S'estan mostrant 3065 resultats

Registre d'autoritat

Vilardell Viñas, Francisco

  • Person
  • 1926-

Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1949, i es doctorà a les universitats de Barcelona i de Pennsilvània, EUA (1962), de la qual fou també becari investigador especialitzat en patologia digestiva del 1959 al 1962.

Ha estat cap de servei de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona del 1963 al 1996, i director de l'Escola Professional de Patologia Digestiva de la UAB del 1969 al 1996. Ha estat director de planificació sanitària en el Ministeri de Sanitat d'Espanya del 1978 al 1981. També ha estat autor de nombrosos treballs sobre trastorns de la nutrició i patologies digestives.[1]

És doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (1974) i la Universitat de Saragossa (1990), ha estat secretari general i president de la Societat Europea d'Endoscòpia Digestiva (del 1970 al 1990) i de l'Organització Mundial de Gastroenterologia. En 1989-1995 fou president del Consell d'Organitzacions Internacionals de Ciències Mèdiques (CIOMS)i formà part de l'equip de metges que va atendre Joan Pau II quan va patir l'atemptat de Mehmet Ali Agca el 1981.

EL 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1997 fou nomenat soci emèrit de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i el 2005 va rebre el premi a l'excel·lència professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vilardell_i_Vi%C3%B1as

Vilaclara Mir, Juan

  • Person
  • 1909-1990

Neix al si d'una família benestant de Barcelona -terratinents, empresaris, advocats i notaris- sense cap relació amb la Medicina a la què Joan Maria Vilaclara Mir es dedica per estricta vocació en contra del criteri familiar que el duia a ser l’hereu de la casa. Acabat el batxiller a les Escoles Pies de Sarrià l’any 1924, ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1932 amb la qualificació d’excel·lent. Mentre estudia, és alumne intern al Servei de Medicina Interna del professor. Francesc Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. El 1933, aprova les oposicions a metge militar de la primera promoció del cos de la República Espanyola alhora que supera les oposicions a metge de la marina mercant, ambdues amb el número 1. El 1934, completa la seva especialitat en Medicina Militar a l'Acadèmia de Madrid. Seguidament, el destinen com a tinent al Marroc on s’hi passa gairebé dos anys fent de metge a diferents destins de la Legió i Regulars com Melilla, Tetuan i El Rif.

El 18 de juliol de 1936, Vilaclara és de permís a Barcelona i es posa a disposició del seu superior a la plaça, un comandant d’Intendència que -juntament amb altres tres tinents, un coronel de mutil.lats i el coronel Escobar de la Guàrdia Civil- són els únics militars de carrera a Barcelona que no s'uneixen a la sublevació contra la República liderada pel General Goded. Mantenen la Capitania General de la plaça comandada pel General Llano de la Encomienda que tampoc s’alça contra la República. Passa tota la Guerra al bàndol republicà a diverses destinacions militars i civils fins al maig de 1939. Instaurada la Dictadura, Vilaclara és sotmès a un Consell de Guerra acusat de donar suport a la Insurrecció. Resulta absolt d’aquest càrrec però el condemnen a passar vuit mesos en un batalló de treballadors pels serveis prestats als republicans però no li comporta l’exclusió de la carrera militar. Joan Vilaclara reingressa al servei actiu, ascendeix a capità i és nomenat director de l'Hospital Militar de Figueres. Finalment, el 1943, li obren un expedient de depuració i és expulsat de l'exèrcit per 'actividades y pasado impropio de un oficial del ejército español'.

A partir del 1944, abandonada la carrera militar, torna com a metge adjunt al Servei de Medicina Interna del doctor Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. S’especialitza en Endocrinologia i Nutrició i arriba a ser un dels màxims experts en aquesta matèria de la seva època. Entre 1944 i 1953, entra en contacte amb personalitats de la medicina espanyola com Marañón, Jiménez Díaz i Laín Entralgo i comparteix amb ells una visió humanística de la Medicina. El seu tracte, li serveix d’impuls per estudiar Història i Filosofia sense abandonar la pràctica hospitalària.

El 1953, es nomenat cap del recent creat Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital de Sant Pau, convertint-se en el primer director d’un Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'estat espanyol, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació el 1980. Abans, participa en nombrosos cursos, seminaris i congressos de l’especialitat a Espanya, Portugal i Itàlia, primer. Després a França i Gran Bretanya fins a principis de la dècada dels seixanta que ja viatja com a conferenciant a Nord Amèrica. L’any 1964, és convidat a participar al Cinquè Congrés Internacional de la Federació de Diabetis que té lloc a Toronto sota la presidència del Premi Nobel Best, un dels descobridors de la insulina. Paral·lelament, Joan Vilaclara exerceix una intensa pràctica clínica privada i pública, tant a la seva consulta particular com als centres de la Seguretat Social.

