el vicedirector, Mateu Serra i Simó. Funcionava a través d’un patronat executiu i d’un consell general, en el qual, a més, hi havia un representant de les seccions d’Humanitats, Ciències, Investigació i Documentació i Defensa de la Natura, un de l’Escola Lul·lística i de la Societat d’Història Natural i quatre personalitats. Entre el 1971 i el 1979 es definiren les àrees d’actuació i es publicaren la Revista Balear i setze monografies. També col·laborà amb activitats culturals puntuals com la preparació d’un CHCA i el Congrés d’Història de la Mediterrània. El 1979 passà a dependre del Consell General Interinsular i l’any següent s’aprovaren els nous estatuts, pels quals l’organisme passà a regir-se per un consell general (president, vicepresident, quatre membres dels Consells Insulars, membres de les entitats culturals i dues personalitats en representació de la vida científica de les Illes Balears) i una comissió permanent que gestionava les decisions del consell general. Desaparegué el càrrec de director i les seves funcions foren assumides pel nou càrrec de secretari general. Entre el 1979 i el 1983 aparegué la revista Estudis Baleàrics i se celebraren les I Jornades d’Estudis Històrics Locals. Començà també la diversificació de les publicacions en col·leccions com “Monuments de les Illes Balears” i “Actes de les Jornades d’Estudis Històrics Locals”, amb catorze monografies i dotze números de la revista Estudis Baleàrics. Es produí, doncs, un impuls quantitatiu i qualitatiu que es manifestà en l’increment del pressupost d’activitats i alhora es marcaren les línies d’actuació que, encara avui, continuen.

El 1983, l’Institut passà a dependre de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L’any 1986 es redactaren nous estatuts, amb què adquiria la categoria d’organisme autònom vinculat a la Conselleria d’Educació i Cultura. Era regit per una junta de govern, que marcava les directrius i aprovava les activitats, formada pel conseller d’Educació i Cultura, el director general de Cultura, un representant de la gestió econòmica de la Conselleria, un representant del consell acadèmic i el secretari general de l’Institut. També es creà un consell acadèmic com a òrgan assessor, constituït per tretze membres: cinc persones designades pel conseller, un representant de la universitat, tres representants dels Consells Insulars i tres membres en representació de les entitats culturals i científiques de les Illes Balears. Des del 1983, continuà la tendència de diversificació de les publicacions i l’increment de les activitats no editorials com ara congressos, simposis, cicles de conferències, exposicions i activitats audiovisuals. El 1990 es reformaren de nou els estatuts, pels quals es configurà com una entitat autònoma de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Des dels seus orígens, l’Institut es marcà com a fita la col·laboració amb altres entitats culturals. El 1972 s’incorporà al Patronat Josep Maria Quadrado, del CSIC. És membre de la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals (CECEL). Està adherit a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i és la seu del Patronat Ramon Llull. A més, manté relacions especials amb els centres culturals i científics de les Illes Balears com l’Ateneu de Maó, l’Escola Lul·lística de Mallorca, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, la Societat Arqueològica Lul·liana o la Societat d’Història Natural. N’han estat responsables directes: B. Payeras i Franch (1971-79), Jordi Gayà i Estelrich (1980-88), Ramon Maria Servalls i Batle (1989-91), Pius Tur i Mayans (1991-91), Josepa Terrassa i Barceló (1992-93) i Xavier del Hoyo i Bernat (des del 1993). Ha gaudit sempre de la col·laboració de les figures intel·lectuals més rellevants del país com Àlvar Santamaria, Guillem Colom, Josep Maria Llompart o Josep M. Quintana.

Des del 1981 organitza les Jornades d’Estudis Històrics Locals i n’edita les actes. El 1987 organitzà el XIII CHCA, centrat en l’anàlisi del regne privatiu de Mallorca (1230-1349), la incorporació de Menorca (1287) i les relacions de la Corona d’Aragó amb l’Atlàntic. Se n’han publicat els quatre volums d’actes, ponències i comunicacions (1989-90). Des del 1989 organitza diversos cicles de conferències sobre diferents temes i en col·laboració amb altres entitats. És la seu del Patronat Ramon Llull, que té per objectiu la publicació de la nova edició de les obres d’aquest autor (1985), i creà la Comissió de les Illes Balears per a la Commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, que edità la col·lecció “Amèrica”, en què es publicaren una quinzena d’obres (1991-92) sobre temes d’història d’Amèrica i de les Balears. El 1995 aparegué la sèrie “Divulgació”, amb l’objectiu de fomentar a un públic majoritari l’interès pels espais naturals, els itineraris històrics, la vida i l’obra de personatges il·lustres o diversos aspectes de qualsevol matèria humanística o científica relacionada amb les Illes Balears. El 1996, es realitzà el simposi 25 Anys de l’Institut amb el tema “La Transició a les Illes Balears”. També es reprengué la sèrie “Temps de Poesia”, un projecte que enregistrava en cassets la veu dels poetes de les Illes Balears, llegint els seus poemes. Els darrers anys també ha dedicat especial atenció a la salvaguarda del patrimoni audiovisual (exposicions fotogràfiques, edició de discos compactes i vídeos).

Edita les publicacions periòdiques Estudis Baleàrics (des del 1981) i Revista de Ciència (des del 1987). La primera pretén la divulgació interdisciplinària de la investigació que es fa a les Balears. Els seus articles abracen gairebé tots els àmbits del saber. En un principi no estaven relacionats entre ells; posteriorment, els números de la revista han passat a estructurar-se al voltant d’un tema central que dona cohesió temàtica als articles, com la naturalesa de les Pitiüses (núm. 16, març 1985), la Inquisició (21, juny 1986), la cultura popular (24, març 1987), el s. xix (25, juny 1987), el cinema i la fotografia (26, setembre 1987). D’altra banda, n’han estat membres del consell de redacció importants investigadors de les Illes com Joan Alegret, Maria Barceló, Catalina Cantarellas, Joan Miralles o Isabel Moll. Revista de Ciència començà a editar-se l’any 1987 i presenta els avenços científics més recents, bibliografia, recensions de llibres i esdeveniments científics d’interès. En són col·laboradors habituals Guillem Matheu, Climent Picornell o Antoni Rodríguez i Perea. A més, ha publicat més de seixanta llibres sobre antropologia, art, arxivística, bibliografia, biologia, dret, ortografia, filosofia, geologia, geografia, història, literatura, lul·lisme, patrimoni, prehistòria i història de l’art de les Illes. Aquest caràcter multidisciplinari ha convertit la Institució en una peça clau per a la divulgació de la investigació històrica actual a les Balears. Tot i no disposar de biblioteca, el règim actual de funcionament permet l’accés a bona part de la informació.

Lectures
FERRER I FLÓREZ, M.: “Bartomeu Payeras i Franc”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 35-38.
HOYO BERNAL, X. del: “Breu història de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 7-18.
MATEU, G.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics i el seu origen de l’antiga Diputació Provincial”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 39-48.
SALVÀ I TOMÀS, P.A.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics entre 1986 i l’actualitat”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 53-58.
SANTAMARIA, À.: “Contexto histórico y ejecutoria de la primera época de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 19-34."

Font: https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/institut-destudis-balearics

"La Hispanic Society of America és un museu i biblioteca per l'estudi de les arts i cultures d'Espanya, Portugal, i Llatinoamèrica fundada el 1904 per Archer Milton Huntington. Institució lliure i oberta al públic, la seva seu original es troba a l'edifici Beaux Arts a Audubon Terrace (al carrer 155è de Broadway) al barri de Washington Heights dins el borough de Manhattan de la Ciutat de Nova York, Estats Units. El lloc va ser designat com a fita Nacional Històrica el 2012.

L'abril de 2015 la Societat va anunciar l'anomenament de Philippe de Montebello per presidir el Board of Overseers i ser punta de llança per doblar la mida del museu i renovar l'ara vacant edifici adjacent de Belles Arts, seu anterior del Museu de l'Indi americà. L'escultura exterior de la societat inclou obra d'Anna Hyatt Huntington i nou alleujaments importants de l'escultor suís-americà Berthold Nebel, realitzades en deu anys.

El 2017 fou guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries de Cooperació Internacional.

L'any 2017 va tancar les seves portes per poder-hi dur a terme una profunda renovació. La reobertura és prevista per a l'any 2019. Mentrestant, una mostra dels seus fons s'ha presentat al Museu del Prado (2017).

El museu conté obres de Diego Velázquez, Francisco de Goya, El Greco, i Joaquim Sorolla i Bastida, entre d'altres.

Un component important d'aquest museu és la sala Sorolla que fou reinstal·lada el 2010. Mostra les 14 pintures de gran format anomenades Visió d'Espanya, que Sorolla va realitzar de 1911 a 1919, per un encàrrec d'Archie Huntington. Aquestes pintures envolten la sala i descriuen escenes de diversos llocs de la península ibèrica (13 d'Espanya i un de Portugal).