El 1979, Joan Vilaclara és rehabilitat en el grau que per escalafó li correspon a la carrera militar, el de coronel. Aquest mateix any, també, rep l’homenatge de companys i deixebles en reconeixement a la seva tasca i celebrant les seves noces de plata com a cap de servei, entre els que hi ha els seus cinc adjunts, els doctors Gonçal Lloveras Vallès, Francesc Morer Fargas, Francesc Bosch Llopart, Josep Soldevila Bosch i Josep Maria Pou Torelló, per citar-ne alguns, a més de la jove doctora Susana Webb Youdale.

Autor de nombrosos articles, comunicacions, treballs i llibres sobre Nutrició i, en especial, sobre la diagnosi i el tractament de la diabetis mellitus. Membre de l’ Acadèmia de Ciències Médiques de Barcelona, a més d’ocupar altres càrrecs, presideix les Societats Catalana i Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició. El 1947, és elegit acadèmic corresponent supernumerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on, el 1952, disserta sobre El aspecto endocrino de la obesidad. A més, és nomenat Col.legiat d'Honor del Consell de Col·legis de Metges d’Espanya en reconeixement al creador d’una Escola d’Endocrinologia que ha format bona part dels especialistes en Endocrinologia i Nutrició del país i també estrangers.

Distingit amb la Creu al Mèrit Militar amb Distintiu Blanc i Distintiu d’Or a més de amb la Medalla de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Joan Maria Vilaclara Mir mor a Barcelona el 15 de febrer de 1990 en la intimitat familiar després de lluitar bona part de la seva vida contra l’EPOC. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=JGE

Verd Sastre, José

  • Person
  • 1879-1959

Hizo la carrera de medicina en Barcelona (1902). Amplió estudios en la Sorbona. En el 1903 y 1904 publicó en la Revista balear de ciencias médicas traducciones de artículos de medicina de G. Kasarinov y Frantz Giegel. Se instaló como médico en sa Cabaneta hasta el 1915, año en que pasó a Santa Maria del Camí, donde desde 1918 fue médico titular. De 1920 a 1924 fue vocal del colegio de médicos. En el año 1922 participó en la organización del Primer Congreso nacional de reorganización sanitaria que se celebró en Palma.

Trabajó de manera activa para la mejora de las condiciones sanitarias locales. Su tarea como médico de Santa María cubrió un periodo de 34 años sin interrupción. Trabajó mucho contra las enfermedades infecciosas (tuvo una actuación ejemplar en el contagio de la grip de 1918) y en la prevención sanitaria. Llevó a término una extensa recogida de datos estadísticos de morbidad Treballà molt contra les malalties infeccioses (va tenir una actuació exemplar en el contagi de grip de 1918) i en la prevenció sanitària. Va dur a terme un extens recull de dades estadístiques de morbidilidad y mortalidad de Santa Maria del Camí del 1871 al 1950.

En el 1955 se le concedió la Orden Civil de Sanidad en la categoría de plata. El año 1976 el Ayuntamiento de Santa Maria del Camí le dedicó una calle. https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Verd_i_Sastre

Torres Gost, Joan

  • Person
  • 1900-1979

Fou un metge, editor i escriptor mallorquí. Fou germà del canonge i expert en Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Torres Gost i de l'enginyer Gabriel Torres Gost.

Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona l'any 1923 i es doctorà l'any 1924 i el mateix any guanya oposicions a metge militar, l'any 1925 oposità per metge de l'Hospital del Rey (Madrid), aleshores en construcció,[1] més tard denominat Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, amb funcions d’hospital central especialitzat. Arran d'una epidèmia de poliomielitis, l’any 1929, s’especialitzà en aquesta malaltia.[2] Estigué pensionat a Alemanya on amplia els seus coneixements sobre malalties infeccioses,[3][4] la seva estada allí li va permetre traduir, de l’alemany al castellà, alguns llibres científics sobre la seva especialitat. Durant la Guerra Civil dirigí l’hospital, càrrec que tornà a ocupar a mitjans dels anys 50.[5]

Assolí un alt prestigi científic en l’experimentació del tractament amb antibiòtics en les malalties infeccioses, l'any 1953, introduí un innovador tractament sobre la meningitis tuberculosa que reduí la mortalitat del 60%, i un 20% de supervivència amb greus seqüeles, al 4% dels casos tractats.[6] en el mateix sentit experimentà amb èxit sobre les febres de Malta i la poliomielitis.