La biblioteca de llibres rars manté 15.000 llibres impresos abans de 1700, incloent una primera edició d'El Quixot. També disposa del manuscrit Llibre Negre d'Hores Horae Beatae Virginis Mariae ad usum Romanum (c. 1458), un dels pocs exemplars existents."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hispanic_Society_of_America
Més informació: https://hispanicsociety.org/es/about-us/historia/

"Elizabeth du Gué Trapier (1893-1974) fou una experta en l'Art espanyol. Després de graduar-se en biblioteconomia, va formar part d'un selecte grup de dones escollides per Archer Milton Huntington, centrant el seu estudi en pintures i dibuixos.

Elizabeth du Gué Trapier va néixer el 5 d'abril de 1893 a Washington DC. Va morir el 15 d'octubre de 1974 a Hightstown, Nova Jersey. Miss Trapier va dedicar la major part del seu treball a la Hispanic Society of America. Durant quatre dècades, com a comissària de pintures a aquesta institució, va publicar diversos estudis sobre la història de l'art espanyol. La seva monografia sobre Velázquez, publicada l'any 1948, és un text bàsic, i els seus catàlegs, llibres i articles sobre Josep de Ribera, Goya, El Greco, Valdés Leal i altres artistes espanyols, són de gran importància en la Història de l'art. Miss Trapier va rebre l'Orde del Mèrit Civil l'any 1968, la Medal of Arts and Literature i la Medalla Mitre. A més, pels seus anys de treball a la Hispanic Society of America fou guardonada amb la Medalla Sorolla d'aquesta prestigiosa institució."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_du_Gu%C3%A9_Trapier

"Editor, polític i historiador de la literatura.

De família d’origen alemany establerta a Catalunya des del 1890, el seu pare fou expulsat el 1936 de l’Estat espanyol amb la família, i hi tornà a residir d’ençà del 1939. El 1952, amb només quinze anys, es matriculà a les facultats de química i de dret i participà en el moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou expulsat de l’Estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardes, impulsà la nova època de Serra d’Or (1959) i creà (1961) Edicions 62, que dirigí fins el 1969, i posteriorment fundà Curial Edicions Catalanes (1972). Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del “Català al carrer”. Alhora maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. Amb aquest objectiu creà el Club Ramon Muntaner (1979), del qual fou vicepresident.

La seva trajectòria política adquirí una especial significació del 1980 al 1984, que fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya . Des d’aquest càrrec posà les bases de les institucions culturals de la Catalunya posterior al franquisme, entre les quals cal esmentar l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, la Llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, el Centre d'Art Santa Mònica i la xarxa de biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment fou també comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Auditori, president de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del 1985 al 1987 i del 1992 al 1994 i director de la nova etapa de la Revista de Catalunya (1986). Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, el 1994 se'n donà de baixa com a militant. El 1996 creà un partit propi, Acció Catalana, que un any més tard s’integrà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Doctorat en filosofia i lletres, fou professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1975-2006), i és autor d'Epistolari del Renaixement (tesi doctoral, 1977-78) i Literatura de la revolució i la contrarevolució 1789-1849 (en tres volums: 1998, 2002 i 2005). Fou també molt destacable la seva col·laboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Dirigí també la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en dinou volums (1981-85).

L’any 1996 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la Generalitat li concedí la Medalla d’Or de la institució (2013)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/max-cahner-i-garcia

"Historiadora i activista política.

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pòstumament fou editat el volum La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (2018), recull d’articles sobre la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta, que el 2019 rebé el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. També pòstumament, rebé el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/eva-serra-i-puig

"Edicions 62 és una editorial catalana nascuda el 1961 a Barcelona sota la direcció de Max Cahner i Ramon Bastardes. Edicions 62 pertany actualment al Grup 62, un conglomerat amb diversos negocis del món cultural que des de 2013 forma part del Grup Planeta.

Ramon Bastardes i Max Cahner van fundar l'editorial el 1961 però va publicar el seu primer llibre per la Diada de Sant Jordi de 1962, quan va aparèixer Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Edicions 62 va tenir la seva primera seu a la Gran Via de les Corts Catalanes, de Barcelona. Ja el 1963 van transformar l'empresa en una societat anònima, gràcies a la inversió de Max Cahner i Bruguera. Inicialment se centrava en l'assaig, novel·la i llibres de cultura popular catalana, amb col·leccions dirigides pel mateix Max Chaner, Josep Benet, Josep Maria Ballarín o Joaquim Molas, entre d'altres.