Al final de la seva vida escriví alguns textos literaris en català de caràcter costumista, referits a sa Pobla. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Torres_Gost

Soriano Jiménez, Máximo

  • Person
  • 1903-1978

De família de camperols, inicia el batxiller a Lleida gràcies a que el seu oncle Felipe Soriano, empleat d'Hisenda, hi és destinat. Després, l’acaba a Barcelona quan l'oncle és traslladat novament a la Ciutat Comtal. El 1920, inicia la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicència el 1927. Posteriorment, es doctora amb la tesi Tuberculosis hepatoesplénica, tema que molt possiblement escull influït per haver patit una tuberculosi.

El 1931, és nomenat professor auxiliar de Patologia Mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona. El curs 1934-35, becat per la Junta de Ampliación de Estudios, se’n va a la Neue Allgemeine Krankenhaus de Viena, amb el professor Hans Eppinger. De tornada, és professor encarregat de la càtedra de Fisiopatologia i Medicina Experimental i adjunt d’Agustí Pedro i Pons a la Universitat de Barcelona. El 10 de juliol de 1937, en plena guerra civil, es casa amb M Dolores Marín. Tindran vuit fills: Felipe, Eladio, María, Enriqueta, Manuel, María Dolores, Paloma i Montserrat.

El 1940, obté per oposició la plaça de catedràtic numerari de Patologia Mèdica de la Universitat de Santiago de Compostela i, tres anys més tard, la de Patologia Medica de la Universitat de Barcelona, succeint al professor Ferrer Solervicens, a qui considera el seu mentor. Entre 1944 i 1954, és degà de la Facultat. Unifica i reorganitza la Biblioteca de Medicina.

Amb el treball Los síndromes hepato-esplénicos tuberculosos, base de la seva tesi, obté el Premi Salvà de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on, el 10 de maig de 1953, ingressa com acadèmic numerari amb el discurs La patología renal y la hipertensión en el campo de la medicina actual. Col·labora activament amb la Hermandad de San Cosme y Damián de Barcelona. És president de l’Associació Mèdica Mediterrània i de la Sociedad Española de Medicina Interna (1970-72) i vicepresident de la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica (1956-59 i 1959-66). El 1953, el govern francès li concedeix l’Ordre de Comentateur de la Santé Publique. Un any després, el govern italià el distingeix amb l’Stella de la Solidarieta Italiana i, l’any 1.961, rep la Gran Cruz de Isabel la Católica al mèrit sanitari d'Espanya.

Máximo Soriano publica els primers casos, a nivell mundial, de meningitis tuberculosa tractats amb isoniacida i PAS. El 1947, estudia l’anèmia nefrògena. També, és autor dels treballs d’investigació dirigits a l’acció biològica de l'acroleïna.

El doctor Soriano destaca com un gran clínic i com a mestre. El seu lema per ensenyar és “només vèiem allò que hem après a veure”. Per això, dóna les classes amb la presència voluntària de malalts i mostra com s’han d’interrogar i explorar els pacients. En paraules seves: “el diagnòstic és una síntesi plena de sentit” i, fidel a aquesta concepció, desperta en els seus alumnes l’interès pel coneixement de la Fisiologia i els guia en la consecució d’un raonament lògic. Mitjançant l’estudi de la síndrome local, febril i tòxica, dedueix el diagnòstic. Completa la seva dedicació a l'ensenyament de la Medicina amb la publicació de Lecciones de Patología Médica, de gran utilitat per a tots els seus alumnes.

El professor Máximo Soriano descobreix la “Periostitis deformans”, també coneguda com 'malatia d'en Soriano', que es caracteritza per la formació d'excrescències òssies induïdes per l'acumulació de Fluor. Aquesta enfermetat era freqüent entre els alcohòlics. En la recerca d'una explicació, demostra la presència d'altes concentracions de Fluor en alguns vins de baixa qualitat perquè l'utilitzaven com a conservant.

Es jubila l'any 1973 i mor a causa d’un infart de miocardi el 1978. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=FFK

Sanz Gadea, Joaquín

  • 1930-

Joaquín Sanz Gadea es un médico español.
Nacido el 30 de junio de 1930 en la ciudad aragonesa de Teruel. Interesado desde pequeño en la medicina, estudió en la Universidad de Salamanca, convirtiéndose posteriormente en especialista en ginecología y obstetricia, así como en cirugía general.

En 1961 fue seleccionado por la Organización Mundial de la Salud (OMS) como director médico de la «Operación Congo» patrocinada por las Naciones Unidas. Durante su estancia en el Congo Belga se convirtió en director del hospital de Buta, en la provincia oriental del país; cirujano del Hospital General de Stanleyville, actual Kisangani; director de la leprosería de Maleke; médico de varias prisiones; y director de varios orfanatos.

En 1970 decidió abandonar el proyecto de Naciones Unidas, fundando su propio hospital, la «Clínica Quirúrgica Sainte Thérèse» en Kisangani, siendo el primer director, aunque actualmente la clínica está dirigida por médicos congoleños, mientras él se reserva la dirección del orfanato.

En 1974 fue nombrado por la Dirección general de Sanidad del Gobierno español, jefe de sanidad de la antigua colonia del Sáhara Occidental hasta su cesión a Marruecos el 14 de noviembre de 1975. Luego volvió a España, hasta que en 1980 se trasladó nuevamente a África para continuar trabajando por los más desfavorecidos.

En 1998 fue galardonado con el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia junto con Nicolás Castellanos, Vicente Ferrer i Moncho y Muhammad Yunus. https://es.wikipedia.org/wiki/Joaqu%C3%ADn_Sanz_Gadea

Ribas Ozonas, Bartolomé

  • Person
  • 1935-

Doctor en Farmacia. Licenciado en Medicina y Cirugía. Premio Extraordinario del doctorado de la Facultad de Farmacia de Madrid, Jefe de Área de Toxicología en el Instituto de Salud Carlos III. Profesor Asociado en la Facultad de Medicina de la UCM. Experto de la Unión Europea (E-44.386-N). Ex Investigador Científico del CSIC. Ex Becario de la Fundación Alexander von Humboldt, de Alemania y Ex becario del Gobierno de Francia. Investigador principal de diversos proyectos de investigación, Comunidad de Madrid, FIS, CAICYT, Ministerio de Medioambiente, Ministerio de Asuntos Exteriores, etc. y de la Comunidad Europea con el Hahn Meitner Institut de Berlín. Conferenciante en diversos Centros de Investigación, CNRS de Estrasburgo; INSA de Lyon; Pharmakologisches Institut de Munich; Instituto de Biociencias de Botucatu y Facultad de Farmacia de Araraquara, Sao Paulo, Brasil; y de numerosas Universidades nacionales y extranjeras (Connecticut, París, Estrasburgo, Munich; en la Sociedad de Ciencias Médicas de Taiwán, de Elementos minerales y oligoelementos de Italia (1977), y Universidad ANSTED de Malaisya de la que es miembro honorario. Académico Correspondiente de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma de Mallorca, de Farmacia de Perú; de la Balkan Academy of Science, New Culture and Sustainable Development, Sofía, Bulgaria. Premio de Laboratorios Leo de Dinamarca y Segundo Premio Orfila (España). https://www.ranf.com/acad%C3%A9micos/acad%C3%A9micos-de-n%C3%BAmero/actuales/140-ribas-ozonas,-bartolom%C3%A9.html

Reynés Font, Antonio

  • Person
  • 1888-1952

Antoni Reynés Font (Palma, 1888-1952). Odontòleg.

El 1905 obtingué el títol de batxillerat. L'any 1909 es va titular d'odontologia a la Facultat de Medicina de Madrid. Va fer pràctiques al gabinet del doctor Bernardino Landete i va perfeccionar estudis a "L'Ecole Française de Stomatologie" que dirigia el doctor Cruet a Paris. També es llicencià en Medicina a la Universitat de Valladolid el 1912, encara que sempre va fer de dentista. El 1914 es casà amb Margalida Ripoll Fargas.

Aviat es posà al front de la Clínica Odontolbgica per a pobres, un servei que creà 1'Ajuntament de Ciutat la primera dècada del segle. També fou dentista de 1'Associació de la Premsa de Balears, encara que es dedicà sobretot a exercir com a metge estomatòleg al seu despatx de la Rambla de Palma. Va ser tresorer (1923-1926) i president (1926-1929) del Cercle Odontològic de Palma i vocal de la Federación Odontológica Española (1926). Més endavant va ser vicepresident (1930-32), vocal (1932-34) i president (1941-1952) del Col·legi Oficial d'Odontòlegs de Balears.