El 1964 van començar a publicar col·leccions en castellà, amb el nom d'Ediciones Península. Un dels grans projectes d'aquesta dècada fou l'inici de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1968 l'empresa va patir una forta crisi que va apartar de la direcció Chaner i Duran i va fer que es vengués el projecte de la GEC a una nova empresa.

Oriol Bohigas fou l'encarregat de posar ordre a la societat per intentar salvar el projecte a finals del 1969. Comença a reflotar el projecte fins que el 1975 fou nomenat president de l'empresa. D'aquest període destaquen col·leccions com la MOLC, Les millos obres de la literatura universal o Clàssics del pensament modern, entre d'altres. També es van iniciar grans projectes com una Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, la Història del País Valencià o la Història de la cultura catalana. També va començar a publicar una sèrie de diccionaris i, des de 1997, una revista dedicada al Turisme, Descobrir Catalunya.

El 1996 l'Editorial Empúries entra a formar part de l'empresa, i per gestionar-ho es va crear el Grup 62, que progressivament anà adquirint fons d'altres editorials, i un any després Xavier Folch va substituir Josep Maria Castellet en la direcció literària del projecte. Editorial 62 va quedar integrada des de llavors en aquest grup, que ha anat canviant d'accionistes amb els anys. A data 2020 forma part de l'entramat d'editorials del Grupo Planeta. Amb motiu del cinquantè aniversari, s'anuncià que el llibre més venut per l'editorial, fins al moment, era Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, amb 1.376.016 exemplars.

El novembre de 2014, Edicions 62 va acordar fer el dipòsit dels fons d'Edicions 62 i d'Editorial Empúries a la Biblioteca de Catalunya. El seu arxiu, compost per expedients d'obres literàries, conté els originals (manuscrits o mecanoscrits, galerades, exemplars corregits ...) de gran part de l'obra publicada."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Edicions_62
Més informació: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/edicions-62

"Fill del lingüista, filòleg i editor Francesc de Borja Moll, passa la infància a la seva ciutat natal. Des de petit s'impregna de la tasca que realitza el seu pare, seguint l'estela de Mossèn Alcover, en l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear. També des de ben aviat descobreix la seva passió per la naturalesa i l'excursionisme, activitat que mantindrà al llarg la seva vida.

Comença a estudiar Enginyeria a Barcelona, però ho deixa aviat i l'any 1956 comença la carrera de Farmàcia. El febrer de l'any 1957 assisteix a l'Assemblea del Paranimf de la Universitat de Barcelona, fet que suposa la pèrdua del curs acadèmic per als estudiants que hi participen. En aquells moments, i enmig de l'ambient polític de l'època, es replanteja la seva carrera i finalment decideix estudiar Economia.

Es llicencia l'any 1962 i, en acabar la carrera, fa el servei militar a Mallorca, on es queda a viure de nou. Entra en contacte amb Bartomeu Barceló, catedràtic de Geografia i cap de publicacions de la Cambra de Comerç de Mallorca, amb qui estableix una gran amistat i amb qui publiquen investigacions sobre economia de les illes al butlletí de la Cambra. Plegats també constitueixen l'empresa SEPTE (Servei de Planificació Territorial i Econòmica). A través d'aquesta empresa coneix els propietaris del Diari de Mallorca, que li proposen ser-ne el gerent, tasca que desenvolupa entre el 1963 i el 1967.

L'any 1967 passa a fer-se càrrec de la gerència de l'Editorial Moll, treballant amb el seu pare i amb Josep Maria Llompart, que en aquells moments n'era l'assessor editorial. Treballa com a gerent de Moll fins a la seva jubilació, l'any 2008. Entre el 1993 i l'any 2000 presideix el Gremi d'Editors de les Illes Balears i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de l'any 1983 quan, a proposta de l'aleshores president de l'AELC Josep Maria Llompart, se'n va fer soci. Tradueix, del francès, el títol L'Art en el regne de Mallorca, de Marcel Durliat i publicat el 1964. També fa la traducció, de l'anglès, de Foll d'amor. La vida de Ramon Llull, d'Edgar Allison Peers, del 1966. Com a traductor i editor, també es dedica a revisar i corregir les traduccions que arriben a l'Editorial Moll.