Va ser President d'Honor, en representació de Mallorca, en el Primer Congrés d'Odontòlegs de Llengua Catalana celebrat a Palma l'estiu de l'any 1932, que coincidí amb el VII Congrés de Metges de Llengua Catalana. Llavors es decidí crear l'Associació General d'Odontòlegs de Llengua Catalana. Foren nomenats com a president el Dr. Joan Carol i com a vicepresident el mallorquí Josep Forteza-Rey.

Publicà la memòria "Perforaciones de la bóveda palatina y el velo del paladar" (Madrid, 1909) i "Clínicas dentales de beneficiencia", al diari "La Almudaina" (Palma, 1913). Fou membre del Consell de Redacció de la "Revista Balear de Ciencias Médicas" (1917).

Antoni Reynés també signà el manifest de resposta als catalans de l'any 1936, la pertinent "contra-resposta" i la seva adhesió al Moviment el dia 18 de setembre. El 1945 va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma. https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Reyn%C3%A9s_Font

Puigvert Gorro, Antonio

  • Person
  • 1905-1990

Antonio Puigvert Gorro fue un médico urólogo español.
Su padre era un médico de Serós (Lérida). Estudia medicina en la Universidad de Barcelona el 1928, donde fue discípulo de Manuel Serés i Ibars, y en 1933 ingresa en el Servicio de Urología del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo, el que pasa a dirigir a partir de 1951. En 1943 funda un Instituto de Urología con una escuela de especialización urológica que posteriormente se convierte en la Fundación Puigvert. Realizó importantes aportes a la urología, e inventó numerosos instrumentos quirúrgicos como la sonda de Béniqué, la báscula para la cirurgía prostatoperineal, la jeringa para la pielografía de 20 ml a propulsión a rosca y ajustes especiales para las sondas de uréter (conocida como sonda tutor de Puigvert), la pinza de manijas desiguales, el separador doble y la pinza de disección y sutura.

En 1971 fue designado catedrático de Urología de la Universidad Autónoma de Barcelona. A pesar de mantener buenas relaciones con el régimen franquista en las elecciones al Parlamento de Cataluña de 1980 fue elegido diputado por la Esquerra Republicana de Catalunya (Izquierda Republicana de Cataluña). En 1986 recibe el Premio Cruz de San Jorge de la Generalidad de Cataluña, y también recibió la Medalla de Oro del Ayuntamiento de Barcelona, la cruz de caballero de la Legión de Honor (Francia), las grandes cruces de las Órdenes de Mayo y del Libertador (Argentina), y la gran cruz de la Orden de Isabel la Católica y la gran cruz de la Orden de Alfonso X el Sabio. https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Puigvert_Gorro

Puig-Sureda, Juan

  • Person
  • 1880-1978

Fou un dels introductors de la cirurgia experimental a Catalunya. Professor adjunt numerari de cirurgia a Barcelona, 1911. Professor agregat quan l’Autònoma. La seva obra coma un dels fundadors de la Clínica Clinicón, i després de l’Institut Clínic Sant Gervasi. La Clínica Platón. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, 1928. Els a anys de la guerra civil. Director d’una col·lecció de monografies mèdiques. Cap de servei de cirurgia a Sant Pau. Es destaca la gran habilitat com a cirurgià.

http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/263196

http://pendientedemigracion.ucm.es/BUCM/med/archivo/ficha_medico.php?id_medico=113

Piulachs Oliva, Pedro

  • Person
  • 1908-1976

Pere Piulachs i Oliva va ser un metge i catedràtic cirurgià.

Metge i Escriptor. Doctor en Medicina amb Premi Extraordinari per la Universitat Central (1940). Metge de Guàrdia, per oposició, en el Servei d'Urgència de l'Hospital Clínic de Barcelona (1931). Catedràtic de Patologia Quirúrgica en les Facultats de Medicina de Santiago de Compostel·la (1940), Zaragoza i Barcelona (1943). Fundador de la Societat Catalana de Cirurgia (1953), de la qual va ser President fins a 1961. Fundador de l'Escola de Cirurgia Espanyola i del Primer Servei de Cirurgia Cardiovascular Español. Director de l'Escola Professional de Cirurgia General de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. President de l'Associació Espanyola de Cirurgians i de la Societat de Cirurgia del Mediterrani Llatí. Acadèmic Numerari de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Premi de Poesia "Ciutat de Barcelona" pel seu llibre "El vent encantat".

Condecorat amb la Gran Creu de l'Ordre Civil de Sanitat; Creus d'Alfonso X el Sabio, de l'Ordre d'Àfrica, Legió d'Honor Francesa; Gran Collaret de la Santé Publique i Estel de la Solidaritat Italiana.

Va publicar més de 25 obres i més de 400 treballs, ponències i monografies de temes quirúrgics i literaris, destacant "Lliçons de Patologia Quirúrgica", "La malaltia i el malalt", "Xoc traumàtic", "Ferides vasculars", "Malalties del tiroide", etc.

Era conferenciant obligat en diferents Universitats d'Espanya, d'Europa i d'Amèrica. Va ocupar la Medalla Nº 6 de la Real Acadèmia Nacional de Medicina.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Piulachs_i_Oliva

Pedro Pons, Agustín

  • Person
  • 1898-1971

Agustí Pedro i Pons va ser un metge català.

Catedràtic de Patologia i Clinica mèdiques de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona des del 1927, esdevingué el gran clínic català de la seva generació. Presidí l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1939-58) i l'Acadèmia de Medicina de Barcelona (1957-71). El seu tractat Patología y clínica médicas, on col·laboraren nombrosos especialistes, fou obra de consulta bàsica durant molts anys.

Molt vinculat a la vida cultural catalana, va ser un dels prohoms que adquiriren el Teatre Romea de Barcelona per evitar la seva desaparició, i reuní una biblioteca molt important, que a la seva mort passà a la Biblioteca de Catalunya. És enterrat al Cementiri de Montjuïc.

Entre els seus alumnes destaca Jaume Rotés Querol. https://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Pedro_i_Pons

Palma Rodríguez, Fermín

  • Person
  • 1925-

Nació en Jaén en el año 1925, hijo del también médico Dr. Fermín Palma García, que fue Alcalde de Jaén y Presidente de la Diputación Provincial de Jaén.

Influido por su padre, el doctor Fermín Palma García, cursó estudios de Medicina licenciándose en la Universidad de Granada en 1948. En 1966 obtuvo el doctorado en Medicina y Cirugía en la Universidad de Salamanca con una investigación (acerca de Juan Gutiérrez de Godoy, médico del siglo XVI) dirigida por el prestigioso médico historiador Luis Sánchez Granjel. Fue médico interno del Hospital Provincial de Jaén y especialista médico-quirúrgico de digestivo de la Beneficencia Provincial, ampliando su formación en el Hospital de la Santa Cruz y San Pablo de Barcelona. https://es.wikipedia.org/wiki/Ferm%C3%ADn_Palma_Rodr%C3%ADguez

Pallarés Ferreres, Lucio

  • Person

Vicepresidente de la Academia Médica Balear de Palma de Mallorca (1996-1998)

Oliver Capó, Gabriel

  • Person
  • 1941-2004

Gabriel Oliver Capó fou un metge i polític mallorquí. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, on treballà a la Càtedra d'Otorinolaringologia fins al 1962. Primer, hi col·laborà com a alumne intern; després, com a metge resident i, finalment, com a metge ajudant per concurs-oposició. També cal destacar la seva activitat docent com a professor auxiliar de classes pràctiques.

Des de 1962 exerceix la medicina a Palma. Ha estat cap del Servei d'Otorinolaringologia de l'Hospital de la Creu Roja (1962-74), del Centre Regional d'Oncologia de l'Associació Espanyola de la Lluita contra el Càncer (1971-74) i de l'Hospital de Son Dureta (1974-99). Des de 1999, es dedica a la medicina privada. És membre fundador de l'Associació de Laringectomitzats de Balears, de la qual és president honorari.

Com a polític, el 1983 fou nomenat conseller de Sanitat i Seguretat Social del Govern de les Illes Balears, càrrec que exercí fins al 1993. Del 1994 al 2000 presidí el Consell Social de la Universitat de les Illes Balears i el 2003, rebé la Medalla d'Or d'aquesta institució. El 2004 va rebre el Premi Ramon Llull.

És autor d'estudis i articles publicats en revistes d'àmbit científic i membre del consell de redacció de l'Enciclopedia práctica de medicina y salud de Baleares.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Oliver_Cap%C3%B3

Resultats 2401 a 2500 de 3065