És soci cofundador del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del qual és president entre els anys 1978 i 1981. El 1978 és director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular i el 2001 rep el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/mollf/biografia-francesc-moll

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

"Editorial fundada el 1933, a Palma (Mallorca), per Francesc de B.Moll i Casasnovas, com a continuació de l’Editorial Alcover SL, fundada el 1930 i dissolta pel maig del 1933.

Les seves col·leccions més importants foren la ''Biblioteca Les Illes d'Or' i ''Els Treballs i els dies', de cultura baleàrica; la ''Biblioteca Raixa', de prosa, i “Balenguera”, de poesia, oberta a tots els Països Catalans. Ha publicat l’extens Diccionari català-valencià-balear i les Rondaies mallorquines d’Antoni M. Alcover. Dirigida per Francesc de B.Moll fins a la seva mort, en col·laboració amb els seus fills Aina i Francesc, i amb Josep M. Llompart, fou l’única editorial de les Illes que aconseguí una llarga continuïtat i un catàleg considerable. A més de les sèries en català, publicà nombroses edicions en castellà de llibres per a l’ensenyament d’idiomes, entre els quals el català de Mallorca, col·leccions de divulgació científica, etc. Afegí posteriorment les col·leccions “Scientia”, “Tomir”, “Biblioteca Bàsica de Mallorca”, “Poesia”, “Natura”, la reedició del Diccionari Català-Valencià-Balear i la publicació dels premis Ciutat de Palma de poesia i novel·la. Sotmès a greus dificultats econòmiques des de la segona dècada del 2000, l'octubre del 2014 l'empresa anuncià el tancament gradual. Al gener del 2016 fou creada la Institució Francesc de Borja Moll amb l’objectiu de promoure la figura i l’obra del lingüista i rescatar el fons de l'editorial. Presidida per l'exconseller de la Generalitat Francesc Homs i Ferret, la institució es proposava donar continuïtat al Diccionari català-valencià-balear, a l’edició de les Obres Completes d’Antoni Maria Alcover, Francesc de B. Moll i Gabriel Alomar; a les edicions crítica i popular de les Rondaies Mallorquines, i també a reeditar títols del catàleg adquirit."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/editorial-moll

Cranach-Presse fou una editorial fundada pel comte Harry Kessler, especialitzada en obres d'edició limitada molt elaborades.

Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Cranach_Press

"Jaume Cirera Prim (Vic, 1907 - Palma, 1989) va ser un químic, genealogista i bibliòfil d'origen català instal·lat a Mallorca.

Titulat a l'Escola Tècnica de Terrassa (1930) i diplomat en genealogia i heràldica pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (1968), residí a Mallorca des del 1931, quan la seva família passà a tenir, per ascendència paterna, la representació de les cases i llinatges dels Mas del Pla del Rei, Roig de Lluís, Serra-Poquet i Serra-Goiet. El juny de 1936 signà la Resposta als Catalans. Va ser membre de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i tresorer de l'Estudi General Lul·lià. Va ser membre fundador de la Unió de la Noblesa de l'Antic Regne de Mallorca (1955) i de l'Acadèmia Mallorquina d'estudis Genealògics, entitat que presidí (1986-89). Formà un arxiu i biblioteca molt complet en l'àmbit genealògic. Col·laborà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Ajudà a l'organització de la Biblioteca Bartomeu March

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cirera_Prim

"L'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó es troba en un edifici que dona a dos carrers i a la plaça Esplanada de dues plantes. Segueix un estil arquitectònic tradicional dels habitatges senyorials dels segles xviii i xix de Maó. Des del 1906 s'ha fet càrrec de la Revista de Menorca, que era publicada des del 1888.

A la primera planta s'hi troben el Saló d'Actes A. Victory Taltavull, el Museu d'Història Natural, la Sala Màrius Verdaguer, la Sala de Tertúlies Fernando Rubió i Tudurí, dues sales de biblioteca, la Sala Vives Llull, i altres dependències administratives. A la segona planta s'hi troben aules on s'imparteixen classes de pintura, dibuix, música i idiomes.

Fou constituït oficialment l'any 1905. En el seu s'hi crearen entitats com la Cambra de Comerç, la Cambra Agrícola, el Grup Filharmònic (1916), els primers centres illencs de puericultura i lluita antituberculosa, un orfeó i grups excursionistes i esportius, com la Unió Esportiva Maó."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Cient%C3%ADfic,_Literari_i_Art%C3%ADstic_de_Ma%C3%B3